Nascut el 1956 a Antequera (Màlaga), Antonio Delgado Álvarez, jubilat del Cos de tècnics Especialitzats de Telègrafs, ha treballat com a teixidor tèxtil, carter, telegrafista i tècnic de telègrafs a Sabadell i a Terrassa. Col·laborador de la revista telegrafistas.es, ha dedicat set anys a recopilar informació sobre un dels mitjans de comunicació a distància més desconeguts, però d’una gran importància a la seva època.
Fa un any va publicar el llibre La telegrafía óptica en Catalunya: el telégrafo óptico militar de Sabadell, fruit d’aquest treball de recerca, el primer que es fa a Catalunya. Per exprés desig de l’autor, tots els beneficis obtinguts per la venda seran donats al Servei Infantil de Cardiologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron.
Què és el que et porta a fer aquest estudi sobre la telegrafia òptica a Catalunya i concretament sobre el telègraf òptic de Sabadell?
Durant més de 40 anys he treballat a Correus i Telègrafs. He estat telegrafista i he treballat durant molts anys al departament de Tecnologia. El meu hobby ha estat l’estudi i la investigació sobre el correu i el telègraf de Sabadell i la recuperació del patrimoni postal i telegràfic. Quan consultava als arxius qüestions relacionades amb el telègraf elèctric, vaig observar que es parlava d’un telègraf òptic a Sabadell. Vaig començar a investigar i em vaig adonar que amb prou feines hi havia res escrit en profunditat. Només referències de l’existència d’un telègraf de senyals a Sabadell. Vaig pensar que malgrat la seva importància, amb prou feines hi havia informació detallada de les causes de la seva instal·lació, desenvolupament i desaparició del telègraf òptic de Sabadell. Durant uns set anys he estat recopilant informació als arxius i al final ho he plasmat en aquest llibre.
Quins sistemes de comunicació hi havia abans de la instal·lació de telègrafs òptics i què en va significar l’aparició?
Al llarg dels segles han existit diferents mètodes de comunicació entre les persones: els crits, les torxes, les campanes, els tambors, les trompetes, els coloms missatgers, les banderes i el famós mètode de les fumades, entre d’altres. Però aquestes comunicacions transmetien desenllaços o frases convingudes per endavant com l’arribada de l’enemic, una victòria o una derrota o altres situacions. Fins a finals del s. XVIII, la manera més ràpida i segura de lliurar un missatge entre punts llunyans, era escriure’l en un paper i donar-lo a un missatger que a cavall o en diligència, el lliurés al destinatari. Un missatger trigava des de Sant Petersburg a Madrid uns quaranta-set dies. Cal recordar que les diligències que sortien diàriament des de Barcelona amb destinació a Madrid, trigaven quatre dies llargs. Amb l’aparició del telègraf òptic aquest missatge trigava tot just unes hores a arribar al seu destí.
Amb el telègraf òptic va néixer una nova forma de comunicació a llarga distància i va transformar la manera de comunicar-se entre les persones. Es va aconseguir transmetre el missatge sense desplaçament de persones a centenars o milers de kilòmetres, és a dir, que el telègraf òptic va solucionar el problema de la comunicació i de la llunyania. A partir d’ara, es podran transmetre missatges a llarga distància de gairebé qualsevol assumpte, molt ràpidament i sense necessitat de cavalls o correus.
On estava situat el de Sabadell i quina importància va tenir?
L’aparell del telègraf òptic estava situat a la terrassa balustrada del Campanar de Sant Fèlix. Va pertànyer a la línia de telègrafs òptics militars de Barcelona-Vic. Tots els telègrafs òptics van tenir gran importància estratègica per a les comunicacions militars i oficials del Principat de Catalunya. L’exèrcit isabelí necessitava informació ràpida dels moviments i situació en què es trobaven les tropes carlines i republicanes que constantment assetjaven el territori català. El telègraf òptic els va proporcionar aquesta informació. Va ser un element dissuasiu davant dels insurgents carlins.
La ubicació del telègraf òptic de Sabadell va ser peculiar, ja que només tenia un col·lateral, és a dir, una torre punt a punt amb què comunicar-se. Així doncs, tenia visió directa amb el telègraf situat al Turó de Montcada.
