Manel Cervantes

Cervantes (Taulí): “El virus està circulant molt menys; s’ha acabat el seu cicle”

  • “No pot ser que tinguem sempre les UCI al 95%; no pot ser que les urgències estiguin sempre saturades”.
  • “La meva impressió és que en els pròxims mesos no ha d’haver-hi una segona onada”.

Mirant a l’etapa posterior a la pandèmia i davant la possibilitat d’un rebrot, el Parc Taulí ha posat en marxa una Unitat Funcional de la Covid-19 de l’Estat coordinant-se amb els Centres d’Atenció Primària per  fer un seguiment de les seqüeles dels malalts de Covid-19. L’hospital porta mes i mig amb caiguda d’hospitalitzats però va passar 20 dies molt complexos, segurament els més difícils de la seva història, a finals de març i principis d’abril. 

Tot Cerdanyola n’ha parlat de tot plegat amb el doctor Manuel Cervantes. És el director del Servei de Malalties Infecciones del Parc Taulí. Un dels que ha estat al capdavant de la gestió contra la pandèmia, excepte els 15 dies que va estar en aïllament ja que també va contraure la malaltia a l’inici. 

En quin moment es troba el Parc Taulí quant a l’afectació de la Covid-19?
Cada cop hi ha menys casos i menys ingressos. En 15 dies, només ha ingressat un únic malalt a l’UCI. És un canvi radical del què passava fa un mes i ja veiem que això s’està acabant. La situació va començar a millorar, a poc a poc, el 19 d’abril, però en les últimes dues setmanes tenim la impressió que estem atenent casos molt puntuals i alguns brots en llocs concrets com residències on a partir d’un cas en surten tres o quatre més. Ens espantava què podria passar quan la gent va començar a anar a treballar, o quan els nens i els avis podien sortir a passejar, però no va passar res. I ara que s’està acceptant la mobilitat, tampoc sembla que estigui passant res.

Això vol dir que s’ha frenat el virus?
Tinc la impressió que el virus està circulant molt menys perquè s’ha acabat el seu cicle. Tots els virus respiratoris tenen uns cicles de 10, 12 o 14 setmanes. Estàvem espantats perquè no sabíem què passaria amb aquest virus, però no ha infectat ni al 2 per cent de la població. Quan parlem del nombre de casos greus o del nombre de morts, de seguida els números ens espanten, però realment més del 95 per cent de la gent no s’ha afectat per aquest virus.

Si aquest virus continués la seva tasca d’anar infectant, podria arribar a tota la població, però això no ha passat i s’ha parat gràcies, molt probablement, a una sèrie de mesures com el confinament, el canvi de clima -amb la calor aquests virus respiratoris baixen- i perquè hem pres més mesures de precaució a centres sanitaris, residències i fins i tot als comerços i les cases.

Sembla que això està desapareixent aquí a casa nostra i coincideix amb el que està passant a Catalunya, Espanya i a Europa, on també està baixant molt la corba. Ens preocupa que hi ha llocs on encara està creixent, com als Estats Units, i a l’hemisferi sud, en zones com Sud-amèrica i Centreamèrica, que ara entren en el període de més fred, i també pot pujar a l’Àfrica, on encara desconeixem com està la situació realment.

Això són males notícies per ells, que es veuran afectats directament, però també són males notícies generals perquè vol dir que aquest virus difícilment marxarà de tot el món. Perquè si quan marxa d’un hemisferi puja a l’altre, és fàcil que quan torni el fred rebroti. Però no és segur, ningú ho sap. El SARS, que va ser el primer coronavirus a fer malaltia greu l’any 2002, va durar una temporada, va desaparèixer i no ha tornat mai més. Tant de bo passés això amb aquest, però no ho sabem.

Per tant, fins que no hi hagi una vacuna no podrem estar tranquils del tot?
Hi ha diverses possibilitats. Una és que amb dues o tres onades finalment desaparegui sense vacuna. Si la gent es va infectant i en tres onades el 30 per cent de la població ja ho ha passat, segurament aquest virus ja no tindrà una cadena de transmissió. No vol dir que no podria fer cap cas, però segurament no hi hauria epidèmia. L’altra possibilitat és que surti una vacuna. Però jo amb la vacuna sóc una mica pessimista. S’ha de treballar i s’ha d’aconseguir i tenim les millors eines que mai hem tingut, però hi ha malalties víriques per les quals fa molts anys que estem darrere d’una vacuna i no la tenim. No hi ha vacuna per l’Hepatitis C i tampoc n’hi ha per la Sida, per exemple. Nosaltres hem de treballar per aconseguir trobar la vacuna i per mantenir altres formes de prevenció alternatives a la vacuna.

