• La gira de T de Teatre s’atura a Sabadell.

• La producció teatral omple el Principal.

Quatre dones damunt l’escenari. Quatre vides trencades per circumstàncies diverses però amb el denominador comú de la crisi, l’atur, la precarietat i l’entrada en una edat on la joventut queda lluny, però també la vellesa.

Aquest és el plantejament de T de Teatre, una companyia nascuda al 1991 per cinc alumnes de l’Institut del Teatre. Una vegada llicenciades, van decidir posar en marxa aquest projecte que els ha dut per tot Catalunya amb diferents muntatges i també un pas molt important per televisió de la mà de la sèrie Jet Lag. A Dones com jo, Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla y Àgata Roca, dirigides per Pau Miró, mostren un panorama plenament actual. La situació econòmica, però també les contradiccions personals queden reflectides sobre l’escenari de tal manera que és impossible no adonar-se de la contemporaneïtat de l’obra. La fugida d’una elles comportarà, d’una banda l’acostament i la protecció amical i d’altra la percepció de solitud de cada una en particular i finalment la conclusió que només podran sortir-ne plegades.

Tot i que es podria pensar en un primer moment que la crisi existencialista ataca durament aquestes quatre dones pel fet de vorejar la cinquantena, el cert és que es tracta més d’una metàfora de tota una societat on la pèrdua d’objectius, de somnis i de realitat es fa palès en el dia a dia. Les quatre dones tenen estudis superiors però la greu situació econòmica les empeny o a l’atur o la precarietat laboral o inclús a la prostitució. Els hi sona? La frustració creada en aquest microcosmos es trasllada clarament i plenament a la societat catalana i espanyola d’aquestes últimes dècades. Durant gairebé una hora i mitja, els diàlegs ben estructurats i la trama fan sense dubte que l’espectador reaccioni dins el seu cervell. És impossible no endinsar-se en les dramàtiques situacions de les quatre protagonistes i traduir-les mentalment a les nostres realitats. Malgrat tot, l’humor voreja cada una de les circumstàncies i de les converses entre les quatre, com intentant treure ferro a una tragèdia que els cou per dins.

Dos detalls sobresurten del fil de la història. En primer lloc el despatx d’un advocat mort que ocupen il·legalment bàsicament perquè ningú n’ha reclamat els seus bens, ni es recorda d’ell, una inequívoca plasmació de la realitat que ens envolta on els valors més intrínsicament humans es van perdent. Així doncs, el gabinet pren la forma d’un personatge més que viurà, amb les quatre dones, els desenganys i els fracassos, també els secrets, però, sortosament la possibilitat de canvis i felicitats compartides. A destacar la trama paral·lela que es produeix amb la trobada d’unes cartes en aquest despatx i que la dona que ha marxat de casa utilitza com a excusa per tal d’evadir-se del seu malson.

En segon lloc, la delirant i entusiasta escena del ball amb la cançó de Donna Summer, Last Dance. L’últim ball esdevé literalment “l’última oportunitat”, aquella que passi el que passi s’ha d’aprofitar, i malgrat l’opressió de la tristesa, dels desenganys i els desencisos, la vida continua i res no pot matar els somnis que romanen en l’interior de la persona. De fet, potser la cançó que més hauria evidenciat aquest fet, hauria estat I will survive, de Gloria Gaynor, però la tria que fa Pau Miró es igualment encertada.

Dones com jo enganxa des del primer moment. El públic que ha omplert el Principal ha gaudit d’un drama negre on l’esperança és l’única sortida, on l’angoixa que s’encomana gradualment només pot ser vençuda amb la fortalesa de l’amistat i de les conviccions personals.