Els telègrafs militars de Catalunya van formar una xarxa de 80 torres al llarg de 800 km on es podien fer comunicacions bidireccionals. Per la torre òptica de Sabadell es van rebre algunes notícies importants que es van produir a la Cort, al Govern i, sobretot, missatges de la Capitania General Militar de Catalunya relacionats amb el manteniment de l’ordre públic al Principat.
El telègraf òptic de Sabadell va funcionar des del 1849 fins al 1855. L’alcalde de Sabadell va sol·licitar el seu desmantellament al·legant que ja s’estava utilitzant el telègraf elèctric del ferrocarril entre Barcelona i Sabadell. Tot i això, la línia Barcelona Vic a la qual pertanyia el telègraf de Sabadell, va continuar funcionant fins a la desaparició de la xarxa i el desmantellament dels aparells telegràfics l’any 1862.
Com funcionava un telègraf òptic?
El francès Claude Chappe va ser l’inventor d’aquest sistema de comunicació original i revolucionari. El 1793 es va transmetre el primer telegrama de la història entre les ciutats de París i Lille. Molt resumit, la telegrafia òptica va ser un sistema de comunicació a llarga distància que va consistir en la transmissió de senyals mecànics visibles i codificats entre una sèrie de torres disposades en cadena. Les distàncies entre les torres col·laterals oscil·laven entre 10 i 15 km.
Els aparells de telègrafs, situats a les terrasses de les torres, es componien de peces movibles que adoptaven diverses posicions o figures. Les diferents posicions mecàniques que adoptava el telègraf componien un senyal que era la base del missatge.
El procés de transmissió era simple: l’oficial de la primera torre, codificava el missatge i el donava al torrer perquè el transmetés a través de senyals produïts pels elements mecànics del telègraf. A la segona torre, el torrer que estava constantment observant amb la seva ullera de llarga distància les dues torres col·laterals. Quan veia moviments al telègraf d’alguna d’elles, copiava en una llibreta aquests moviments i els transmetia a la següent torre immediatament i així successivament fins a arribar la destinació. Tots els missatges es codificaven a la primera torre transmissora a través d’uns diccionaris fraseològics i es descodificaven a la darrera torre de la cadena. Les torres intermèdies només es limitaven a transmetre els senyals observats sense conèixer-ne el significat. Mitjançant aquests diccionaris fraseològics es podien transmetre milers de paraules o expressions de gairebé qualsevol assumpte. Es van poder enviar missatges a destins que es trobaven a centenars o milers de quilòmetres.
El de Sabadell es componia d’un pal vertical de fusta d’uns 12,50 m d’alçada, pintat de negre i dividit en 6 anells pintats de blanc. Al quart anell se situava un travesser que girava sobre el seu eix i podia adoptar 4 posicions. Paral·lel al pal es desplaçava una bola que podia posicionar-se a qualsevol dels 6 anells. Les diferents posicions mecàniques del travesser i la bola al llarg del pal, conformaven la sèrie de senyals o figures que s’havien de transmetre.
Quantes torres hi ha a Catalunya? Quines són les que es conserven millor?
Catalunya és la comunitat espanyola on es van construir més torres òptiques. Al voltant de 116, sumades les torres generals o civils i les torres de les línies militars. Malauradament, no totes es troben en bon estat de conservació. Moltes han desaparegut, d’altres estan en un estat ruïnós i d’altres deteriorades parcialment. D’algunes es desconeixen fins a la seva ubicació exacta.
Les torres que estan en perfecte estat o que han estat restaurades són el 29% (25 torres); les deteriorades parcialment en són el 20% (17 torres); en ruïna o amb restes en són el 46% (40 torres; i les desaparegudes en són el 39% (34 torres).
Quines ciutats de Catalunya han preservat aquest patrimoni i com ho han fet?
Actualment, les torres de telègrafs òptics són un potent reclam turístic i de promoció patrimonial de la ciutat. N’hi ha moltes que les han reconegut com a element a salvaguardar i són considerades com un bé d’interès cultural (BIC).
