Alfred García arribava a un Festival Fresc ple d’energia, orgullós del seu nou disc T’estimo es te quiero i il·lusionat per cantar a Sabadell. Amb dos àlbums i gairebé 40 cançons, el públic sabadellenc l’ha rebut amb els braços oberts.
El marc del Festival Fresc és ideal per aquelles petites mostres de sensibilitat musical que només necessiten un entarimat, l’artista o artistes i la connivència d’un públic entregat. Tot això i més s’ha viscut en el concert de l’Alfred García que, tot i que no ha pogut assegurar si era la primera vegada que visitava Sabadell, sí que ha remarcat que per a ell, aquest era especial. Acompanyat per Víctor Rosell a la guitarra i Cristina López i Ana Brenes a les veus, l’Alfred ha fet un recorregut pels seus temes més icònics, barrejant-los amb els que formen part del nou àlbum, T’estimo es te quiero.
L’espectacle s’ha iniciat amb T’estiu, una balada mediterrània amb aires de rumba catalana, un estil que l’Alfred domina bé i que ha dominat tota la vetllada. Amb una guitarra omnipresent, amb el caixó enllaunat i les palmes, ja s’ha pogut veure en què consistiria el concert de l’Alfred: picades d’ullet a la nostàlgia, a la importància de les petites coses, a les postes de sol, a la influència de la lluna, al destí, com en El meu destí, un tema bellíssim on s’ha utilitzat música pregravada. Tot plegat, un ritme potent, una veu polifacètica, com el mateix Alfred, que ha fet servir la guitarra, el trombó de vares i l’harmònica en la seva actuació davant del públic sabadellenc.
De la Tierra hasta Marte ha recordat un Alfred primerenc que, malgrat la seva joventut, ha anat evolucionant en la seva carrera musical, així com la seva primera cançó en català, Et vull veure, incloses les dues al seu àlbum 1016 i que desprenen emocions senzilles, petits poemes musicats i harmonitzats amb una veu polifacètica, en consonància amb la seva personalitat. Uns temes que comencen i acaben sense estridències, com si volguessin acostar-nos a aquella nostàlgia que emanen de tot el que envolta la seva música.
És important també destacar el disseny de l’escenari, amb clara complicitat amb el so, creant una atmosfera immersiva i un fil conductor que lliga les seves reflexions personals amb la música però també amb unes veus en off com les de Pau Casals, El Fary o el seu nebot Mateo entre altres.
Hi ha hagut dos temes especials per a l’Alfred. El primer, Crema la nit, compost en col·laboració amb el grup Txarango i que és un homenatge a la cultura valenciana, a les Falles, i que va néixer precisament arran d’una estada allà per gaudir de les festes. L’Alfred ha assegurat que la música pot ser una eina de transformació cultural, no per canviar res concret, però a ell València va canviar-ho tot. Aquest tema, una barreja de pop-rock i rumba evidencia l’energia de l’Alfred, les seves ànsies de viure el moment. Tot plegat amb una guitarra que no deixa de sonar i que és acompanyada per l’harmònica. L’altra, neix de la complicitat amb un cantant sabadellenc amb el qual va compartir experiències de top tipus, gastronòmiques, passejant gossos o fent senderisme. Es tracta de l’Albert Pla que, juntament amb la Judit Farrés, creen Si algún dia, amb un final espectacular fortament aplaudit pel públic. Abans, però, l’Alfred confessa al mateix públic que va escriure unes quantes cançons en català per a un altre cantant sabadellenc, Sergio Dalma, i que mai no van sortir a la llum…
La conegudíssima Llamas en el cielo, un tema que fa referència a grans èxits d’Alejandro Sanz, Fito y Fitipaldis i Sergio Dalma, s’ha obert el torn de la rumba catalana, més clar si hi cap. Rumba catalana és, de fet, un homenatge als seus tiets i als seus orígens i Estrella ha estat cantada per gran part del públic, així com Els teus ulls. Himno del Prat, amb títol en castellà, però cantada en català, una versió remasteritzada de l’himne oficial del Prat de Llobregat ha estat el preludi d’un final que arribava. Abans, però, l’espectacular i emotiva Mateo, una oda d’amor al seu nebot, i on construeix tot un univers de records de la infantesa i el descobriment com a eina de vida. De fet, l’Alfred ha volgut transmetre als assistents aquesta filosofia, la de cuidar l’ànima mantenint l’energia i la sorpresa perquè, així, la mirada no envelleix mai.
