Costa imaginar-se un debut literari millor que el de la periodista Alba Gómez Gabriel. Després d’una carrera professional lligada als reportatges i les entrevistes a escriptors, el passat dilluns va ser guardonada amb el prestigiós premi Sant Joan per la seva primera novel·la, Jo sóc l’última plaça. L’entrega del premi al saló modernista va ser la primera parada d’un viatge que en els propers mesos la portarà a publicar l’obra de la mà d’Edicions 62.
En aquesta entrevista, Alba Gómez Gabriel parla sobre la seva novel·la, el moment del sector literari i les perspectives de la seva trajectòria literària que tot just comença.
Per què vas decidir fer el salt a la literatura i publicar la teva primera novel·la?
És una història que porto vuit anys escrivint, l’he anat coent a foc lent mentre treballava, amb moments més intensos i moments més de guaret, fins que va arribar un moment que vaig dir que això ho havia de treure de dins i moure-ho fora del meu ordinador, perquè sinó no ho acabaria mai. Vaig pensar que els premis podien ser com una manera d’ensenyar-lo a algú d’una manera anònima.
Com has rebut la notícia del premi? T’ho esperaves?
No m’ho esperava, no. Estic totalment en shock. És un premi, veient la gent que s’ha presentat, que ho han guanyat autors que tenien una mica més de trajectòria. Jo ho vaig enviar en el seu moment, però ni molt menys m’esperava poder guanyar-lo. Estic molt agraïda i molt contenta perquè veig que ha estat un procés net i independent, perquè a mi no em coneixia ningú i he pogut viure-ho tot per dins. També agraïda perquè és una manera de poder arribar a publicar, que no ho trobo gens fàcil… sinó potser seria un projecte que continuaria tancat al meu ordinador.
Què es pot esperar el lector de la novel·la?
És una història coral, una novel·la amb diferents veus que vol parlar de diferents coses. Per exemple, de les dificultats per trobar un lloc dins d’una ciutat com Barcelona, un lloc on poder arrelar dins del sistema i no quedar-te atrapat als marges i esborrat de la mirada dels altres. I de les dificultats per trobar un habitatge, una llar o un lloc des d’on poder crear vincles. Per a mi la novel·la vol reflectir, a través de petites històries quotidianes de veïns que habiten a la plaça del Sol, que totes, en el fons, visquem dins o fora del sistema, som vulnerables. Totes podem perdre coses, tenim pors, desitjos i necessitats.
Has buscat una connotació de denúncia d’aquesta Barcelona gentrificada i amb lloguers disparats?
Això ho he pensat ara. Quan he construït la història no ho he fet per denunciar, sinó com una història de personatges contemporanis que tenen preocupacions contemporànies. El que ha passat és que a l’intentar reflectir aquest rerefons de la plaça, la meva mirada no és neutral i veus que d’alguna manera la ciutat està perdent la genuïnitat. La novel·la no va d’això, però apareix com a rerefons. Va més d’intentar humanitzar-nos a totes i de mostrar com de difícil és a vegades arrelar en aquesta ciutat i com de fàcil pot ser desarrelar-se.
Creus que s’està perdent aquest sentiment de pertinença i comunitat?
Suposo que depèn de qui ho llegeixi. La meva vivència en concret a Barcelona és que és molt difícil generar comunitats, som molt individualistes a nivell de convivència i ens relacionem molt des de la por i la hostilitat. Aquesta és la meva vivència, però crec que no tot a Barcelona és així. Evidentment tot és molt matisable, però sí que hi ha certs espais, potser els espais més gentrificats, on sí que és difícil construir relacions amables amb l’espai i amb les persones.
Tornant una mica al premi, l’any passat parlàvem amb Marín-Dòmine que era un premi amb una llista de guanyadors molt reputada, però on només hi havia vuit dones. Tu ets la novena. Què et sembla?
Per a mi, que encara estic sorpresa d’haver-lo guanyat, és un privilegi estar al costat de gent tan interessant com el Vicenç Pagès, la Marín-Dòmine o la Carme Riera. Ho trobo molt bonic. I sí, és cert [que hi ha poques dones premiades]. Jo almenys ara estic llegint moltes veus interessants que són dones i crec que sí que està havent-hi un canvi, almenys en el panorama literari català o espanyol, hi ha veus com la Cristina Garcia Molina, la Mar Garcia Puig, l’Andrea Abreu, la Irene Solà… Crec que hi ha molta qualitat literària en les dones i crec que els premis ho aniran reflectint.
Comentaves també abans que era molt complicat també publicar en català. Un dels objectius fundacionals d’aquest premi és precisament aquest, impulsar la llengua. Com veus el el moment de la literatura en català?
Jo trobo que estan sorgint moltes veus interessants. Moltes de noves i a vegades potser se’ns oblida fer tribut a veus més històriques. Hi ha moltes editorials independents que estan apostant per gent nova i llegeixo moltes coses interessants en català. A nivell particular, sempre he pensat que publicar no és fàcil i per això aquest premi també el veig com una oportunitat.
Tens algun projecte literari entre mans després d’aquesta novel·la?
No em vull posar cap pressió de res, perquè això ha estat tan inesperat que no ho havia ni pensat. Tinc un altre impuls que és escriure sobre les dificultats d’entendre la infantesa, perquè tinc dues criatures petites i això em dispara molt creativament. Si hagués de fer un projecte, crec que aniria més per aquí, però no sé si s’acabarà materialitzant. Espero no trigar vuit anys.
Trobes la inspiració en el teu dia a dia?
En aquest cas, la novel·la de la plaça va venir d’una vivència personal, de quan vaig anar a viure a un pis de lloguer i va venir una persona a explicar-me que ella havia viscut en aquell mateix pis abans i que havia hagut de marxa perquè li havien pujat el lloguer i no l’havia pogut pagar. La sensació va ser tan bèstia que vaig pensar que se li havia de donar veu a això, tot i que tota la novel·la està ficcionada i no hi ha res real. Ara el meu impuls va més cap a temes d’infantesa.
Més informació:
Foto de portada: Alba Gomez Gabriel, dilluns. Autor: Jordi M.
