La pianista sabadellenca Laura Andrés jugava a casa aquest dimecres en la presentació del seu darrer disc, Zerø, dins el festival Fresc. S’ha notat, amb referències a amics, companys i altres persones importants en la seva trajectòria, com el creualtenc Jordi Campoy, “la primera persona que em va animar a fer un disc quan jo estava fent només classes”. Andrés ha protagonitzat un personalíssim concert, que ha anat del recolliment a l’expansió, per posar en valor la música instrumental en temps de soroll.
Amb un amfiteatre pràcticament ple, Andrés ha protagonitzat 30 minuts de música sense interrupció per arrencar. Tot el seu darrer disc, Zerø, una cançó darrera de l’altra sense presentació ni gaire pausa. El disc va ser editat el passat mes de novembre. “Va dels sotracs de la vida” i va ser una mica “premonició” ja que va sortir al mercat poques setmanes abans de la mort del seu pare. Onze cançons que han sonat de forma contínua. “En un món on tot és ràpid, on tot és ara, mai no estem mitja hora escoltant només música. Penso que també val la pena”, ha assegurat.
Amb la nit caient sobre la ciutat i sonant només el piano de Laura Andrés, gairebé d’esquenes al públic, ningú ha caigut en la temptació de mirar el mòbil. Tot un parèntesi sensorial. Un home a l’avantpenúltima fila ha tret una llibreta i ha començat a apuntar les seves idees i impressions en forma de relat. Una dona i la que podia ser la seva filla adolescent s’han donat la mà de forma emotiva durant tota la sessió. A l’altra banda, una dona girava el cap al compàs del piano des de la primera fila. Alguns escoltaven amb els ulls tancats. 30 minuts de recolliment total. La proposta ha semblat gairebé contracultural en temps d’hiperconnexió. “M’he fet una mica punki”, ha dit Andrés.
Finalitzada la presentació de Zerø, la pianista ha convidat a l’escenari tres “donasses”: la violoncel·lista Núria Galbañ, que s’estrenava amb Andrés, i les violinistes Roser Loscos i Marina Prades, habitual de la Cava Urpí, també vocalista i col·laboradora del Cabaret literari dels Il·lús Teatre. Amb la seva espontaneïtat natural, Andrés ha dit de Prades que “fa una mica de ràbia, perquè ho fa tot bé!”.
El trio de corda Galbañ, Loscos i Prades han acompanyat el piano d’Andrés en una segona part més expansiva. Han arrencat amb Stardust, del disc Venus. A vegades pensem que som molt importants, el centre de l’univers i no som més que una partícula; Stardust va d’això”, ha dit la pianista. Després ha sonat Kintsugi, del disc de mateix nom -“acumulem cicatrius en el nostre cos, no tinguem por de mostrar-les”-, un delicadíssim Vals a 2 que ha aixecat grans aplaudiments i l’emoció d’Andrés -“fa molta il·lusió venir a la meva ciutat, tan ben acompanyada i ser tan aplaudida” i per acabat Danse, petite, danse, -“malgrat les cicatrius i els sotracs de la vida, moure’ns i fer un pas endavant ens salva”- i Tempus fugit. “Sabem que el temps passa ràpid, passa de pressa així que aprofitem-ho. Si Tempus fugit, Carpe Diem“, ha insistit.
Després d’una hora i quart el concert ha finalitzat amb bona part del públic dempeus. El Fresc segueix aquesta setmana. Dijous amb l’obra El parc. Divendres amb el concert d’Alfred Garcia. I diumenge amb teatre.