Un exemple a imitar és el de l’Ajuntament d’Avinyó amb la Fira dels Matiners. Cada any a les festes locals fan visites guiades a la torre telegràfica i tot el poble celebra, abillats amb vestits de l’època, la batalla d’Avinyó entre les tropes carlines i isabelines, realitzant una demostració de transmissió de missatges entre dues torres. A més, es produeix un gran marxandatge de productes relacionats amb el telègraf òptic.
La torre òptica de Puigmarí, a Maçanet de la Selva (Girona), va ser rehabilitada totalment, gràcies a la tasca desinteressada dels seus 355 socis. És regularment visitada per escolars i anualment a les jornades Europees de Patrimoni. La de Buscarons, a Montornès del Vallès va ser totalment restaurada i l’Ajuntament fa visites concertades per al públic en general. A la ciutat de Calella es poden observar dues torres al mateix lloc. Una de tipus civil o general i una altra de tipus militar. Es poden apreciar les diferències de construcció en la versió civil i militar.
Malauradament, a Sabadell, no hi ha cap informació sobre el nostre telègraf òptic, ni cap rètol informatiu a l’entrada del Campanar de Sant Fèlix en què es digui que allà es va instal·lar i funcionar el primer sistema revolucionari de comunicació a llarga distància que va conèixer la nostra ciutat: el primer telègraf de Sabadell. Un element que, a mitjan segle XIX, va suposar una revolució tecnològica semblant a la invenció del correu electrònic.
Al teu llibre, a més d’una exhaustiva enumeració i catalogació de les torres de telegrafia òptica, expliques la relació que van tenir amb les guerres carlines. Per què?
Per entendre les causes de la implantació dels telègrafs militars a Catalunya, cal recordar que a Espanya, al segle XIX, es van produir tres guerres civils o carlines a causa del problema de Successió entre Isabel II i el pretendent Carles Maria Isidre de Borbó.
El principal objectiu de la implantació dels telègrafs òptics militars va ser aconseguir el manteniment de l’ordre públic al Principat català. De fet, s’hi van posar als llocs on hi havia més pressió dels insurgents carlins. Totes les línies de telègrafs van formar un circuit tancat que va facilitar la comunicació bidireccional entre elles. En cinc mesos es van construir prop de 80 torres repartides al llarg de 800 km. Les sis línies que es van construir van unir Barcelona amb Lleida, Manresa, Solsona, Vic i Girona.
A Sabadell, a mitjan segle XIX, van ser anys de gran agitació social. Es va produir una crisi a la indústria, atur, la crisi del cotó entre 1846-1847, una pujada dels aliments de primera necessitat com el pa, l’arròs i les patates. Aquest descontentament produït també pel tipus de reclutament militar (les Cinquenes) va facilitar l’increment i l’afiliació a la causa carlina. Els carlins, coneixedors del terreny, feien l’estratègia militar de guerra de guerrilles.
Moltes partides s’apoderen de part del territori i es refugien a les coves. Aquí a Sant Llorenç del Munt i l’Obac, en tenim un exemple a la Cova Simanya. El capità general va ordenar que es tapiessin totes les coves on poguessin amagar-se els guerrillers carlins.
A Sabadell, s’hi va instal·lar un per la influència política de l’alcalde de Sabadell, Pere Turull, conegut per les elits de Madrid com el “ric català”. Aquest sol·licitaria més protecció per a la vila, ja que eren constants les incursions de matiners a la vila de Sabadell i la burgesia i els principals fabricants estaven terroritzats.
Així, per motius d’estratègia militar, les queixes, la por i la inseguretat dels fabricants i els habitants de la vila, l’autoritat suprema del principat, el Capità General Militar, Manuel Gutiérrez de la Concha, va ordenar la construcció de les torres de telègrafs òptics i, consegüentment, de la de Sabadell.
Quin era el dia a dia d’un individu en una d’aquestes torres. Quines eren les condicions de vida i el salari?
El torrer transmissor va ser l’element més rellevant de l’organització dels telègrafs òptics. Tenien guàrdies de 12 o 24 hores. Realment vivien com a anacoretes, apartats dels pobles amb una difícil conciliació familiar. Els torrers patien trasllats contínuament.
