El 1939 va ser un any especialment convuls a Catalunya. L’escriptor i periodista Andreu Claret ha escrit un llibre sobre el que denomina La caiguda de Barcelona i amb aquesta peça ha completat la seva trilogia sobre la Guerra Civil. Fa un mes i mig, aproximadament, que la va publicar i aquest dijous a la tarda l’ha presentat a la Llar del Llibre, però abans n’ha parlat amb aquest digital.

Andreu Claret és un periodista i escriptor català que va militar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i va participar activament en els moviments socials antifranquistes i en les activitats de l’Assemblea de Catalunya. Escriu en diferents mitjans de comunicació catalans i ha publicat múltiples novel·les sobre la història política d’Espanya. Els llibres que precedeixen aquesta última entrega són El secret del brigadista (2008) i El cònsol de Barcelona (2019).

Vostè, per un tema d’edat, no va viure la caiguda de Barcelona, l’any 1939. A partir de quines fonts ha construït aquest relat?
Hi ha una part d’autobiografia familiar: jo sóc fill de l’exili i, per tant, la meva filla va fer aquest recorregut, de la retirada.

La meva mare va sortir de Manresa caminant, amb el seu germà petit, amb la família i empenyent cotxets de nens petits on hi havien posat tot el que tenien. Això de Manresa fins a La Jonquera al mes de febrer, amb tot el fred i la neu. Per tant, hi ha aquesta cosa que porto dins perquè a l’exili se’n parlava molt d’això; a diferència d’aquí, que es parlava poc de la guerra, a França era un tema de conversa gairebé diari.

També hi ha una part intel·lectual; en el sentit que crec que hi ha un dèficit d’informació, i sobretot de literatura catalana, de la guerra aquí a Catalunya. Hi ha relativament pocs llibres i no n’hi havia cap que narrés de manera específica aquesta tragèdia que va representar el fet que 450.000 persones amb pocs dies haguessin de passar la frontera. Arribaven a Figueres sense saber si la frontera estava oberta o tancada. Quan hi van arribar els meus avis estava tancada i es van quedar esperant allà sota els bombardejos de l’aviació italiana a que s’obrís per poder marxar a França.

Com ha evolucionat el seu pensament sobre l’Espanya franquista a mesura que ha anat desgranant la història?
L’Espanya franquista és el resultat d’un cop d’estat, contra un règim legítim, que era el règim de la República, i això ja fa molt temps que els historiadors, tant d’aquí com de fora, ho han determinat.

El que he descobert és el drama que va haver-hi en el camp republicà. Jo crec que en el camp republicà, sobretot aquí a Catalunya, la guerra va ser especialment dramàtica: no només perquè arribaven els franquistes i acabarien amb la llibertat, amb la llengua i amb tot el que és propi de Catalunya, sinó perquè hi va haver moltes divisions.

Hi va haver una guerra dins la guerra, hi va haver una divisió de l’esquerra que va acabar amb els famosos Fets de maig (1937) i també una divisió en el camp nacionalista, del qual jo parlo en aquesta novel·la. I el [Lluís] Companys en va ser víctima d’això. Companys va acabar passant la frontera sol, abandonat per tothom, sense un duro a la butxaca i d’una manera extremadament dramàtica per un home que ho havia perdut tot políticament, però que, a més, tenia el fill malalt internat en un sanatori a París.

La figura de Companys, que m’ha servit de fil conductor per vestir la novel·la, és un drama que també em serveix de metàfora per representar tota la tragèdia catalana.

Com ha caracteritzat a Lluís Companys en aquesta novel·la?
El que diu i el que fa és el que jo li faig dir i li faig fer, però els fets s’ajusten a la realitat. Els lectors podran veure que la novel·la té una bibliografia de més de 60 llibres. Jo crec que sobre Lluís Companys ho he llegit tot. La història no està modificada, però he novel·lat al Companys. En novel·lar-lo, m’he acostat més al Companys com a home, com a persona, que és el que més m’ha interessat. M’ha interessat més el seu drama humà que no pas la seva acció política, que és subjecte de molts debats.

El seu drama humà és molt profund i, a més, té una cosa excepcional: acaba molt malament (perquè acaba afusellat pels franquistes), però personalment acaba molt bé (perquè acaba amb una gran dignitat, des del moment que el deté la policia alemanya a la Bretanya i el porten a Irun, i d’Irun a Madrid i de Madrid a Barcelona). El comportament de Companys és exemplar i em va semblar una cosa digna de ser narrada en aquesta novel·la.

Creu que el seu posicionament polític (PSUC) va influenciar, o influencia, la seva visió o interpretació de la història?
Pot ser, tots tenim una motxilla. Fa molts anys d’això de la militància al PSUC. El PSUC al començament de la guerra era un partit petit, es fa fundar al juliol del 1936, i va anar creixent perquè va saber dedicar-se a l’essencial. Després va ser el partit més important durant la resistència antifranquista, però en aquells anys el partit hegemònic a Catalunya era Esquerra Republicana i, per tant, la novel·la parla sobretot del trànsit de tota aquesta gent d’esquerra, començant pel president Companys. La novel·la es fixa molt en aquest sector, que en aquell moment era hegemònic a Catalunya.

