Sanna Manneh i Safian Younas

El Ramadà en temps de coronavirus

Dilluns passat entrevistaren a Sanna Manneh i Safian Younas, ambdós musulmans practicants, per tal de conèixer els efectes sanitaris i econòmics del Covid-19 sobre la comunitat islàmica sabadellenca, precisament quan el període de confinament ha coincidit amb el Ramadà. També, exposaren la seva històrica reivindicació de disposar d’un cementiri musulmà al Vallès.

La comunitat islàmica a Sabadell està formada per unes 7.000 persones procedents del Marroc, l’Àfrica subsahariana i Pakistan. Disposa de cinc oratoris, coneguts popularment com mesquites: Al Rissalah (El Missatge) de Can Puiggener, Annasiha (El Consell de Torre-romeu, Al Huda (Camino Recte) de Campoamor, El Salam (La Pau) de la zona sur y Saada (Alegria) de Can Rull, coordinats pel Comitè de Mesquites.

Sanna Manneh va néixer a Gàmbia el 1980 i fa 13 anys que resideix a Espanya, treballa de conserge en un club esportiu a Barcelona i actualment està en ERTO. És president de l’Associació Africana de Sabadell, fundada en 1995, formada per ciutadans de Gàmbia, Senegal, Guinea-Conakry, Mauritània i Guinea-Bissau majoritàriament de confessió musulmana. També pertany a la Federació de Asociaciones de Inmigrantes del Vallès (FAIV).

Safian Younas, nascut el 1973 a Pakistan, fa 18 anys que viu a Espanya i és taxista ara a l’atur. És vicepresident de FAIV i president de l’Associació Pakistanesa de Sabadell. Està casat i és pare d’un nen de tres anys.

El confinament pel coronavirus ha coincidit amb el Ramadà, que finalitzà el 23 de maig, el mes sagrat dels musulmans. Els hi pregunto com s’ha viscut aquesta commemoració religiosa i com han funcionat les mesquites. “Aquest any ha estat complement diferent-afirma Safian- per la crisi del coronavirus” Els musulmans de Sabadell –afegeix Sanna- ho han pogut anar a les mesquites doncs estaven tancades com a conseqüència de l’Estat d’alarma i tampoc s’han pogut celebrar la festa del final del Ramadà que aplegava a milers de creients al Pavelló d’Esports de Sol i Padrís. Hores d’ara les mesquites continuen tancades i esperen que quan s’arribi a la fase 2 puguin tornar a obrir-se.

“El Ramadà – explica Sanna- és un mes sagrat durant el qual els musulmans amb millor posició econòmica realitzen donatius en metàl·lic o espècies als pobres. Aquestes ajudes es centralitzen i distribueixen a través de les mesquites. Ara amb el coronavirus, quan més es necessitaven aquests ajuts, no s’han pogut fer perquè les mesquites estaven tancades. Ha estat un pena”.

Tampoc saben si es podrà organitzar la Festa del Xai que es celebra 70 dies després d’acabar el Ramadà. És a dir a finals de juliol i que fins ara es muntava a la Granja del Pas; encara que, segons Sanna, la voluntat de la comunitat islàmica és celebrar-la.

Els musulmans sabadellencs no ha rebut cap mena d’ajuda específica, tret la del Banc d’Aliments i l’organitzada per la FAIV. Per la seva banda, Younas informa que el govern pakistanès, a través del seu consolat, ha distribuït ajudes econòmiques i un grup d’empresaris d’aquesta nacionalitat ha organitzat a Badalona el repartiment d’ajudes alimentaries per als seus nacionals que a l’Àrea Metropolitana de Barcelona sumen unes 50.000 persones. A més, al centre musulmà de Barcelona, prop de l’estàtua de Colon, s’ha realitzat una distribució massiva de mascaretes a centres sanitaris i Mossos d’Esquadra, entre d’altres.