Moltes torres estaven situades als cims de les muntanyes i molt apartades de la ciutat. Alguns van patir les inclemències meteorològiques i van morir per hipotèrmies o pulmonies. De vegades es treballava en condicions d’intempèrie i les torres tenien problemes de filtracions d’aigua i humitat. Des de 1845 a 1857 van morir 36 torrers.
El torrer havia d’estar constantment observant amb la seva ullera de llarga vista les torres d’avantguarda i rereguarda. Havien de donar 4 signes per minut i patien multes i càstigs pel retard en la transmissió. Per evitar problemes derivats de la seva solitud, al seu reglament, estava totalment prohibit l’accés a les dones a les torres òptiques. L’incompliment d’aquestes normes estava molt severament penat.
La conservació i el manteniment de les torres òptiques es feien pels pobles més propers a aquestes torres. Tenien l’obligació de subministrar mensualment i per torns, aigua, llenya, carbó i oli. A més havien de fer-se càrrec de les nòmines del personal que treballava a les torres.
Els pobles encarregats de fer aquesta feina amb els treballadors de la torre de Sabadell van ser Castellar Sentmenat, Sant Cugat, Sant Quirze de Terrassa, Jonqueres, Barberà i Polinyà.
Els sous dels torrers eren molt baixos, similars als dels obrers tèxtils catalans, jardiners, mossos o porters. L’únic avantatge era tenir un salari assegurat tot l’any. Un torrer de primera classe cobrava uns 3600 reals l’any.
Van tenir alguna utilitat per a la societat civil?
En alguns països d’Europa com el britànic sí. El govern britànic va utilitzar el telègraf òptic a favor de la iniciativa privada i el món dels negocis. El van fer servir les companyies navilieres, els comerciants i la Borsa. A Espanya el telègraf òptic va tenir un caràcter exclusivament oficial. El va emprar la Cort, el Govern i les autoritats militars o governadors polítics. L’ús del telègraf òptic va estar restringit per a les autoritats civils locals. Els particulars no tingueren mai accés a l’ús del telègraf.
És cert que, a Cadis, per exemple, va proporcionar informació de la ciutat des del punt de vista econòmic i de les oscil·lacions que es produïen a la borsa. Les comunicacions amb França, a través de la línia d’Irún, també es van fer pel telègraf òptic. El de Sabadell només va poder ser usat pels comandants militars del Campanar de Sant Fèlix.
Quin va ser el motiu de la desaparició de la telegrafia òptica?
A causa de la invenció del telègraf elèctric a base de punts i ratlles de Samuel Morse. Quan el 1844 s’estaven implantant a Espanya els telègrafs òptics, als EUA Samuel Morse inaugurava el 1845 una línia de telègrafs elèctrics entre Washington i Baltimore. Les diferències entre aquests dos sistemes eren molt evidents. Els telègrafs òptics només funcionaven de dia, calien torres, torrers i soldats de vigilància. Els telègrafs elèctrics podien funcionar les 24 hores i la velocitat de transmissió era molt més gran. Només calia un telegrafista per transmetre qualsevol missatge i el seu sistema de transmissió era més senzill i eficient.
L’únic avantatge del telègraf òptic sobre l’elèctric era el sabotatge de les línies elèctriques que feien els rebels carlins. L’adopció del sistema Morse a les comunicacions internacionals per part de la majoria dels països europeus el 1855, va fer que el govern espanyol es decantés per l’ús i instal·lació del telègraf elèctric.
A Sabadell, el telègraf òptic va funcionar només del 1849 al 1855 perquè es va aprofitar l’arribada del ferrocarril, que ja portava una línia de telègraf elèctric i, naturalment, era més ràpida. L’alcalde va demanar, doncs, tancar la línia òptica i fer servir l’elèctrica que, a més, podia emprar-se en l’àmbit civil.
El telègraf òptic, en tots els seus vessants, va funcionar a Espanya durant cinquanta anys. Alguns manifesten que el telègraf òptic fou el WhatsApp del segle XIX i que la seva invenció fou l’origen de les telecomunicacions modernes.
El que sí que és cert, és que el seu gran competidor el telègraf elèctric, va fer desaparèixer totalment les distàncies i va esborrar totes les fronteres, però això… ja és un altre tema.
Foto portada: Delgado, al seu domicili. Autor: J.A.
