El llenguatge inclusiu parteix de la base que “el masculí genèric invisibilitza les dones i les persones no binàries reconeixent únicament l’home i el seu paper en la societat”, tal com apunta una guia pràctica sobre aquest tema elaborada per una Associació de Menors Trans* i publicada al web de la Generalitat. No obstant això, la lingüista Maria Carme Junyent contradiu aquesta teoria en el seu llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou!, que ha generat una gran polèmica. Aquest dimecres a la tarda, Junyent l’ha presentat a la Llar del Llibre, però abans ha debatut sobre aquest tema amb aquest digital.

Maria Carme Junyent és una lingüista i escriptora que està en contra del llenguatge inclusiu. El seu últim llibre ha aixecat polèmica a les xarxes socials perquè els defensors d’aquesta tècnica asseguren que és una eina per no discriminar a ningú. Ella, com a lingüista i feminista, nega que el desdoblament o el femení plural siguin necessaris per visibilitzar a les dones i afegeix que en moltes ocasions pot generar confusió.

Per què, des del punt de vista lingüístic, no cal utilitzar el desdoblament per apel·lar a un grup mixt?
Perquè el gènere no marcat, que li han posat l’etiqueta de masculí, ja inclou el femení. Hi ha dos gèneres: el marcat i el no marcat. El masculí és el gènere no marcat i aquest pot fer les dues funcions: o bé inclou el marcat o bé no en diu res. En el cas del singular i el plural, per exemple, el singular és el no marcat i el plural és el marcat. De manera que la pluralitat també està inclosa en el singular. Tu pots dir ‘el gos és un animal domèstic’ i estàs dient exactament el mateix que si dius ‘els gossos són animals domèstics’. Això és el que passa amb el gènere: quan tu dius ‘els sabadellencs estan de festa’, les sabadellenques també hi estan incloses.

Per tant, apel·lar a un grup heterogeni, però on predominen les dones, amb el masculí plural no és sexista?
Això no té res a veure amb el sexisme. És una característica de la llengua.

Jo normalment faig servir el masculí plural quan m’adreço a la classe, encara que a vegades només hi hagi noies. És una manera de no connotar.

Quan tu remarques que hi ha dones, les marques d’alguna manera. Els desdoblaments a la llengua hi són per fer èmfasi, però si es fan sistemàticament perden aquest valor. Per exemple, un cas que em trobo sovint: deien que la revista Cavall fort era per a nois i noies. En aquest cas, sí que és correcte perquè va sortir en un moment on hi havia revistes per a nois i revistes per a noies. Volien remarcar que era per a tots. Els desdoblaments serveixen per remarcar, no per utilitzar-lo sistemàticament.

Una de les autores que col·labora en el seu darrer llibre, Raquel Casanoves, afirma que el llenguatge pot ser discriminatiu. Si el llenguatge inclusiu no és una solució, quina hauria de ser l’estratègia per no discriminar a certs col·lectius?
Els lingüistes no diem com ha de parlar la gent. Una de les crítiques que em fan d’aquest llibre és que no proposo què hem de fer per no discriminar. No seré jo qui us ho digui! Va sortir un article de la Marina Subirats, per exemple, criticant el llibre perquè no feia cap proposta. Ella és sociòloga, li diu a la gent com s’ha de comportar? No. Ella estudia com es comporta la gent; doncs els lingüistes, també. Si els diem com han de parlar, la nostra feina perd sentit.

Clar que podem discriminar a les dones amb el llenguatge, i de moltes maneres! Però això no vol dir que el gènere sigui un element per fer-ho. Són les persones les que no han de discriminar.

I què en pensa d’optar per substantius genèrics que serveixin per a tots dos sexes? Per exemple: ciutadania en lloc de ciutadans i ciutadanes, criatures en lloc de nens i nenes o professorat en lloc de professors i professores.
Això no serveix de res; però, a part, en aquest cas també treu responsabilitat. Volien canviar el codi civil i deien que en lloc de dir ‘el masover’ dirien ‘la masoveria’. Molt bé, estem parlant de lleis: si la masoveria defrauda a Hisenda, qui és el responsable? A part que despersonalitzen, no són la solució.