Cementiri musulmà

Respecte als efectes sanitaris de la pandèmia, ni Manneh ni Younas tenen constància de cap víctima mortal entre la comunitat musulmana local. Arribats a aquest punt, recavo la seva opinió sobre una de les reivindicacions més antigues i  sentides de la comunitat musulmana que demana poder disposar d’un espai propi als cementiris municipals. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona només hi ha un petit cementiri islàmic a Cerdanyola i un altre a Montjuïc, manifestament insuficients per a la població musulmana. Un problema que la pandèmia ha tornat a posar sobre la taula. L’Islam prohibeix les incineracions i exigeix que els cadàvers siguin sepultats a terra.

“Aquest és un tema molt, molt, molt important- diu Safian Younas. Cada cop són més les persones que estem arrelades aquí i tenim la nacionalitat espanyola. No vull que el meu fill m’hagi de portar al Pakistan per enterrar-me. No tenir un cementiri musulmà és una carència molt greu. Hem plantejat aquest tema en nombroses ocasions a la Generalitat, però no hem rebut una resposta clara. Quan passi el coronavirus, el nostre primer objectiu serà reclamar aquest cementiri musulmà per al Vallès. La comunitat musulmana està disposada a posar diners per tal de sufragar el cost del cementeri com els molts que hi ha a Gran Bretanya, Estats Units o a Canadà”.

Per la seva banda, Sanna Manneh explica que quan en una família musulmana es produeix una defunció, la primera preocupació és que faran amb el cos i com s’ho faran de fer portar-ho al seu país. El cost del trasllat ronda els 7.000 euros i els complexos tràmits burocràtics poden demorar-se fins a un mes.

Carrera d’obstacles burocràtica   

Tots dos m’informen que l’impacte econòmic del coronavirus ha estat terrible no solament entre la comunitat musulmana sinó entre els immigrants en general. Qui no està en els ERTO, està a l’atur. Encara és pitjor la situació dels sense papers o dels que no han complert un any de residència en el país, els quals no tenen dret a cap tipus d’ajuda, inclosa la renta mínima vital recentment aprovada pel govern espanyol. Una situació especialment dura per aquells que viuen de recollir ferralla i que no han pogut sortir al carrer.

Així mateix traslladen l’enorme malestar dels immigrants, més enllà de la seva confessió religiosa, pel cost econòmic i les demores dels tràmits burocràtics a que s’han d’enfrontar tant per obtenir o renovar els permisos de residència com per adquirir la nacionalitat. Segons Sanna hi ha tràmits que es demoren durant mesos i fins tot anys.

“Una cita per obtenir el certificat d’arrelament social, necessària per obtenir el permís de residència i que es competència de l’Ajuntament, pot retardar-se durant mesos”.

Safian indica la situació de col·lapse, des de fa anys, del Registre Civil de Sabadell on es tramiten les sol·licituds per demanar la nacionalitat, inscripció de naixements, matrimonis o defuncions i els enormes retards per adquirir els documents adients. Una situació que la crisi coronavirus ha agreujat. Safian explica la carrera d’obstacles que va haver de superar per a obtenir la nacionalitat espanyola. Els ciutadans extracomunitaris, excepte els procedents d’Amèrica Llatina, han d’acreditar deu anys de residència a Espanya per demanar la nacionalitat i aprovar un difícil examen per demostrar el seu arrelament al país el qual, segons Safian, molts espanyols de naixement no podrien superar, amb preguntes com ara com es diu la mare de Rajoy. En el seu cas, des de que va iniciar els tràmits fins que va aconseguir la nacionalitat espanyola, renunciant a la pakistanesa, van passar quatre anys.

D’altra banda, Sanna critica que la gestió dels tràmits per accedir a la nacionalitat estigui en mans d’una empresa privada i no directament des d’un ministeri de l’Estat. “Els polítics canvien, però els funcionaris continuen sent els mateixos”- remata.

Foto portada: Safian Younas i Sanna Manneh, aquest dilluns. Autor: David B.