Arribem al migdia al carrer Indústria. Els edificis fan ombra i tapen gran part de l’espai dedicat a la Fira. Com l’ordre dels factors no altera el producte hem deixat el cotxe a l’altra banda de la Gran Via i comencem el nostre recorregut per la part baixa del carrer, a tocar de l’Hotel Suïs.
La primera constatació és que hi ha menys parades que d’altres anys. Abans aquestes arribaven fins al final, o el principi, en el nostre cas. Ara hi ha una filera de furgonetes segurament dels propis venedors i artesans.
Sempre a mà esquerra, en primer lloc trobem les parades, podríem dir, ètniques, ja que els seus amos pertanyen a ètnies sud-americanes. Ens regalen la vista amb desenes d’atrapa-somnis de colors i formes diferents. També roba de nens feta a mà, d’hivern especialment, i polseres, collarets, bosses, motxilles de roba i joguines de fusta. Més endavant ens envaeixen els colors cridaners dels abrics infantilss i el soroll dels gossets mecànics bordant.
Fa calor i xafogor però, sortosament, l’ombra ocupa gairebé tota la zona. Continuem caminant i veiem parades d’artesania en fusta i en cartró amb la tècnica del paper maché: capsetes, baguls amb la seva petita clau per a guardar joies i ninots fets amb cartró que ens fan pensar a una feinada important. Segueixen les arracades en metall, més roba de nens on es posa el nom a l’instant, acostant-nos al carrer Concepció. Davant l’edifici de l’Arxiu Municipal topem amb una parada de productes de l’Àloe Vera i de Roses de Fusta. Fins ara no havíem olorat res i aquestes dues semblen ser el preludi del que veurem després de creuar el carrer.
Sembla una altra Fira. Els sentits de la vista i de l’olfacte es desperten de sobte i la boca produeix saliva a l’instant. Sort que hem esmorzat fa poc i no tenim gaire gana, però és impossible passar de llarg sense fixar-nos en tota la quantitat de productes elaborats majoritàriament per artesans i que fan les delícies de petits i grans. Els petits paren davant la primera parada plena de caramels naturals i llaminadures i els més grans en la següent, on les crêpes de tots els sabors inunden l’aparador situat més alt que els altres.
L’olor és cada vegada més intensa a l’acostar-nos a la primera parada d’embotits provinents de Sant Feliu Sasserres: fuets, llom, bulls negres i blancs, fins i tot de dos colors, llardons, llonganisses… Quin batibull de sabors! Els venedors, cofois amb els seus productes, n’ofereixen un petit tast al públic passejador, que accepta majoritàriament. Els embotits de la Garrotxa estan encastats entre els formatges de Valls i els de Castellfollit a la comarca del Bages i els de Vulpellac entre els formatges de les Illes Balears i els d’Igualada. Embotit i formatge, quina bona combinació! Abans de travessar el carrer de Sant Llorenç olorem els embotits de Fonollet, on els llardons estan de mort.
Més formatges de Mallorca, crêpes i l’esperada mel de tota mena: de taronger, d’eucaliptus, de romaní. Se’m fa la boca aigua. I ara un producte que crida l’atenció de molta gent: el formatge de búfala. S’hi acosta un grupet per a tastar-ne una mica i fan cara de felicitat. El preu ja no agrada tant. I com si d’un viatge es tractés passem per Figueres i per Sant Cebrià de Vallalta on els embotits tornen a ser els protagonistes. I és clar en un lloc com aquest no podia faltar el sidral i la pega-dolça, que em fan venir pensaments d’infantesa; i el famós “ungüent de la serp” amb miraculoses propietats pel tractament de malalties de la pell.
Una gran parada plena de productes de les abelles fa que ens parem. Vénen de Sant Miquel de Campmajor i es troben al costat dels formatges l’Olost i els pastissos de cabell d’àngel i xocolata de Vic. Dues parades valencianes criden la meva atenció. El primer ofereix formatge artesà i ve de Catí, a trenta kilòmetres de Morella i el segon ocupa més de set metres de llargària, ve de Sueca i ja fa més de vint anys que ens visita. El seu producte: tota mena de fruita deshidratada amb barreja espectacular d’olors i colors.
Anem acabant i en aquest eixam impressionant de sentits ens ofereixen les típiques garrapinyades, els embotits de la Vall d’en Bas i de Planoles, la cervesa catalana artesana, el pa i les coques de Perafita, les herbes per a guarir tota mena de malalties, els pastissos de formatge, també sense sucre, el reixat de xocolata, més caramels al costat de la mel de Flavià i els formatges de Centelles. Acabem amb la casa Duran al davant i amb l’última parada on hi tornen a haver caramels. Vénen de Blanes i l’Hospitalet. Què curiós! Són les úniques ciutats grans que hem trobat en aquest viatge i les úniques amb mar.
La Fira del carrer de la Indústria, anomenada ara Fira tradicional d’artesania i alimentació té també els seus punts negres. Els veïns es queixen del soroll i dels intents de robatori durant la nit. Els venedors han de quedar-s’hi durant la nit per vigilar les seves pertinences i un d’ells m’ensenya una garrafa on ha fet el pipí de tota la nit de guàrdia. Fa uns anys hi havia vigilància municipal però això ja ha desaparegut. A més, cadascú s’ha de portar el seu grup electrògen. Alguns pensen que amb la crisi i les poques facilitats que es posen a nivell de permisos i autoritzacions, molts deixaran de venir. Els vianants són aliens a aquesta manca de sensibilitat i la professionalitat dels artesans ho tapa tot. Fins que diguin prou, és clar.
Mentrestant, hem gaudit d’una bona passejada, sabent que en les diferents fires arreu de Catalunya podrem tornar a trobar la barreja de sentits que hem trobat al cor de Sabadell.
