-
Salvador Soley compareix al Parlament sobre la desaparició d’Unnim.
-
Responsabilitza el Banc d’Espanya de la desviació “dels principis fundacionals” de les caixes.
L’expresident de Caixa Sabadell i Unnim, Salvador Soley, ha comparegut a la comissió del Parlament que estudia la desaparició del sistema bancari, com va fer el seu número 2, Jordi Mestre, fa una setmana. Soley creu que l’adéu de les caixes ha provocat una manca de competència al sector bancari i financer. S’ha reconegut “impotent” per aturar la desaparició d’Unnim.
Salvador Soley ha assegurat que ha passat un “martiri personal” per ser l’últim president de la caixa d’estalvis local. Soley ha comparegut al Parlament dies després que ho fes Jordi Mestre, que va ser director general de l’entitat. El que va ser president s’ha reconegut “impotent” per aturar la seva desaparició i ha apuntat com a responsable el regulador, és a dir, el Banc d’Espanya.
Tinc la meva part de responsabilitat, com a president i membre del consell, però no tènia la capacitat de reconduir la situació. He passat un martiri personal per ser l’últim president de la caixa de la meva ciutat”, ha afirmat.
Segons ha manifestat a la comissió del Parlament, el Banc d’Espanya va marcar “exigències de regulació impossibles d’assumir”. Ha reconegut que les caixes d’estalvi es van allunyar dels seus principis fundacionals (fomentar l’estalvi i reinvertir en el territori a través de l’Obra Social) en una carrera desaforada per créixar. Caixa Sabadell va apostar massa pel sector immobiliari tot i que “ningú ho alertava el 2008”. “Mai ningú va demanar frenar i qui tenia capacitat per a fer-ho era el regulador”, ha dit. El Banc d’Espanya mai va advertir dels perills i es limitava a demanar entitats més grans.
El negoci immobiliari
Soley ha manifestat que quan va arribar a Caixa Sabadell, la caixa d’estalvis més antiga de Catalunya, ja va aturar l’aposta pel totxo a l’entitat, que havia crescut molt en ple auge expansiu de l’economia. En aquell moment, a la tardor de l’any 2007, començava a pujar la morositat. Finalment, considera que els més perjudicats per l’enfonsament del sistema de caixes són els ciutadans. “S’ha reduït molt la competència”, ha assegurat.
Soley va succeïr Lluis Brunet en la presidència de Caixa Sabadell des de l’octubre de 2007 fins la fusió i la creació d’Unnim, que també va presidir fins que va ser nacionalitzada pel Banc d’Espanya. A dia d’avui, és patró de la Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859.
En un altre ordre de coses, Soley ha defensat els cobraments per jubilació dels antics directius de Caixa Sabadell, amb plans de pensions acumulats durant dècades a l’entitat, i ha assenyalat que ell tenia un sou de 4.800 euros nets al mes. “El que cobrava en la feina anterior, no vaig utilitzar la caixa per augmentar els meus emoluments”, ha finalitzat.
La culpa siempre es de otros, verdad TÍO CARADURA.
Eso sí los pingües emolumentos que te has llevado por gestionar “tan prudentemente ” el cargo, esos a la buxaca, verad que sí ?
Si estos tíos tuvieran vergüenza, tendrían que hacerse el haraquiri, y luego un buen sepuru, para poner cabezas tan brillantes en el sitio que les corresponde.
Parodiando a Athaualpa Yupanqui, lo cantaba aquel gran artista que fue Emilio El Moro:
Pobresito mi patrón, que sólo come jamón.
A Soley, en artista, tuvimos ocasión de verle de cap de colla en lo de la Via Catalana, y más en concreto en lo de la hachas de viento en el centro urbano de aquí Sabadell, en plan secciones de asalto por la Wilhemstrasse ante la Reichskanzlei, o en el Nuremberg de aquello mismo. Cómo dirigía el tío al personal del asunto. Tú aquí, tú allá… Sonrisita… Que ni un urbano de aquellos del plumero o el salacots. Como, por navidad, para ponerle un pollo y una botella de calisay en la garita o el parasol.
Pero por auténtico, d’encarregadet del tèxtil o de president de la Epidèmia Catòlica, como él mismo confesó en el Parlament en lo que aquí se ve, el Soley es más casposo y muchísimo más garrulo y cateto que el grandioso Emilio el Moro, a quien en tantas ocasiones pudimos aplaudir en el Euterpe, el Rex y la Faràndula en lo que la genteta como el Soley decían que era de la xarnegada, y bien se ocuparon luego de proscribir. De ahí viene lo de la Via Catalana, misma y mayormente.
Y, porque se lo cree, hay que decirles eso de ¿quienes os creeis que sois? Y más en su caso, que demuestran lo que son. Por más que incultos, el Soley y el Brunet se cargaron la Biblioteca de la Caixa de Sabadell ¿Dónde están los libros?. En eso, no llegaron a lo de las secciones de asalto que decía, que aquello en efecto fue bastante más siniestro, però Deu n’hi do. No los quemaron en plan auto de fe, que quedaría feo, pero tiraron a la basura muchos de aquellos miles de libros (vimos como los cargaban en camiones al efecto) y los más los escondieron, ellos sabrán donde.
En esto del Parlament, resulta gracioso ver como le dan de lado y se chotean de él, hasta los de CiU, a quienes Soley vio siempre como los suyos y no dio un paso sin consultarles. La mención a Bustos (en lo del sabadellenquisme, y el “entre tots ho farem tot i fotarem els de la terregada de les barriades”, tan de Farrés, asimismo ) resulta de lo más patético.
Puesto de president de la Caixa, el Soley también otorgó dineros de la Obra Social a patrocinar el independentismo. En parte porque le va la marcha, y en más parte porque la Generalitat le indicaba que eso eso tenía preferencia en las subvenciones.
Y ahora, amortizado pero no escarmentado, va a la cámara de lo del catalanismo y le canta el gloria al BBVA, que es quien ahora le paga.
En mi barrio, a eso le dicen ser rastrero. Pero como Soley nunca piso mi barrio, ni por eso del catolicismo social, pues a la espera de que le rediman según el código de su parroquia, o sea el del fariseismo.
A su lado, hasta Dalmases parecería un Valle Inclán o, por el punto racistón, más aún un Pompeu Gener. Una estampa para vestir capa, al menos. Entre caballeros… Y entre uomini d’onore… Estando en Sabadell, sobran comentarios.
Acompanyo en el sentiment, que se dice en los entierros y, no con menos motivo, se podría decir en los manicomios.