Fa gairebé un any va decidir prendre’s un descans, però Joan Dausà ha presentat aquests dies la cançó Com plora el mar, que forma part de la campanya Casa nostra, casa vostra per donar resposta a la crisi migratòria actual.

Després d’actuar a les quatre capitals de les províncies catalanes, Dausà ha arriba dimarts a Sabadell per fer un petit recital amb aquesta i altres cançons.

Com et vas plantejar formar part d’aquest projecte?
Fa temps que tots anem veient imatges que ens colpeixen, que ens fan descol·locar a nivell emocional. Un dia vaig anar al Teatre Lliure on hi havia diferents actors i actrius que interpretaven monòlegs relacionats amb la crisi dels refugiats, altrament dit crisi humanitària, i era bastant colpidor. Sobretot hi havia una reflexió final de la Rosa Maria Sardà que feia una diferenciació entre el que és la caritat i què és la solidaritat. Al final, la caritat és que tots ens impliquem en una causa, emocionant-nos i fins i tot fer un donatiu, però seguim fent la nostra feina, anem paral·lels a la causa. Això està molt bé, però solidaritat és que tu et fas teva aquella causa i lluites per aconseguir els objectius que està perseguint i va ser el que a mi em va emocionar i em va fer pensar que potser ens hauríem d’implicar més amb el que passa al món. L’endemà vaig decidir posar-me a escriure una cançó sobre els refugiats, penjar-la a les xarxes i donar els beneficis a alguna organització que estigués treballant en aquest tema. Just quan tenia la cançó em van posar en contacte amb el Robert i la Laia de la campanya ‘Casa nostra, casa vostra’ i vam trobar adequat treballar junts, jo aportava la cançó a la campanya i ajudava a fer una mica de conscienciació al territori.

Quin és el resultat fins ara?
Estem molt contents perquè tot suma, cada vegada hi ha més gent que coneix la campanya. També és un bany de realisme de què hem de ser molts més, hem d’escampar-ho més, tothom s’ho ha de fer més seu encara perquè hi hagi més signatures al manifest perquè tothom exerceixi d’altaveu cap als de dalt i perquè la campanya, que encara li queden dos mesos, pugui arribar més lluny.

El missatge que vols transmetre amb aquesta cançó quin és?
Sobretot és conscienciació, que sigui un mirall, que expliqui què està passat allà, a Síria, al mar, on hi ha gent que mor cada dia, què està passant als camps de refugiats. És una cançó denúncia, una cançó de conscienciació que pretén acompanyar la campanya perquè més gent se la faci seva i hi siguem per pressionar el govern, que es va comprometre a acollir 4.500 refugiats, que ja són pocs, per a que ho tiri endavant. Aquest és el doble objectiu de la cançó i la campanya, la conscienciació i la pressió política.

És a dir, és per denunciar la poca acció que estan tenint els governs?
Sí, evidentment. Està clar que haurien d’estar fent molt més i són els responsables de poder acollir. En aquest cas l’excusa és Madrid, que no ens deixa acollir, però potser sí que hem de desobeir en aquest cas i tirar endavant amb una causa que és absolutament justa i necessària.

La campanya també té el suport de diverses persones famoses. Quin efecte pot tenir això de cara a sumar adhesions al manifest?
Penso que tota ajuda a fer-ho córrer, a que la gent se sumi és bona. Si de cop els que tenim més seguidors a la xarxa podem exercir d’altaveu, doncs perfecte. És una campanya d’anar sumant, de no aturar-nos. Va ser una sortida bona però no és suficient, s’ha de fer saber a tothom que això segueix, que s’acaba al febrer, i que fa falta molta més implicació de la societat.

Després de fer aquests petits concerts, quina és la diferència entre un concert benèfic i la resta, els de promoció dels discs?
La diferència és que hi ha un element més afegit. Tens tots els elements d’un concert, d’emoció, de gaudir, inclús de trobar-se, però a part hi ha un element que és la lluita que ho fa encara més emotiu, més dur, més èpic, més emocionant. Val a dir que no és un concert, és una aportació de cinc cançons com a excusa per trobar-nos i parlar de la causa i la campanya.

