Els sabadellencs Santi Ricart, actor, i Josep Julien aquí com a director i dramaturg, proposen un muntatge produït per la Sala Flyhard que va obtenir molt bones crítiques durant la passada temporada teatral. Aquesta tardor faran el salt  al Teatre Lliure de Montjuic, del 16 d’octubre al 3 de novembre.

Un monòleg de noranta minuts on Santi Ricart captiva l’atenció del públic amb un intel·ligent text que barreja thriller, comèdia i introspecció, i que trenca amb la línia de propostes més comercials com Peyu o el Sr Bohigues que ofereix el mateix festival. 

Ricart es posa a la pell d’ un actor fracassat de mitjana edat, que, com molts d’ altres  a la vida real, s’ha de guanyar la vida fent altres feines perquè no pot viure de la interpretació. Un antiheroi, un personatge que no intenta caure simpàtic –el peix kiwi que dona títol a l’obra, i al qual mata sense pietat traient-lo fora de la peixera és una de les mascotes de la seva parella- , però que no pot tampoc desfermar odi ni repulsa en l’espectador, a qui atrapa sense remissió dins la seva teranyina de mentides. És aquesta construcció de personatge, tan hàbilment contradictòria, el que resulta més atraient pel públic. Aquells que estiguin endinsats en el món del teatre, bé professionalment o bé com amateurs, gaudiran també les referències a molts espais del circuit barceloní, però aquestes referències no suposen tampoc cap hàndicap per seguir el text a aquells que no hi estiguin avesats.

Un espectacle que tot i la seva aparent senzillesa, té una ingent feina darrere. Ricart es metamorfosa en el personatge, i fins i tot aquells que el coneixen per altres obres o per la televisió obliden l’actor per creure’s realment davant el protagonista. Un treball impecable de direcció i  interpretació per obtenir un resultat perfecte des de tots els punts de vista. L’únic però que se li podria posar al text és un petit excés de durada, que tot i així no arriba a ser suficientment important com per perjudicar la globalitat del muntatge, que se’n surt amb molt bona nota. Aplaudiments entusiastes del públic que, tot i no arribar a omplir l’amfiteatre, sí presentava una entrada prou destacada, i un col·loqui post funció on protagonista i autor/director han compartit amb els assistents les seves impressions.

Una nit de bon teatre, d’aquell que es fa sense pretensions ni artificis, on el que realment compta és la comunicació entre actor i públic. Com hauria de ser, però que no sempre és fàcil de trobar.

Foto de portada: un moment de l’actuació. Autor: David Jiménez.