Preveuen una nova onada de casos en poc temps o després de l’estiu?
La meva impressió és que en els pròxims mesos no ha d’haver-hi una segona onada. Ajudarà que fem les coses bé. En els casos de persones vulnerables, com són els avis, hem de seguir anant amb molta cura de no assumir riscos de contagi. Quan la gent noti molèsties respiratòries com coses tan simples com la tos o el mal de coll, cal fer la prova PCR, que consisteix a passar un bastonet pel nas i que et diu si tens una infecció per coronavirus o no. Això s’haurà de fer generalitzat.

Per això jo sóc optimista en el sentit que els nens, els quals es veuen afectats amb simptomatologia molt lleu, puguin tornar a l’escola el més aviat i amb la normalitat més gran possible. Sé que això és controvertit i ningú té la bola de vidre per saber si això funcionarà o no, però cal anar provant esglaonadament i si tot va bé, seguir endavant. No veig cap motiu per mantenir mesures globals de confinament. Faria que la gent que es diagnostica, passi uns dies a casa fins que confirmem que ja no contagia. Però no veig indicat que la gent per gremis, barris o ciutats hagi de tancar-se a casa. Quan eliminem els casos d’aquí, serà més fàcil obrir comunicacions. El món s’ha de comunicar. És obvi que quan va haver-hi les migracions de l’edat de pedra la gent també trobava malalties allà on anava i tenia problemes, però d’una altra manera no haguéssim avançat. Crec que ens sembla mentida pensar-ho ara, però d’aquí a uns mesos o un parell d’anys tornarem a fer el que fèiem. Crec que no tindrem un canvi radical de costums per por a infectar-nos d’un virus que al final ha infectat entre l’1 o el 2 per cent de la població.

Com han viscut, i com estan vivint, la pandèmia els professionals sanitaris del Taulí?
Ha estat una experiència única que espero no haver de viure de nou. Normalment, l’hospital té al voltant de 550 llits i amb això s’atenen totes les especialitats: des de la gent que es trenca un os fins a la malaltia més greu possible. Quan va arribar l’epidèmia a primers de març, en 15 dies vam passar de 550 a 900 llits habilitant espais com les consultes externes o els quiròfans. Vam passar de tenir menys de 30 llits d’UCI, que és la xifra habitual, a tenir-ne 90. Tot això es va fer en dues o tres setmanes i amb un esforç increïble de moltíssima gent. Tant dels professionals de primera línia que són qui havia d’atendre la malaltia contagiosa com dels metges i infermeres d’àrees que no tenen res a veure amb això: infermeres de quiròfan que estaven veient malalts a primera línia, infermeres d’urgències que havien d’anar a l’UCI, o metges de dermatologia o de digestiu que havien d’atendre malalts amb pneumònia. Jo, personalment, ho vaig veure com a espectador perquè aquells primers 15 dies vaig estar malalt amb coronavirus. Vam tenir entre 300 i 400 professionals infectats que, afortunadament, tots s’han anat recuperant i ha millorat el material de protecció dels professionals. A l’inici, no sabíem que molts malalts que estaven ingressats per una pneumònia tenien coronavirus. Això va condicionar molts contagis.

Tot plegat va afectar moltíssima activitat habitual de l’Hospital. L’atenció a la traumatologia es va traslladar a un altre centre i les consultes externes s’han fet de forma telefònica majoritàriament i s’han ajornat les visites fins al juny. Ara la gent serà atesa perquè tot està anant bé i podem recuperar, a poc a poc, els espais. Tot i que en relació amb el coronavirus encara ens quedarà molta feina. Per això tenim aquesta nova unitat de coordinar esforços de l’Hospital i l’atenció primària per poder atendre millor els pacients i no fer les coses dues vegades. No tindria cap sentit fer les proves a l’ambulatori i després tornar-les a fer aquí. Hem de coordinar i fer el que calgui per atendre tothom.