Jo, per exemple, em trobo que a l’aula tinc una norma que diu ‘les classes es fan en català i els treballs es poden fer en qualsevol llengua que entengui el professorat’. Ho sento però no. En aquesta casa [la UB, on és professora] hi ha professors que entenen moltes llengües que jo no entenc.

Però amb aquesta norma qualsevol alumne que em faci l’examen en turc em pot dir que li he d’acceptar perquè la norma diu això: ‘qualsevol llengua que entengui el professorat i hi ha una professora de turc a la facultat’.

Per què creu que hi va haver aquest punt d’inflexió amb el llenguatge inclusiu ara fa uns anys?
Perquè van treure tota l’artilleria de correctors i de mestres. Ho van imposar. Al llibre hi ha una correctora que explica que la van canviar de feina perquè no volia seguir aquestes normes. Hi va haver una pressió brutal per escriure d’aquesta manera. Són directrius explícites. L’Estatut de Catalunya està escrit així, amb llenguatge inclusiu.

Li preocupa la tendència a l’alça del femení plural i del desdoblament lingüístic?
Això va començar als anys 70, però durant molts anys vaig pensar que era una cosa de quatre. Va ser amb el tripartit que es va imposar per llei i aleshores ho van seguir les universitats i tot això.

A mi el que em preocupa és que ens imposin el llenguatge inclusiu. Si la gent vol parlar així, que ho faci. És el seu problema. Però no puc compartir de cap manera aquest intent de canviar la llengua des de dalt. Això és totalitari i propi de dictadura.

Té la sensació que el desdoblament lingüístic s’utilitza més en el llenguatge escrit que en l’oral?
Crec que la diferència no és tant entre oral i escrit, sinó en qui l’utilitza. Els polítics ho fan; la gent de l’ensenyament, també; però la gent de carrer no parla d’aquesta manera, seria absurd.

En la coberta d’aquesta última obra ha abreviat el seu paper d’editora (ed.), però en el llibre que va publicar l’any 2013 (Visibilitzar o marcar: repensar el gènere en la llengua catalana) es va etiquetar d’editor en lloc d’editora. Amb quina finalitat?
Això va ser purament propagandístic, per provocar (riu). Em van enviar la coberta i normalment posen editor abreviat, com el d’ara, però allà posaven editora. Aleshores els vaig dir ‘escolteu, ja que poseu la paraula sencera, per què no poseu editor i així ja tindrem la polèmica des de la coberta?’.

En definitiva, quina importància té que jo sigui un home o una dona? El que importa és la feina que faig. Va ser per això, per enviar un missatge ja des de la coberta.

Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou! recull 70 articles publicats per lingüístiques que també estan en contra del llenguatge inclusiu. Una d’elles, Alba Milà, equipara el llenguatge inclusiu a una “cortina de fum” per tapar que “no s’està fent res per a la igualtat”. Hi està d’acord?
Estem totalment d’acord i, de fet, està demostrat. Jo crec que si això servís d’alguna cosa, amb 40 anys ja s’hauria notat algun canvi. I si hi ha hagut algun canvi, és negatiu.

Ara que això de ‘nens i nenes’ s’ha implementat a les escoles, les nenes s’autoexclouen. Les nenes no se senten al·ludides quan es parla de nens. Si a mi de petita em deien que ‘una pel·lícula o un joc era per a nens’, jo hi anava. Ara no. Quan ara a una nena li diuen que ‘una cosa és de nens’, es pensen que no és per elles.

Per tant, a sobre encara ens discrimina més.

Foto portada: Carme Junyent, lingüista i escriptora, a la Llar del Llibre. Autor: David Chao.