- El cantant menorquí presenta el seu últim treball, Salpols.
- L’illa esdevé el centre d’històries d’amor i d’unió amb la natura.
La música i les cançons de Cris Juanico han omplert l’amfiteatre de la Fundació 1859 Caixa Sabadell, en un vespre ventós i descaradament fred per l’època, un vent que, segons Juanico, ha estat portat a la nostra ciutat des de Menorca. Cançons d’amor, lletres plenes de sentiment cap a l’illa, reivindicació de la vida, dels somriures, de les abraçades, de la simbiosi amb la natura, en un concert que ha durat gairebé dues hores i on Juanico ha repetit en diverses ocasions que estava molt content d’actuar a la nostra ciutat. Tota una experiència.
Un Cris Juanico exultant ha aparegut sobre l’escenari amb ganes d’esplaiar-se i reivindicar l’estimació que sent per la seva terra, Menorca. Una illa de sal i pols, i que fusiona en una paraula nova, Salpols, per donar vida a un nou treball. Cançons cap a la mar i cap a l’interior i que dibuixen estampes quotidianes, visions del cantant menys conegudes, no tan idíl·liques com aquelles fotos on el blau turquesa ho inunda tot. Juanico entén la mar com a vincle amb aquella Menorca pausada que viu amb el dubte de saber si aquell estiu vindran els que la visiten, però amb la necessitat de la tranquil·litat de l’hivern per tornat a ser. Un “camí de cavalls” típic menorquí que ha fet un recorregut exhaustiu de sentiments, amb una veu particular, forta en determinants moments i que ha barrejat amb una simpatia desbordant i la seva guitarra; i el violí de l’Ariadna Torné sempre omnipresent, acompanyat delicadament per Joan Solà-Morales al contrabaix.
Pels que vam conèixer en Cris Juanico arran el seu disc Vola’m a sa lluna (2006), un disc que conté 14 estàndards de jazz adaptats per ell mateix al català i on en destaca la cançó que dona nom a l’àlbum, l’original de la qual és Fly me to the moon de Frank Sinatra, sobta de cop aquesta imatge d’arrelat a la terra. Potser molts van pensar que aquell disc suposava l’abandonament d’un tipus de música més intimista i naturalista. L’experiment, triomfador, sense cap mena de dubte, va servir Juanico per tornar a les arrels (si és que alguna vegada les havia abandonat), un lloc on s’hi sent plenament a gust, on es mou lliurement, amb una conversa continua amb un públic que ha gaudit plenament de l’espectacle.
Cris Juanico ha obert el concert amb la cançó La mar, una mar plena de sal, però que mira les flors i les oliveres, el sol i la lluna. Després ha sonat Loca Somera, més intensa, la trista història d’un suïcidi; ha continuat amb És quan et sent a prop on ha explicat breument el seu concepte de la distància, no com a llunyania, sinó com a fet que demostra que es troba a faltar la persona que s’estima. Viu, tema que pertany a l’anterior disc, ens anima a deixar aquella maleta que pesa i continuar caminant, començar de nou i somriure, i ha sorprès pel pizzicato del violí i el ritme que s’assemblava al soroll d’un rellotge. El recorregut ha tingut una parada a Ciutadella, on la cançó mostra les pedres dels carrers i la necessitat de trobar la lluna entre les teulades de les cases.
El públic s’ha afegit al concert amb la cançó No em facis ontes (dentetes) amb una força i una qualitat que en Juanico ha valorat de manera molt intensa, dient-los que comptaria amb ell en altres cançons, com així ha estat. Especialment emotiva ha estat Un vol de miloca (un petit voltor), on ofereix una visió aèria de l’illa, amb un ritme encisador i on en Juanico ha demostrat la seva potència de veu: “tu i jo som de vent”, ha afirmat. M’encanta ha tornat a convocar el públic que seia a l’amfiteatre, una cançó dedicada a tots i a totes els que han patit el confinament i on convida a sortir, a tocar-se a abraçar-se i L’univers ha seguit aquest camí optimista, una simbiosi amb la natura, una aposta per viure els instants com si fossin els últims. De fet, en Juanico ha traslladat la seva filosofia a l’auditori, en consonància amb les lletres de les seves cançons i on ha demanat no tenir por al fracàs, perquè és a partir dels errors que s’aprèn. “Sumiau”, ha asseverat. El públic ha seguit el cantant amb la seva cèlebre Si vens, una de les més aplaudidesi en Cris Juanico ha volgut agrair les mostres de suport amb dos bisos, Amb un dit as vidres escric, on ha recordat la seva infantesa, i Així tot va bé, on el públic també ha repetit la tornada. Amb tothom dret aplaudint, en Juanico s’ha abraçat als seus dos músics, convençut d’haver fet una magnífica actuació.
En definitiva, gairebé dues hores de concert on Cris Juanico ha tret el millor d’ell mateix, on ha anat a més, on ha demostrat, no només una veu particular i potent, sinó també una estimació apassionada per l’illa que el va veure néixer i que reivindica de manera senzilla, una senzillesa que traspassa a les seves cançons i que, de manera natural romanen per sempre en tot aquell que les escolta.
Foto portada: concert de Cris Juanico aquest dimarts. Autora: Alba Garcia.
