El director Caye Casas parla de la seva trajectòria professional i de com ha estat l’acollida després que La Mesita del Comedor, el seu últim llargmetratge, es converteixi en la pel·lícula de gènere més premiada a escala mundial.
El cineasta rep diumenge el Premi Honorífic 2024 Torra Serveis Funeraris de la XII edició del Festival de Cinema de Terror de Sabadell.
Què significa per tu rebre el Premi Honorífic 2024?
És el primer premi honorífic que rebo en el món del cine així que imagina’t. Quan m’ho va comentar el David [Garnacho], el director del festival, em va fer molta il·lusió, la veritat. A més, soc un director que prové del cine independent i tot és molt dur. Realment has de picar molta pedra i reps moltes frustracions. Tots els reconeixements volen dir que les coses s’estan fent bé i que hi ha gent que valora la teva feina.
Fem l’entrevista aquest dimarts aprofitant que ets present en el Festival de Cine de Terror de Sabadell. Quina ha estat l’acollida, de moment, a la ciutat de Sabadell?
Acabo d’arribar a Sabadell, tot i que soc de Terrassa, és a dir, el viatge és curt. Les presentacions dels dos llargmetratges [Matar a Dios i La Mesita del Comedor], han anat molt bé, la sala tenia bastanta gent i la crítica del públic ha estat bona.
Com ha estat el rodatge de La Mesita del Comedor amb un pressupost tan baix? Amb quines dificultats principals us heu trobat?
Moltes dificultats, moltes. Sempre dic que fer cinema independent l’única cosa positiva que té és la llibertat. Tots els altres aspectes són molt durs. Pensa que vam rodar la pel·lícula en només deu dies al pis que ens va deixar una amiga nostra. És cinema de guerrilla total, amb un equip tècnic molt reduït i picant molta pedra. Teníem tot molt ben planificat perquè quan tens tan poc temps per rodar un llargmetratge no pots fallar, no pots tenir una tarda en que no rodis el que està previst perquè no tens temps per recuperar-la. Tot i això, tinc un record fantàstic, la veritat, i amb moltes ganes de tornar a rodar a la pròxima i, si pot ser, amb més recursos.
Has rebut suport d’institucions o productores privades?
Matar a Dios i La Mesita del Comedor formen part d’un cine 100 per cent independent. Això vol dir que no hi ha suport ni de plataformes ni de teles, i tampoc de subvencions ni ajudes públiques. Els pocs calés que teníem són recursos privats d’amics meus, de mi mateix i d’algunes productores que ens han donat una mica de finançament. Més enllà d’això, poca cosa més. Sí que és cert que l’Ajuntament de Terrassa ens va aconseguir uns cotxes de policia per una seqüència i tallar un carrer, per coses així sí que hem rebut ajuda.
Comentes que van ser deu dies de rodatge molt intens, com prepares els actors i actrius per treballar sota la pressió de no poder fallar?
Si amb una cosa soc una mica ‘tiquismiquis’ és amb els actors. Per aquest motiu, sí que vam tenir una setmana per assajar. Sempre prefereixo tenir menys temps de rodatge però assajar aquella setmana amb els actors que no al revés. Vam fer-ho en la localització on rodàvem i allà ens vam conèixer, van saber més dels personatges, vam perfilar els torns, vam mirar els diàlegs… Això va ser bàsic per rodar amb tan poc temps. Quan va començar el rodatge ells ja havien estat una setmana intensa amb mi assajant i això va ajudar molt a què tot fluís.
Quin creus que és el motiu de què s’hagi valorat tant el film a escala internacional i tan poc a escala nacional?
Sí que és cert que, després de la gran acollida fora d’Espanya, en qüestió de festivals nacionals i exceptuant Sitges, s’ha valorat moltíssim aquí també. Quan vam arribar del recorregut internacional vam guanyar a la setmana de terror de Sant Sebastià i al festival de Torremolinos i, aquest homenatge al de Sabadell.
El que sí que és cert és que en la indústria d’aquest país, no recolza el cinema independent i el fa bastant invisible. Costa molt connectar amb ells i que et facin cas en grans premis com els Goya, allà ni existeixes, realment ni es miren la peli.
La realitat és que tenim un problema i és que no es valora el cinema independent en un país on tampoc és per tirar coets el cinema que genera la indústria. S’hauria de millorar i jo crec que hi hauria moltes fórmules per fer-ho. Una d’elles, per exemple, que als Goya hi hagués el Premi a Millor Pel·lícula Independent o Millor Pel·lícula de Baix Pressupost. Crec que són coses que ajudarien a visibilitzar i que serien justes pels directors i directores que ens dediquem a fer aquest tipus de cinema.
QuÈ creus que fa especial La Mesita del Comedor que aconsegueix, fins i tot, traumatitzar, als espectadors que la veuen?