Amb la creació d’aquesta nova unitat posen especial focus en la coordinació de l’Hospital i el CAP per fer seguiment de les seqüeles. En què consisteix exactament i quin és l’objectiu?
La coordinació entre l’Hospital i el CAP ha d’existir sempre, i existeix en determinats circuits i malalties. El que és evident és que amb pràcticament 2.500 diagnosticats a la nostra zona, l’atenció a aquests pacients s’ha de coordinar bé perquè si no no ens en sortirem. La feina que ens queda amb els pacients després d’haver passat la malaltia és molt variada. Hi ha malalts que han passat la malaltia com un refredat i no cal fer res més. Hi ha altres casos lleus que tenen molèsties continuades i no són símptomes deguts a què el virus continua actiu, sinó que la inflamació respiratòria s’ha disparat i no es frena en els dies que tocaria. En alguns casos dura més però veiem que a poc a poc tornen a la normalitat.

El gruix dels problemes està en les seqüeles que poden tenir les persones que han patit la malaltia de forma greu. Poden ser seqüeles en el sistema respiratori perquè pot deixar una fibrosi pulmonar i cal mirar si serà necessari tractament o exercicis concrets.

Ens ha sorprès que malgrat que semblava que era una pneumònia, molts dels pacients greus tenien fenòmens de trombosi perquè es passava a la sang i feien trombosi al pulmó, al cor o al cervell. Hi ha altres complicacions com les úlceres o pèrdues de força muscular en els pacients que han passat setmanes a l’UCI.

Per què és important coordinar diferents àmbits de l’atenció sanitària per gestionar aquesta part?
Ens va semblar que coordinar aquesta part ens donava tres avantatges. Primer, saber què està fent cada grup. En segon lloc, no repetir esforços i que al malalt se li puguin fer totes les proves en un dia, que no és fàcil. En tercer lloc, seguir investigant. Hem d’investigar això que ens ha passat per no repetir els errors, perquè segur que hi ha coses que no hem fet bé, i també per estar atents a les coses noves que puguin sortir. Aquesta epidèmia no s’ha acabat. Potser resulta que al cap de tres mesos de tenir la malaltia algú té un problema al ronyó, però no ho sabem i per això ja hi ha línies de recerca treballant a l’Institut de Recerca de l’Hospital. Aquesta informació i treball conjunt també ens pot ajudar davant la possibilitat d’un segon brot. Tindrem més clar com actuar per detectar aviat els casos, i aquí el paper clau és de l’Atenció Primària. No podem dir que la gent vingui a urgències si té tos. Hem d’establir uns protocols que s’organitzin per esglaons i en el qual sigui ràpid avançar. Aquesta Unitat Funcional també inclou reunions setmanals de la gent més implicada per prioritzar aquesta feina i fer-ho ràpid.

Les persones asimptomàtiques poden presentar seqüeles?
Molt difícilment. El que veiem és que quan estudiem les anàlisis de serologia per veure si algú ho ha passat sense adonar-se’n, trobem que qui ho ha passat així està perfecte. No té seqüeles. Realment pensem que passar el virus sense símptomes i generar defenses és el millor que ens pot passar perquè molt probablement estarem protegits pel futur. Un dels estudis que tenim en marxa és saber si la resposta immunitària que fem, tant dels anticossos com les cèl·lules de defensa funcionen per no tornar a agafar el virus. Això no ho sabem perquè encara no ha passat una segona onada important.

La gent parla molt dels rebrots que hi ha hagut en alguns llocs. A Singapur, per exemple, que és una ciutat enorme amb els mateixos ciutadans que a Catalunya, va tenir un primer brot a hotels i grans empreses de la part rica de la ciutat a partir de reunions de treball, i allò es va acabar i es va tallar ràpidament. Un mes i mig després, va començar un altre brot a les zones pobres on els treballadors immigrants comparteixen habitacions de cinc persones. No tenia res a veure un brot amb l’altre. El que nosaltres entenem com a rebrot és que marxi del tot, estiguem mesos sense i després torni.

Últimament s’està parlant molt dels anticossos i si realment hi ha immunitat davant el virus. A la llarga, la població pot ser immune al virus?
Això és el que ha passat amb moltes malalties. A vegades de forma natural, i altres gràcies a les vacunes. La població humana, en aquests moments, ha fet immunitat al xarampió per dues vies: passant la malaltia o passant la vacuna. Però hi ha una part important de la població que no té immunitat. Si el virus del xarampió comença a circular de nou, no és un problema que no tinguis immunitat perquè no l’agafaràs. És una barreja: una part de la població ha de ser immune perquè l’altra, encara que no ho sigui, estigui protegida. És normal que hi hagi confusió perquè no sabem què passarà amb la immunitat al coronavirus. Primer cal saber qui ha fet anticossos, i després cal saber durant quant de temps ens serviran aquests anticossos. Sabem que amb el SARS del 2002, hi ha gent que va tenir anticossos durant quatre anys, però no sabem si servien perquè el virus no va tornar a circular.