Quan t’endinses en una història sempre en treus una lliçó pel present i la lliçó que se’n pot treure d’aquí de manera molt descarnada és que quan hi ha divisió, Catalunya perd.

La divisió va ser sagnant aquí a Catalunya: uns volien aprofitar per fer la independència, els altres volien aprofitar per fer la revolució… i no anaven tots a la una fent front al franquisme. La millor prova d’això és que Franco va arribar a Barcelona i va passar el Llobregat sense que ni tan sols que els ponts estessin destruïts.

Per tant, creu que el motiu de ‘La caiguda de Barcelona’ va ser aquesta manca d’unió?
Va ser la manca d’unió, va ser la manca d’acció conjunta amb el govern espanyol, cosa que tampoc era fàcil eh… Però no totes les culpes estan de la banda catalana. El cas més dramàtic és el del Companys, això sí. Jo crec que va fer el que va poder, en un moment en què a partir del 18 de juliol (del 36) es va quedar sense poder i es va trobar molt sol i va afrontar una situació que jo crec que l’honora. Com a home, jo el salvo al Companys. Em sembla que té un final dramàtic, però ple de dignitat.

1939 La caiguda de Barcelona ja no se centra en la Guerra Civil, a diferències de les dues novel·les anteriors. Què és el que ha volgut destacar en aquesta última entrega?
El buit tan gran que hi ha sobre aquest esdeveniment extremadament èpic que va representar que 450.000 persones, en poques setmanes, sortissin d’aquí, de Sabadell, de Terrassa, de diferents indrets de Catalunya, i passessin la frontera caminant.

Quan veig ara les imatges del que passa a la frontera de Bielorússia amb un fred que pela, em recorda molt a les imatges que jo tinc gravades, a través del relat familiar, del que va passar a La Jonquera al febrer de 1939.

Sempre m’ha semblat que sobre això hi ha hagut poca atenció de la narrativa catalana; no sé ben bé per quina raó, potser perquè les derrotes fan de mal abocar.

A banda dels fets històrics, també hi ha escenes d’amor, de desengany, d’intriga, de tensió… Són reals també o pertanyen a la seva ficció?
Són ficcionades, igual que alguns personatges. Els personatges són meus, o no sé si més aviat jo sóc presoner d’aquests personatges (riu) perquè quan els crees acaben agafant la seva pròpia vida i et condueixen per camins que no havies previst.

Són personatges molt importants per mi perquè em permeten abordar la guerra des de la perspectiva humana. Una cosa que la gent no sap és que a la guerra hi ha molta tendresa perquè els sentiments estan molt exacerbats: la gent s’estima, fa l’amor i s’odia també. Això ho he volgut relatar i s’expressa a través d’aquests personatges; sobretot de dues dones que em permeten parlar de les dones que hi havia a Catalunya.

No només d’aquelles dones idealitzades amb la idea de la dona miliciana. Les meves dones no són milicianes, sinó que són dones que viuen a Barcelona, que pateixen molt la guerra i que acabaran patint molt amb l’arribada franquista. I una d’elles jugarà un paper rellevant perquè la novel·la acabi amb una certa justícia poètica.

1939. La caiguda de Barcelona és l’última peça de la trilogia que ha escrit sobre la Guerra Civil. Li ha sigut més difícil escriure sobre aquesta darrera etapa, la postguerra i l’exili republicà?
Sí, perquè tenia molt a veure amb coses que li havia passat a la meva família i em removien l’estómac. Però aquests personatges dels que parlàvem ara m’han ajudat molt i em van conduir cap a un final amb una mica de llum.

Vostè va néixer justament enmig d’una etapa política convulsa també. L’any 1946 es va proclamar la quarta república francesa, dos anys després que el líder del govern provisional que hi havia aleshores, Philippe Pétains, s’exiliés després de la batalla de Normandia. Quins records en té? Com ho va viure?
Tinc el record de l’impacte que va provocar en la societat francesa.

Quan has viscut a Europa, tens molt present aquesta dimensió èpica del que van representar les dues guerres mundials; cosa que aquí no està present en la memòria de la gent i segurament és una de les raons per les quals ens costa, a vegades, ser més realistes en política.

Això és la gran diferència entre els que hem viscut a França (jo hi vaig viure fins als 17 anys) i la gent que ha viscut aquí. Ningú sap, per exemple, que avui a França és festa perquè és el final de la Primera Guerra Mundial.

Foto portada: Claret en una entrevista a la Llar del Llibre abans de la presentació de la seva última novel·la. Autor: David Chao.