La Mesita del Comedor és una pel·lícula que tortura al públic, que realment li fa passar uns 90 minuts com potser no han passat mai en una sala de cinema. Fa sentir emocions molt fortes amb gotes d’humor negríssim que realment fan patir a la gent. Que tot i amb aquest patiment hagi anat tan bé en festivals guanyant premis del públic en diversos països i que les crítiques de la premsa siguin tan bones em fa sentir molt orgullós.
La Mesita és la pel·lícula de gènere més premiada de l’any en l’àmbit mundial, és molt fort. A part de la satisfacció hi ha un punt de sorpresa que et fa pensar que potser els directors de les plataformes i de la indústria haurien de veure que al públic també li agraden coses fora del que ells ofereixen. Hi ha pel·lícules que traspassen la seva línia vermella que potser al públic li arriben molt més que històries que fan amb molt més pressupost.
Quins són els teus referents?
N’hi ha moltíssims. Tots els cineastes que hem vist tantes pel·lícules de directors als quals admirem, te’n podríem dir molts. Personalment, l’Álex de la Iglesia en les seves primeres obres m’encanta i també m’agraden d’altres que no fan específicament cinema de gènere com Tarantino o Scorsese. Hi ha gent no tan coneguda que per mi són grans referents com Todd Solondz que fa un cine independent molt políticament incorrecte als Estats Units.
Quin creus que és el teu segell personal a l’hora de fer una pel·lícula?
Crec que tant els curtmetratges com les pel·lícules que he fet són molt personals. Tenen un segell perquè en totes hi ha humor negre i la temàtica de la mort és l’epicentre de la història. La gent que em coneix diu que també ho veu en la manera en què faig treballar als actors i les actrius, en els diàlegs políticament incorrectes, en la mala llet… La meva manera de ser es transmet una mica a les històries que explico.
Com creus que ha estat la teva evolució pel que fa a la direcció?
Matar a Dios és una peli que ja havia escrit feia temps i la vam fer de comèdia negra. Era el meu primer llargmetratge i anàvem una mica amb més respecte. Amb La Mesita, en canvi, venia d’una temporada en què no aconseguia rodar res més ni obtenir subvencions per aixecar els projectes i vaig decidir anar amb tot. La meva idea va ser escollir la història més bèstia que tenia escrita perquè la gent que la veiés no l’oblidés mai. Sabia que la pel·lícula seria molt petita i vaig apostar amb un títol com La Mesita del Comedor que sembla del tot inofensiu per contrastar amb un llargmetratge que és tot el contrari. Realment la vaig fer com si fos la meva última pel·lícula, que no sé si ho serà o no, però ho vaig fer amb aquest sentiment. Vaig pensar: ‘mira ja que no em fan cas, vaig a fer això i a veure què passa’.
Com va ser treballar amb Itziar Castro, un dels rostres més reconeguts en les teves pel·lícules, i que ens ha deixat recentment?
Jo havia vist coses seves i vaig contactar amb ella perquè protagonitzés Matar a Dios. Ella em va dir que era la primera vegada que li havien ofert un guió on no posava que necessitaven una dona grassa. Allò li va arribar molt i així va ser com ens vam conèixer. Primer vam fer Rip i, al mes següent, Matar a Dios. A La Mesita del Comedor també va fer un cameo que li vaig demanar perquè ens unia una gran amistat. Teníem diversos projectes pendents, fins i tot un en el qual ella era protagonista que si tinc la sort de poder-lo tirar endavant, per descomptat que li dedicaré. Va ser un cop duríssim, no només per mi, sinó perquè dins de l’equip hi havia molts amics i amigues de l’Itziar.
Tens alguna preferència entre els curtmetratges i els llargmetratges?
A mi m’agraden molt els dos formats i si em donen l’oportunitat continuaré fent curts perquè a mi el que m’inspira és explicar històries. Hi ha històries que s’expliquen millor en curtmetratges, d’altres amb llarg i algunes amb sèrie, per exemple, que és un format que també m’agradaria fer. Tot i això, jo sempre dic que em sento més curtmetratjista que director de cine perquè he fet més curts que pelis i és un format al qual respecto i admiro molt.
T’agradaria continuar explorant algun gènere diferent del terror?
Sí. Les meves pel·lícules preferides no són de terror. M’agrada tota classe de gènere i, dins dels meus curts, Nada S.A, és més surrealista i dramàtic que de terror. Ara dels projectes que estic movent sí que n’hi ha que són 100 per cent terror, però n’hi ha algun que és una altra història.
Tens alguns nous projectes entre mans?
Sempre tinc projectes, però costa tant aixecar-los… Ara estic intentant moure projectes amb més recursos. Fer una altra vegada alguna cosa com La Mesita, amb tan poc temps i tan pocs diners és esgotador. Estic intentant que em donin ajudes o subvencions públiques per primera vegada a la meva vida. A veure si el recorregut amb aquesta última pel·lícula em serveix per generar credibilitat en tota aquella gent que encara no confia en mi.
Foto portada: Retrat de l’entrevista a Caye Casas. Autor: David Jiménez.
Pingback: Música, Cebafoc, terror... què fer aquest cap de setmana a Sabadell?