Amb la desescalada, hi ha una certa despreocupació davant el virus i pot semblar que ja no afecta tan greument. El virus ens pot afectar de la mateixa forma ara, que com ho feia al març?
Absolutament igual. Si tenim una infecció, el curs clínic pot ser el mateix. Gairebé el 90 per cent ho passen lleu, però hi ha un 6-7 per cent de casos que han ingressat a l’hospital de forma urgent perquè tenen pneumònia i d’aquests, el 10 per cent acaba morint. Aquesta mortalitat de la gent que ingressa és molt alta. A més, la gent que necessita estar intubada i a l’UCI és del 40 per cent. Això es repeteix en tots els països del món on hi ha un sistema sanitari que ho pot fer. On no hi ha sistema sanitari, probablement aquesta mortalitat serà més alta. Aquí, per sobre dels 80 anys, la mortalitat ha arribat al 40 per cent.

Al nostre hospital, la meitat dels pacients que han mort tenien més de 80 anys. És una situació que els ha afectat, no només per les malalties greus que poguessin tenir, sinó perquè l’edat també ha estat un factor important. Per sota dels 50 anys, al Taulí han mort 8 pacients. No és zero, però és una mortalitat molt baixa tenint en compte la quantitat de casos que hi ha hagut. En canvi, a partir dels 70 comença a disparar-se i a partir dels 80 la xifra és extraordinàriament terrible.

Si ara algú agafa el virus, tenim més clares les mesures terapèutiques que serveixen i això pot millorar una mica la seva evolució, però encara no tenim un tractament curatiu perfecte i les probabilitats de patir una malaltia greu si s’agafa el virus són les mateixes. També és cert que el risc de contagi ha baixat i això fa que la gent estigui més tranquil·la. No podem dir que el virus hagi desaparegut, però podem dir que hi ha molt pocs casos i que cada cop podem fer més coses. Hi ha mesures que s’han de seguir com dur mascareta als llocs tancats, que la gent es renti sovint les mans i que si algú té símptomes s’asseguri que no és coronavirus.

El nostre sistema sanitari estava preparat per rebre una pandèmia així?
No, no estàvem preparats. Quan el virus estava a la Xina ens preocupava l’evolució, però quan va arribar a Itàlia ja sabíem que arribaria aquí.

Al Parc Taulí vam fer reunions per veure què podíem fer i en els pitjors dels escenaris pensàvem que, si no teníem prou amb les habitacions d’aïllament, ampliarem a mitja planta i si fos fatal podríem obrir una planta, el que equival a 50 llits. Hem arribat a tenir 700 alhora. Vam fallar en la previsió tot i que sabíem que arribaria perquè no ens podíem imaginar la situació que es va donar. La resposta va ser molt bona però no estàvem preparats en cap nivell: ni assistència primària, ni el servei de salut pública, ni l’hospital. I no és culpa de ningú en concret, sinó que és la primera vegada que passava.

Per l’epidèmia del Sida, que va començar a inicis dels 80, però ja feia 30 anys que matava gent pel món sense que ho sabéssim, vam passar 15 anys mirant què passava amb els pacients sense tenir moltes possibilitats d’incidir en la seva malaltia. Fins al 1996 no vam començar a tenir els primers tractaments efectius de veritat. Ara a l’hospital controlem un miler de pacients actius, però en els primers deu anys van morir 350 persones per Sida. Però parlem de períodes d’anys. Amb la Covid parlem de setmanes. Tot va pujar del 5 de març al 10 d’abril. I el 19 d’abril va començar la baixada. Va ser impressionant el que ens va venir a sobre. D’això n’hem d’aprendre.

Estem molt contents de la sanitat pública que tenim però s’ha de reforçar. No pot ser que tinguem sempre les UCI treballant al 95 per cent perquè si arriba un imprevist es veuen saturades. No pot ser que les urgències estigui saturat de forma crònica.

Hem de tenir uns espais adequats i uns circuit adequats perquè no s’ompli l’àrea d’urgències quan no passa res perquè el dia que passi no podem a l’abast.