Dissabte passat, amb la platea del teatre Principal pràcticament plena, es representà l’obra Els Buonaparte de l’actor i dramaturg sabadellenc, Ramon Madaula, dirigida per seva parella l’actriu Sílvia Munt. Una mirada àcida sobre els poderosos a la intimitat.

L’obra, de 75 minuts de duració,  compta amb una escenografia minimalista però efectiva, i una magnífica interpretació a càrrec dels tres actors. La peça és una reconstrucció imaginaria en clau satírica del que succeí la nit del 5 de novembre de 1808, en un mas prop de Vitòria, on es trobaren en secret Napoleó Bonaparte (Pau Roca), Emperador dels francesos i amo d’Europa, i el seu germà gran Josep, flamant rei d’Espanya i de les Índies, que ha passat a la història com Pepe Botella. La guerra de guerrilles i la derrota de l’exèrcit francès a Bailén, al juliol, precipità una insurrecció popular a Madrid i la seva fugida cap a França. Tota la vetllada gira entorn als esforços de Napoleó per convèncer al seu germà, presentat com un intel·lectual il·lustrat, a que resisteixi i no renunciï a la corona.

L’arribada de Josep (David Bagés), està precedida per l’escena de la conversa de l’Emperador amb el seu esclau mameluc, Rustam (Oriol Guinart) a la banyera mentre el renta i el masturba i on s’entreveu el cos nu del sobirà. Un diàleg còmic entre l’amo i l’esclau, que és qui coneix millor les seves misèries i l’únic que pot dir-li certes veritats, que remet als clàssics del teatre europeu.

Només arribar, Josep també es banya, ajudat per l’esclau, mentre explica al seu germà la situació insostenible a Espanya, on es objecte d’odi, menyspreu i burles, malgrat haver atorgat al poble una Constitució liberal. Així mateix li manifesta la seva ferma decisió de renunciar a la Corona d’Espanya.

El diàleg continua, tots dos en calçotets llargs, on l’Emperador fa servir tots els seus recursos dialèctics per convèncer al seu germà, a qui anomena Giuseppe. El fet que no sigui espanyol no serà cap problema; ells mateixos són corsos i són els sobirans de França, malgrat haver tingut d’afrancesar el seu cognom. A la frontera l’està esperant un poderós exèrcit que emprendrà una ofensiva que conquistarà tota la Península Ibèrica i el tornarà a posar al tron. També apel·la als valors alliberadors de la Revolució francesa. La guerra només és un instrument per construir una Europa unida on tots els homes seran alliberats de l’obscurantisme i la reacció feudal. Ell, Josep I, serà qui modernitzarà Espanya i la traurà de l’Edat Mitjana. Uns arguments que sonen a falsos doncs darrera d’ells no es pot amagar l’ànsia de poder absolut de l’Emperador. Napoleó no s’està de tocar la tecla sentimental, traient a la memòria els records d’infantessa i la manera com ha protegit i enlairat amb corones i títols nobiliaris a la seva nombrosa i desagraïda família.

La vena satírica, que travessa tota l’obra, pren embranzida amb el sopar, patates amb xoriç, dels dos germans i el mameluc, convidat a compartir l’àpat, on es reprèn la còmica dialèctica de l’amo i l’esclau. Malgrat tots els arguments, Josep es resisteix i proclama que només tornarà a Madrid si el seu germà li diu que l’estima. Napoleó no pot fer-ho i marxa emprenyat a passejar pels camps. Llavors, l’esclau li confessa -prestant un gran servei a l’amo- que és a ell, Giuseppe, la persona que més estima l’Emperador, però que el seu caràcter li impedeix dir-ho. Aquesta paraules l’acaben convencent i quan torna Napoleó accepta tornar a Madrid.

La peça acaba amb tots tres entonant una cançó patriòtica en el dialecte italià de Còrsega.       

Sota el format de comèdia històrica, amb diàlegs espurnejants i farcit de comentaris irònics, entre el menyspreu i l’admiració pel poble espanyol per part dels Buonaparte, es pot percebre una sàtira sobre el poder i el paper del tirà que va més enllà de la figura de Napoleó. L’Emperador esdevé una mena de símbol que els encarna a tots ells. També, és una mena de mirall deformant sobre els mites i les imatges d’Espanya vista amb ulls europeus: “África comença als Pirineus”.

La ironia i la sàtira en règims dictatorials han estat, des dels antics grecs, un dels instruments més punyents per criticar al poder. Ramon Madaula s’inspira en aquesta tradició per construir una peça que pretén despullar als poderosos.

Trajectòria escènica

Ramon Madaula, nascut a Sabadell el 1962, és molt conegut, com la directora Sílvia Munt, entre el públic català arran de les seves participacions en sèries de TV3 com ara Estació d’enllaç o Ventdelpla, i a TVE a Cuéntame. Iniciat en les arts escèniques com actor aficionat, estudià a l’Institut de Teatre de Barcelona. Com actor ha treballat en obres de Joan Lluís Bozzo, Josep Mª Flotats, Lluís Pasqual o Mario Gas.

Madaula va iniciar la seva trajectòria com a dramaturg al 2015, amb L’efecte. Des d’aleshores ha escrit una desena d’obres, la penúltima de les quals és aquesta estrenada al 2023 que vam poder gaudir al Principal i que ha estat representada a diversos teatres catalans. La darrera creació ha estat El Tigre estrenada també l’any passat.