Per què cantes les altres quatre cançons en el recital?
Són versions de cançons que parlen de què està passant al món, de justícia social, mobilització. Malauradament són cançons de fa molts anys totes elles, el que vol dir que alguna cosa encara no hem avançat, estem retrocedint. Totes parlen d’un món millor i deixen en evidència que encara són causes actuals.

Creus que falta cançó protesta actualment?
Potser sí. Ara les causes són tan disperses que costa saber a què cantem, però sí que hi va haver una època que se’n feien més, sobresortien més i ara està tot una mica més escampat, més dispers, més difuminat. Potser sí que fa falta tornar a arremangar-nos, agafar la guitarra i el piano i tornar a cridar fort a través de les cançons.

En altres cançons teves parles de temes com la mort. Tractes temes que són una mica tabú.
Són temes que crec que està bé que se’n parli, que es naturalitzin, formen part de nosaltres mateixos i els hem de fer nostres. Quan canto des de la cançó d’autor parlo de l’amor, de la mort, perquè al final són els temes bàsics i punters que ens faran ser feliços segons com els entenguem i connectar més amb la vida.

Després de cinc anys plens d’èxits vas decidir fer una aturada. Per què?
Havia estat un temps intens de treballar, d’encadenar concerts amb nous discos, amb noves gires i al final te n’adones que no estàs descansant, que no estàs connectant amb realment per què ho fas i què vols fer. Al final surt la necessitat d’aturar-se, de valorar-ho, de gaudir-ho, de tornar a carregar piles i tornar a crear un discurs propi i un impuls per seguir cantant, per seguir creant i per seguir comunicant.

La cançó Com plora el mar i els concerts que vas fer ara fa poc en anglès són el primer pas per tornar als escenaris?
Això és un joc paral·lel en aquest espai de descans d’oxigenar, de viatjar i connectar amb gent de fora. Forma part d’un experiment en un moment de descans, no és tant un apuntar cap a on tornar, sinó que és un entreteniment, una experiència més vital.

Jo mai mai ha estat el gran èxit de la teva carrera. Et va sorprendre aquesta gran acollida?
Va sorprendre que la cançó connectés tant. Parla de moltes coses, i sobretot hi ha una història d’amor al darrere que pot ser la clau de que hagi funcionat, però també vam fer una campanya potent al darrere per a que tothom se la pogués fer seva. Vam fer que “Jo mai mai” fos la punta de l’iceberg d’un projecte més global.

Tenies por que se t’encasellés amb aquesta cançó?
No, des del primer moment vam assegurar-nos que estigués rodejada d’altres cançons, inclús amb més entitat i més potència. Que aquesta fos la representant però no la millor ni la única.

Primer vas compondre la cançó i després Dani de la Orden la va agafar per la pel·lícula Barcelona, nit d’estiu. Què se sent quan poses cara a una història així i, a més, tu n’interpretes el protagonista?
És divertit perquè és com que es tanca el cercle i li dones tot l’espai que una cançó pot arribar a oferir, aquest espai cinematogràfic i audiovisual. Va ser una aventura molt divertida, una experiència molt maca i estic molt agraït a “Jo mai mai” perquè ens ha permès viure coses que no ens esperàvem i que no pensàvem.

A nivell musical, què t’ha aportat fer les dues bandes sonores d’aquestes pel·lícules?
També és molt divertit i interessant perquè permet treballar amb altres maneres d’escriure i de composar, deixar més espai per a què les imatges respirin. El premi Gaudí va ser un reconeixement que va fer molta il·lusió, però en tot cas era això, més aventures, experiències, deixar-se portar i veure fins on pots estirar la corda.

Un punt de curiositat. Una vegada vas dir que t’havies presentat a un concurs televisiu, què et van dir?
No ho recordo perquè m’he presentat a uns quants, he fet molts càstings. Normalment et diuen que molt bé però al final entra algú altre i tot són lliçons o aprenentatges, fins que de cop una cosa que proves sí que funciona més bé. En aquest cas és la música i veus que ho estires i segueix funcionant. Plantes 20 llavors i una creix, doncs anem a cuidar aquesta.

Fotos: David B.