Només a Catalunya, 1.195 dones van lluitar a la Guerra Civil espanyola a favor del bàndol republicà. Així ho recullen Gonzalo Berger i Tània Balló a Les combatents: la història oblidada de les milicianes antifeixistes. Els dos autors estan convençuts que la història, a banda dels guanyadors, l’escriuen els homes. Per això, s’han proposat reconstruir la vida d’aquestes lluitadores oblidades i donar-les el lloc que mereixen a la memòria col·lectiva. Aquest dijous han presentat el relat a les 18:30 hores a la casa Duran de Sabadell.

Gonzalo Berger és doctor d’història contemporània i professor a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Tània Balló, que no ha pogut participar a l’entrevista, és productora, documentalista i escriptora.

Quin és el motiu pel qual la dona va a la guerra? Conviccions o obligació?
No és una obligació. Fins a aquell moment i molt temps després la dona no tenia obligació d’estar a l’exèrcit.

És un avanç, un pas més en la condició d’igualtat que busquen les dones de l’època respecte dels homes. Per descomptat, és per convicció. Moltes d’elles ja militaven a organitzacions polítiques i el cop d’Estat les situa en la posició d’haver de defensar també, fusell a la mà, els seus drets. I per supervivència, també, tant des d’una perspectiva de gènere com social.

Hi ha un moment en què el bàndol republicà comença a perdre batalles i, de retruc, efectius. En la seva desesperació mobilitza la coneguda lleva del Biberó, formada per nois molt joves.
Però el cas de les dones no és exactament el mateix. El gruix de les dones combatents participen sobretot a la primera fase de la Guerra Civil Espanyola. És l’època de les milícies populars. És justament quan s’ha vençut als militars sollevats a Barcelona, que va ser una gran victòria del poble, de les forces d’ordre públic i del Govern de la Generalitat.

És un moment d’entusiasme, d’eufòria, de revolució, de canvi, d’empoderament de les organitzacions antifeixistes. No és que hi hagi necessitat que les dones vagin al front perquè òbviament moltíssims són els homes que no hi van. De fet, totes les milícies són voluntàries.

Aquest conflicte anirà evolucionant amb el temps, les milícies passaran a l’exèrcit i vindran les grans derrotes, sobretot a principi de l’any 38. Serà aquesta fase final de la guerra, a partir de l’abril i març del 37, amb l’exèrcit feixista ja a Catalunya, a Lleida, que es realitzarà la famosa mobilització de la Lleva del Biberó.

Fins a quin punt diria que la seva participació és fruit de la frustració per la pèrdua de drets i llibertats que l’arribada de la República havia concedit a les dones?
Clarament, elles identifiquen el cop d’Estat com una amenaça cap als drets aconseguits. Hi ha aquesta reacció, sí. Evidentment la reacció autoritària del cop d’Estat és una amenaça directa a l’evolució que la República està començant a implantar. Que tampoc és que fos igualtat plena; sobre el paper s’havia fet una legislació, que havia tingut els seus problemes. Però sí que era una etapa de canvi i d’esperança.

Què hi ha de cert en el relat que les dones que combatents anaven al front per amor, per seguir les seves parelles?
La típica excusa dita des del masclisme. Quan els homes han construït relats vinculats a la Guerra Civil, s’ha atribuït a les dones aquesta falta d’autonomia política. Una dona no pot ser que vagi a la guerra, no pot ser que tingui decisió pròpia. I sempre es diu que eren prostitutes o que anaven darrere dels homes: marits o pares. Evidentment això no és així. Com a mínim, no es pot afirmar que fos en tots els casos així ni que fos una dinàmica constant. És una visió també, en aquest cas, masclista respecte la dona de l’època. A la dona no se li atribueix cap capacitat pròpia o política per decidir fer el pas.

Les combatents se sentien recolzades pel bàndol republicà?
Hi ha certa resistència dels homes, però el cert és que a les milícies n’hi ha moltes de dones. La República no prohibeix explícitament a la dona estar al front.

