• El monòleg, ple d’humor i irona però pecant en algun punt de demagògia, posa el colofó al Sabadell Escena.
• Patrons i Cartes a Mahalta resituen els museus d’Art i d’Història com espais escènics poc habituals.

Fa poques setmanes, el 10 d’agost, moria a Roma l’escriptora italiana Michela Murgia, a l’edat de 51 anys a causa d’un càncer. Era l’autora de l’assaig que dona títol a l’obra teatral que s’ha pogut veure aquest diumenge 22 d’octubre a l’Estruch dins el marc del Sabadell Escena, i com en el cas d’altres títols que han conformat el programa, amb entrades exhaurides.

Una actriu ben coneguda dels espectadors, Mercè Arànega, que sempre s’ha destacat pels seus posicionaments polítics antifeixistes, aquí s’interpreta a ella mateixa però convertida al feixisme. Un joc teatral dirigit per Miquel Górriz. Sergi Pompermayer signa l’adaptació.

En aquest monòleg de 70 minuts, que interpel·la l’espectador trencant la quarta paret, Arànega explica com i perquè l’ultradreta està guanyant terreny a l’antigament democràtica -o almenys, més democràtica que altres llocs del món- Europa. En una entrevista a El Periódico abans de l’estrena a Barcelona aquest estiu, justament poc abans de la mort de l’autora, Arànega afirmava que el feixisme no és ni d’esquerres ni de dretes: “No és una ideologia sinó un comportament que promou el pensament únic”.

El muntatge es presenta a mode d’stand-up comedy, cosa que el fa més proper que un monòleg a l’ús. El text es ple d’humor i ironia, però peca en algun moment puntual de demagògia. El resultat final, però, és prou satisfactori, sobretot per l’excel·lent interpretació d’Arànega i la força d’un monòleg final que tot i estar tant formalment com estèticament a les antípodes del conegut monòleg de Chaplin a El gran dictador, sembla pensat justament per evocar-lo. L’espectador en surt amb la por per un futur incert, preguntant-se com s’ha permès arribar fins aquí i sobretot, sent conscient que tots tenim, en major o menor grau, certs tics feixistes que no estem disposats a admetre en públic, com deixa patent el test que via codi QR es convida a fer als assistents.

Patrons

Continuant amb la programació del Sabadell Escena, una proposta que enllaça directament amb el passat tèxtil de la ciutat. La terrassenca Teresa Sanchez i la companyia La Gunter han actuat diumenge 22 d’octubre a les 17.30 hores al Museu d’Història, un espai malauradament sovint poc aprofitat més enllà de la seva funció bàsica i alguna presentació o xerrada puntual.

Patrons -en la seva doble accepció de maquetes de costura i de regles imposades especialment a les dones, també des del punt de vista estètic- és un espectacle de petit format, que barreja text, mim i teatre d’objectes, estrenat el 2021 i on l’actriu juga amb els objectes del taller de costura per explicar-nos l’evolució de la societat des dels anys 60 i 70 del segle XX, des d’una perspectiva de reivindicació feminista perquè malauradament la situació laboral,  econòmica, familiar i social de la dona no avançava tan ràpidament com ho feien la moda o la música. La foto del cartell és una reproducció d’una fotografia presa per la també terrassenca Joana Biarnés, la primera dona fotoperiodista professional de l’Estat espanyol i qui fou un nom imprescindible de les cròniques d’aquells anys – fins i tot els Beatles passaren pel seu objectiu-. Menció especial pel curiós programa de mà, una capseta de costura amb fil i agulles inclosos. 

Cartes a Mahalta

Màrius Torres és un dels poetes catalans més destacats del segle XX. La seva prematura mort als 32 anys a causa d’una tuberculosi ha donat un cert aura romàntic a la seva figura. Va lluitar contra la malaltia durant sis anys, i fou en el sanatori on estava ingressat i on finalment morí on va conèixer Mercè Figueras (1908-1976), també ingressada durant anys per la mateixa raó. El tractament i els rebrots els forçaven sovint a estar aïllats, moments en els quals només podien comunicar-se mitjançant cartes, que una monja infermera, l’Enriqueta, els feia arribar a un i altre.

Anys després,  una part d’aquestes cartes foren seleccionades i editades en un volum que ha servit a Bruna Feliciano i Josep Maria Roviralta  per portar a escena aquesta correspondència personal, en un muntatge de 60 minuts a cavall entre la lectura dramatitzada i el teatre convencional, una proposta de petit format plena de calidesa i que fa partícip al públic dels sentiments d’ambdós autors, referències al seu amic comú Joan Sales, confessions familiars, posicionaments polítics i religiosos i anècdotes diverses. Sense gaire artificis, una escenografia mínima (dos reproductors de discos on sona música de l’època, a la que Figueras era molt afeccionada), un vestuari coherent amb el temps i les veus dels actors, el públic ha pogut submergir-se en la relació d’amistat dels dos personatges. 

Després de la representació s’ha ofert als assistents una visita al Museu d’Art, per arrodonir un matí cultural que malauradament es programen poc sovint a la ciutat.

Foto portada: l’actriu Mercè Arànega, aquest diumenge a l’Estruch. Autora: Alba Garcia.