- La paella dels dijous omple l’amfiteatre dels Jardinets
- Amor, vida i mort s’uneixen en una comèdia plena de filosofia
Tres magnífics actors damunt l’escenari, Jordi Andújar, Lloll Bertran i Núria Cuyàs. Una paella, la del dijous, la de sempre, que esdevé, per primer cop, de marisc. Aquest és l’inici de tot un seguit de situacions que desemboquen en altres creant diàlegs, circumstàncies i malentesos. Exhaurides les entrades des de feia dies, La paella del dijous ha estat un èxit total.
La Mercè, la mare, un paper a mida de la Lloll Bertran, convida a dinar cada dijous, sempre paella, als seus dos fills, el Guifré, l’actor Jordi Andújar, i la Lia, l’actriu Núria Cuyàs. Aquest dijous, que serà l’últim, la paella és de marisc. Els dos fills ho endevinen perquè tota l’escala fa olor de gambes. Aquest és el començament d’una història que, amb el malentès com a eix central de la trama, desenvolupa temes com l’amor, la mort i la vida. Segurament en aquest ordre, perquè en la mare hi ha una necessitat intrínseca de ser estimada, d’oblidar l’home que no la va fer feliç, però també de girar full d’uns fills que sempre li retreuen les coses que no fa bé, que fins i tot se n’aprofiten de la seva paciència.
Tot i tractar-se d’una comèdia a l’ús, s’evidencien moments d’emotivitat. La mare no és una persona particularment afectuosa. El seu caràcter rondinaire podem imaginar que és fruit de les circumstàncies, precisament de la manca d’aquest afecte que no arriba mai. O sí. Les coses han canviat radicalment i la Mercè ha trobat l’amor. Per això la paella és diferent i serà l’última. Ha decidit deixar-ho tot i marxar amb un amor que es troba un pèl lluny.
Els diàlegs de La paella dels dijous reflecteixen un tractament generacional molt encertat i molt recurrent, tot ple de gags que esdevenen riures per part del públic. Tot, absolutament tot, està perfectament organitzat per fer visible aquella cuina on, fins i tot, surt fum de la cassola que fa el fumet. L’escenografia, perfecta, el so, espectacular. L’omnipresència de la Lloll Bertran damunt l’escenari no apaivaga la importància escènica dels dos altres actors que, amb les seves genialitats, amb els seus canvis de guió, segons es van assabentant de les circumstàncies, aconsegueixen un ple absolut de comicitat. Destacable el paper de la Núria Cuyàs, una postadolescent que es mira la vida de manera diferent a la resta i que acabarà empatitzant i aprovant la decisió de la seva mare.
Cal destacar els diàlegs en castellà amb l’amant de la mare. Un amor argentí que obliga a la Lloll a parlar en un castellà que recorda les intervencions d’una de les figures còmiques més potents que ha donat Catalunya, la Mary Santpere. No tenen pèrdua aquestes converses telefòniques que catalanitzen mots en castellà i que evidencien uns trets culturals diferents. Això no és problema per a l’amor, és clar. I amb tant d’amor, apareix la mort a partir d’un malentès i que fa florir sentiments que havien estat amagats per part dels fills. No és que no estimessin la mare; segurament el dia a dia, les complicacions de tota mena que ens envolten, dificulten mostrar l’amor que sempre hem sentit. Però calia el malentès per reivindicar l’estima cap als nostres sempre. I, evidentment, l’esclat de la vida. Un esclat que no és el supermercat, una paraula que va més enllà del plaer, un mot també reivindicat lingüísticament per la Lloll, per la mare, que pensa en la fase anterior, la de les mirades, la dels silencis, la de la persona que es té al davant i escolta. Ella només vol això, sentir-se estimada i escoltada.
És impossible triar un moment especial en aquest muntatge, obra de l’escriptora formada a l’Institut del Teatre, Cristina Clemente. Probablement, quan tots tres canten la rumba Dijous paella o quan es descobreix el secret de la mare que els dos fills es prenen de manera diferent. En definitiva, una obra molt divertida, tres actors espectacularment connectats de principi a fi, una història senzilla que és també un homenatge a la gent gran i a la diversitat. Un equilibri entre la comèdia més pura i els sentiments més dolorosos que també ho és entre la catalanitat més natural i l’acceptació de la pluralitat en tots els sentits, també en el de classe social que queda reflectit de manera molt adient en la part dels diàlegs que intenten fer feliç a la mare i que tan bé interpreta el Jordi Andújar.
El públic que omplia l’amfiteatre dels Jardinets ha sortit content després dels intensos aplaudiments. La crítica i les sensacions eren unànimes, positives, molt positives, evidentment.
El Fresc acabarà avui divendres amb l’actuació del grup Blaumut a les 21 hores i que finalment es farà a l’auditori gran de l’Espai Cultura al carrer d’en Font, 25.
Foto de portada: ‘La paella dels dijous’, al Fresc. Autor: D. Jiménez.