Però, amb el pas del temps, quan l’estat de guerra es normalitza, hi ha tota una campanya perquè la dona ocupi llocs a la rereguarda. Aleshores es comença a expulsar la majoria de les dones; no a totes. Sabem que continua havent-hi a l’exèrcit republicà. Però sí que és veritat que hi ha tota una campanya de desprestigi. S’intenta, com a mínim, no mobilitzar dones al front.

Però, d’altra banda, quan morien al front, l’exèrcit les feia les seves màrtirs. Les utilitzaven com a propaganda política. No és contradictori?
Sí, en part. La propaganda respecte a la miliciana sobretot és a la primera etapa de la guerra, tant pel fet que vagi al front com la seva mort. Però també és veritat que, a mesura que passa el temps, es comença a amagar el paper de les dones al front. Es considera que no és bo per a la moral dels combatents. Però sí que hi ha casos. I passa amb els homes també. Al principi són els màrtirs. Després es comencen a difuminar les baixes, perquè es considera que, el que en un primer moment era el referent –el sacrifici, l’heroïcitat—després comença a ser contraproduent.

Què passava amb les dones afins al bàndol sollevat? No hi feu cap referència.
Evidentment hi havia dones ideològicament enquadrades amb el bàndol sollevat. Però, per descomptat, no van formar part d’unitats militars. Si hi ha algun cas és una excepció. La dona, sobretot a mesura que avança la unificació ideològica del bàndol sollevat cap al franquisme i el feixisme, ocupa una posició rellevant en aquella Espanya que s’està construint. Però mai a unitats militars.

La dona franquista té un altre paper, a la guerra.
Per descomptat. La dona d’esquerres té un paper actiu en l’activitat política, tant al front com a la rereguarda, sempre amb aquesta finalitat progressista de la societat. En canvi, la dona que s’emmarca més amb la ideologia reaccionària busca el contrari. Busquen que la dona espanyola passi a ser la dona cuidadora, de casa, que té un paper social que és el de dona tradicional: mare, dona o filla.

En un moment del relat dieu: “Les dones combatents no eren més que ells, però tampoc menys”. A què us referiu?
No eren menys ni més en relació amb la seva tasca combatent. La dona no era menys ni més que l’home, al front. Per això volíem escriure un relat històric inclusiu, que tingués en compte també a la dona. No posar un per sobre de l’altra. Que s’expliqui tota la perspectiva.

Aquest és l’objectiu de la vostra feina?
L’objectiu és analitzar el passat des d’una perspectiva inclusiva de gènere i fer-ho d’una manera rigorosa amb l’anàlisi històrica. Parlar en nombres, especificar dades contrastades, no opinions. Començar a parlar, en el cas de les combatents, amb dades a la mà. El llibre explica l’evolució de la guerra però des d’una perspectiva de gènere. Que mai s’havia fet. I aquest és l’objectiu: explicar la història de la dona combatent.

Com ha estat el procés de recollida d’aquests testimonis?
Nosaltres apliquem una metodologia de recerca d’arxiu. Hem reconstruït les vides de totes elles a partir sempre de documentació original. Quan diem que ‘x’ nombre de dones estaven a una columna, és perquè a la documentació de l’època surten els seus noms. A partir d’aquí, fem recerca més expansiva en funció de l’abans i el després de la guerra, o el durant. Aquest és un procés viu. Ja tenim una primera dada que ens apropa a una realitat. Sempre s’havia parlat de manera subjectiva: poques o moltes. Però mai quantes. Comencem amb un número i assumim que darrere de cada una hi ha una vida i una experiència concreta.

Per tant, voleu que el projecte tingui una continuïtat?
Sí. Estem treballant en un projecte que és un museu virtual estatal de la dona combatent. Recuperant els noms i reconstruint les vides de totes les dones de l’Estat espanyol que van combatre en el bàndol republicà a les diferents fases de la guerra.

Foto portada: Berger, aquest dijous a la Casa Duran. Autor: M.Centella.