- Rafael Álvarez sorprèn amb la seva versió personal
- El clàssic del 1554, més actual que mai
Rafael Álvarez, El Brujo, no va deixar indiferent ningú. Ni els que esperaven veure i escoltar el veritable Lazarillo de Tormes ni els que es van trobar amb un espectacle on tot va tenir cabuda. Des de l’autèntic murri, fins a les anècdotes de l’actor andalús i els paral·lelismes amb l’Espanya actual. No va oblidar els seus inicis teatrals a Barcelona, a La Villarroel, ni al seu gran amic Pepe Rubianes.
Espectacle total. La genialitat personificada en un Rafael Álvarez esplèndid, sorprenent, ple de màgia. Què es pot afegir d’un actor que ja fa trenta-dos anys que representa El Lazarillo de Tormes? Doncs que cal veure’l en viu i en directe, que cal impregnar-se de l’encanteri de les seves mirades, dels seus canvis de veu, de la interacció amb el públic, en definitiva, de l’autenticitat, d’aquesta expressivitat especial i incomparable.
El Brujo arribava a Sabadell per la porta gran, havent venut totes les entrades des de feia setmanes. Segurament calia haver buscat un altre escenari una mica més gran. Però Rafael Álvarez estava content de ser-hi, embolcallat per un públic que va aplaudir fervorosament la seva sortida a escena. Ell va recordar els seus inicis a Catalunya, la seva gran amistat amb Pepe Rubianes i la seva estimació a aquesta comunitat que sempre el rep amb els braços oberts. I el veurem a Barcelona al novembre. Allà caldrà tornar-hi.
A Sabadell, el Lazarillo de Tormes va ser com una teràpia, segons les seves pròpies paraules. El clàssic del segle XVI va rondar per tot l’espectacle com un mantra, com el fil conductor d’altres petites històries on no van faltar al·lusions a Angela Merkel, per allò de l’austeritat, en adonar-se Rafael Álvarez del minimalisme de l’escenografia, d’aquell avantguardisme on el públic s’ho ha d’imaginar tot. I va lloar Fernando Simón, del qual va confessar que guarda tots els vídeos de les seves compareixences durant la pandèmia, ja que el calmaven, especialment quan havia d’anar a una oficina bancària. També va criticar aquells erudits que creuen que destrossa el text anònim de 1554, els quals es posen les mans al cap quan parla de “salsitxes”, quan aquestes no existien en aquella època.
I amb aquest raig d’energia imparable, genuí i innegable, amb aquesta simpatia desbordant, també es mostra el costat més amarg de l’existència, la d’aquell pigall, aquest murri que recorre el món envoltat de la més absoluta misèria, amb aquesta fam a perpetuïtat que, necessàriament, el fa estrènyer el cervell per sobreviure. “La fam com a factor evolutiu”, afirma l’actor, aquesta necessitat que impulsa l’avenç, “resiliència”, en diuen ara. I hi rau tota una filosofia que és tremendament actual. Aquesta escassetat implícita en els éssers humans que ens fa tirar endavant com sigui, amb enginy, amb la mentida, sigui aquesta pietosa o no, amb respostes agredolces, amb violència, si cal.
El Brujo va d’aquí cap allà, pregunta diverses vegades al públic si volen que representi El Lazarillo de veritat, que s’ha oblidat del text, que la llum que arriba a l’escenari no és l’adequada. Explica diverses anècdotes molt divertides, les que han succeït en pobles remots que fins i tot tenen 5G. I torna al personatge del murri, al del cec, al del clergue. I les campanes de l’església de Sant Fèlix també formen part del muntatge. No paren. “Aquestes campanes toquen fins i tot els minuts”, diu l’actor. La interacció amb els assistents és total. En un moment donat s’oblida novament del text i una espectadora li diu que toca l’escena de la colobra. Ell li respon que això ve més tard. Ella confessa que l’ha vist sis vegades. És que Rafael Álvarez enganxa.
I no deixa de banda la situació política actual. Subliminarment, convida a votar el pròxim dia 23 de juliol; tots sabem per què. No cal dir res més. La classe política també és assenyalada, però per sobre de tot, sobresurten les seves mirades, la seva expressivitat, aquesta capacitat d’improvisació d’anada i tornada, del passat al present, d’un passat que mai no se’n va anar i que torna a ser present.
I arriba el final. El pobre pigall, aquell que ha patit a les seves carns la misèria, la pobresa, l’infortuni, l’avarícia del cec i del clergue, comença una nova vida com a pregoner. Abans, l’escena d’un bagul imaginari on, una altra vegada gràcies al seu enginy, aconsegueix menjar alguna cosa. Però el clergue no cessarà en la recerca del qui li roba el menjar i el murri sortirà mal parat. Aquest bagul es fa visible al final de l’obra, tot un símbol per a Rafael Álvarez, una icona que ha viatjat fins i tot als Estats Units i d’on treu els pantalons de la seva primera actuació el 1991. “Una pasta em van costar aquests pantalons, ja que me’ls va dissenyar un modista important que ha guanyat un munt de premis”. És impossible parar de riure.
No es podrà oblidar mai aquesta nit hipnòtica, embruixada per un “bruixot” que l’ha convertida en especial. El Lazarillo de Tormes va molt més enllà d’una història d’avars, de rics i pobres. És la representació del nostre món actual. És una metàfora viva. Rafael Álvarez, a setanta-tres anys, està més fort que mai. Aquesta actuació a Sabadell no ha tingut res a veure amb la primera, ni amb la segona, ni amb cap altra. I aquí rau tota la seva força, en les adaptacions contínues, en aquesta simbiosi amb l’actualitat present. El públic es posa dret i aplaudeix un monòleg genial, el d’un geni. Ell respon amb una màxima: “Cal viure sense por”. I aquesta frase ho resumeix tot.
Foto de portada: Rafael Álvarez, ‘El Brujo’, en un moment de la seva actuació al Fresc. Autor: Efrén Montoya / Fresc Festival
