- El Teatre Principal de Sabadell ha acollit la darrera proposta de la companyia La Calòrica, una de les més exitoses del panorama teatral català, amb entrades exhaurides.
- De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda compta amb la participació de la coneguda actriu Mònica López en un paper per emmarcar.
La Calòrica s’ha caracteritzat des dels seus inicis, l’any 2010, per fer un teatre amb altes dosi d’humor però revestit de l’amargor de la dura realitat. Lluny de cercar l’acudit fàcil i els gags usats, presenten uns personatges tan caricaturescos com, paradoxalment, reals, que fan que el públic entri a la història des del primer segon d’espectacle, amb textos per reflexionar més enllà del temps que dura l’obra.
L’ambició de poder, la corrupció política, la precarietat laboral, el miratge de l’emprenedoria o la (falsa) democràcia són només alguns dels temes amb que fins ara han bastit les trames dels seus espectacles. En la seva darrera proposta De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, entrecreuen dues històries amb el nexe comú del canvi climàtic. Per aquells que coneguin la trajectòria completa de la companyia, podríem dir que l’obra amb la que té més punts en comú, almenys des del punt de vista formal, és Bluf!, però la temàtica central fa que l’argument sigui inèdit en el currículum dels Calòrics. Malauradament no es prodiguen gaire per Sabadell -només vam poder veure L’Editto Bulgaro i Sobre el fenomen de les feines de merda, i de la més recent ja fa cinc anys – però tenint en compte la seva contrastada solvència, haurien de ser uns fixos a la contractació cultural.
A una de les trames, un congrés de negacionistes, Mònica López capta tota l’atenció de l’espectador des del segon u d’espectacle amb un personatge -és l’única actriu que no es desdobla- que, paradòxicament, resulta ser el més coherent amb si mateixa de tots els que desfilen en escena, tot i la seva equivocada visió del mon. També hi apareixen un escriptor amb ganes de buscar brega – Aitor Galisteo-Rocher – i un mossèn – Marc Rius- de qui s’haguessin agraït una mica més de temps en escena, ja que els personatges en donaven prou suc. No perdem l’esperança de veure’ls de tornada en algun espectacle posterior, a mode de spin off o cameo. El toc surrealista imprescindible als muntatges de La Calòrica apareix en forma de gamba cantant.
A l’altra trama, la història pretesament real –però no per naturalista, menys divertida- de l’embussament de les canonades al vàter del local d’assaig de la companyia. Els actors calòrics fan d’ells mateixos, i també de molts altres personatges, – com ja es habitual en ells, trenquen les barreres de gènere sense miraments, parlen diversos accents i es transformen instantàniament només amb l’ús de la seva gesticulació – i ens expliquen com les coses urgents i les importants acostumen a entortolligar-se entre sí, de manera que mai res acaba resolent-se com caldria. Prioritats, necessitats, urgències… són conceptes de diferent mesura en cada persona, i quan això arriba a una comunitat – en aquest cas de veïns, però podríem extrapolar-la al conjunt del planeta – , els conflictes estan assegurats. O, com diu el Fede, en boca de Júlia Truyol : “Ja ho arreglaran els propers que vinguin”.
Com sempre, el conjunt resultant del text, la posada en escena , les interpretacions i la direcció es gairebé perfecta, com ho demostra l’entusiasme del públic que els ha acomiadat amb diverses tandes d’aplaudiments ben intensos després d’una hora i cinquanta minuts -l’obra més llarga de la companyia fins a dia d’avui-. Si us heu quedat sense entrada, podeu potser veure’ls en alguna de les altres actuacions programades a la gira.
Foto portada: un moment del muntatge aquest diumenge. Autor: David B.
