‘Les bones intencions’: un “evento” molt divertit

• Ple absolut al Fresc per veure un muntatge histriònic
• Míriam Iscla i Joan Negrié posen cara a les frustracions humanes

Vespre molt i molt xafogós a l’escenari del Fresc de dimarts. Tot i això, l’auditori a l’aire lliure era ple de gent amb ganes de passar-ho bé. S’anunciava Les bones intencions, amb text de Marc Artigau i amb dos únics actors, la Míriam Iscla i el Joan Negrié. Una producció de la tarragonina Sala Trono que es va estrenar ara fa un any i que arribava a Sabadell amb molt bona premsa.

Les barretines col·locades a gran part dels seients del públic presagiaven que Les bones intencions no seria una obra de teatre més. No era difícil de preveure que, en algun moment de la representació, caldria posar-se-les. I el cas és que, des de la primera entrada de la Míriam Iscla i del Joan Negrié en escena, la interacció amb el públic és total. De fet, esdevé un personatge més, ja que ha de participar en “l’evento” que els dos personatges, la Paula i el Pere, han organitzat per un ex d’ell. Aquest consisteix en una “festa catalana”. L’hereu i la pubilla, la Paula i el Pere, tots dos, volen sortir del fracàs on s’han instal·lat per demostrar que poden triomfar.

El Pere té la gran responsabilitat de quedar bé davant el noi que encara estima i que ara està amb un altre. Ha de ballar L’hereu Riera davant d’ell. Ho farà bé?Necessita demostrar-li que és capaç de fer alguna cosa bé a la seva vida. Però es mourà entre el neguit i la tristor, entre l’angoixa i l’eufòria de poder portar les regnes de la seva vida per primer cop en aquesta nova etapa empresarial. La Paula, mare soltera amb una filla adolescent, es guanya la vida venent pastilles en el descampat a qui ho necessita. No és feliç, però considera el pragmatisme com una manera de viure. La seva cleptomania no li permet ser com ella voldria, però la possibilitat de muntar una empresa de festes la satisfà. Vol començar a tenir una vida, una feina fixa, un sou fix, en definitiva, l’ordre que li manca.

I tot plegat, el públic ha de participar perquè tot sigui un èxit, uns cantant, un altre encenent els llums quan arribi l’Eduard, que així es diu l’ex d’un Pere cada vegada més nerviós. I altres espectadors han de tirar unes carcasses que fan soroll i llencen paperets a l’aire, i aplaudir. El caos s’apodera dels dos perquè no saben si cantar el Virolai o posar-lo d’un USB que han portat abans. Acabarà fent-se l’escena de la Moreneta que en teoria tot el públic ha rebut per mail? I la bola es va fent cada vegada més gran fins a esdevenir un autèntic embolic, una espera que és eterna i on acaben sortint els fantasmes dels dos, que en són els de tots.

La Míriam Iscla i el Joan Negrié estan sublims. No es pot dir més clar. Tots dos comparteixen currículums i actuacions d’èxit. A Sabadell ho han demostrat de sobres amb aquesta representació plena de moments còmics, on era fàcil no parar de riure, on les improvisacions són tan importants com el mateix text, on l’escenografia té també un paper preponderant, on aquesta ridiculització de certa simbologia catalana és tan acurada com histriònica, tan agosaradament còmica com elegant. L’espontaneïtat dels personatges dona a tot plegat un valor afegit, fins al punt que el públic creu en algun moment que tot és real, que en qualsevol moment entrarà l’Eduard i “l’evento” es posarà en marxa. D’alguna manera, el públic vol que tot surti bé; ja han patit prou el Pere i la Paula, potser que es donin una alegria, ja és hora que les seves vides es capgirin i agafin el camí de la felicitat.

És complicat trobar moments insuperables en Les bones intencions. Els monòlegs dels dos per separat podrien ser-ho. És quan se senten completament lliures i poden explicar les seves inquietuds. I en això precisament rau la grandesa de Les bones intencions; d’una banda, una comèdia a l’ús ben estructurada, amb situacions surrealistes, gairebé impossibles; d’altra banda, allò que es desprèn d’aquestes mateixes situacions, dels pensaments en veu alta dels personatges, de les seves mirades, dels seus silencis, de la motxilla del fracàs que tots i totes portem a sobre, d’aquella calma que tots i totes també voldríem i que no acabem de trobar. Cal veure Les bones intencions. Per la qualitat dels seus actors, de la Míriam i del Joan, per passar una molt bona estona sense parar de riure, per reflexionar-hi després sobre aspectes de la vida que no són secundaris.

Foto de portada: Míriam Iscla i Joan Negrié, actors de ‘Les bones intencions’, al Fresc. Autor: David Jiménez.