El periodista sabadellenc Ernest Prunera ha guanyat el XXIX Premi Néstor Luján de novel·la històrica amb l’obra Quan s’allunyi la tempesta, ambientada en l’imperi carolingi, apropant-se l’època comtal, les seves guerres, disputes i ànsies de poder. Enmig d’aquestes lluites nobles, apareix un jove musulmà anomenat Marwan, convertit en el tutor de Guifré el Pilós, qui a partir del Marwan, narrarà la seva infantesa.

Prunera presenta la seva novel·la aquest dijous a Sabadell. Ho farà a les set del vespre al Gremi de Fabricants (Sant Quirze, 30). En aquesta entrevista es comenta el seu objectiu i motivació del llibre, així com la seva inspiració. D’altra banda, es tracten els prejudicis presents en la narració i els jocs de poder entre famílies.

Com va sorgir la idea del llibre, explorant l’etapa comtal de Catalunya?
Soc periodista, no historiador, però molt aficionat a la història. Des de sempre he estat llegint llibres de la temàtica, ja siguin ficció o divulgació. Sempre m’ha agradat investigar aquells elements de la història que em captaven l’atenció, i un d’ells era la figura de Guifré el Pilós. Vaig voler indagar més enllà de la seva figura i del que s’ha divulgat sempre. Llavors vaig investigar què podria extreure-hi, i a mesura que anava llegint, em vaig adonar que la informació veraç era molt escassa, amb molts dubtes, havent de destriar què era llegenda i realitat, així trobant qui era realment.

Però amb tota la informació que havia trobat, vaig pensar que era una pena deixar-ho, i vaig pensar el perquè no convertia això en una novel·la. Pretenia ser una biografia de Guifré, sé que era una mica ambiciós. A mesura que anava escrivint el relat totalment ficcionat, em vaig centrar en la seva infantesa.

“Per fer-lo protagonista, li vaig posar un tutor al costat, que és el Marwan. A mesura que vaig anar desenvolupant la història, el Marwan va créixer més que el Guifré com a protagonista, i com es veu inmers en tota la voràgine”, parla Prunera

Al cap i a la fi, vaig voler plasmar fets reals: la rebel·lió d’Aquitània, Septimània. Sempre destaco que té un bon equilibri entre els personatges reals: nobles, reis i les guerres, i els ficticis, que donen un dinamisme a la història. Li donen un caràcter més de poble, més de persona.

Un dels protagonistes principals era el Marwan tal com comentes, per què et vas decantar per fer-lo de preceptor de Guifré?
La idea era fer un personatge que ajudés el Guifré infant a explicar la seva història, un tutor, una persona que estigués a prop seu, i que a través d’ell s’expliqués el desenvolupament del Guifré. Però a mesura que anava escrivint, vaig dotar al Marwan d’un passat i unes característiques que vaig trobar molt més interessant que la vida de Guifré, que en definitiva, és un príncep i el fill d’un comte català de l’imperi franc, però sense més interès al marge de la història.

“Però el Marwan, al ser un personatge fictici, em va donar molt més marge, i donar-li característiques que m’agradaria d’una novel·la històrica. Quan he llegit novel·la històrica, les persones eren normatives: no tenen defectes, no són homosexuals…”, ressalta l’autor sobre la importància i trets del Marwan

Clar, llavors vaig posar el Marwan homosexual, que ha existit al llarg de la història, però que l’homosexualitat fos un complement del personatge. Això que em deies del Marwan, va néixer com una crossa del Guifré, però va donar molt més joc.

Ara parlaves d’un dels prejudicis o estereotips, l’homosexualitat, que era un tabú de cara la societat tot i que no es feia públic, parlan’s de com es tracta la relació entre el Marwan i el Salomó, tenint en compte que podia ser considerat pecat aleshores i vulneració dels drets tradicionals.
Totalment, l’homosexualitat era mal tolerada i mal vista, aleshores es feia ús del terme “sodomia”, una paraula molt més pejorativa. Era molt mal vista per la tradició i religió, però malgrat això, existia. L’homosexualitat no és una cosa del segle XX ni XXI, i jo l’he volgut reflectir d’una manera natural. Tant el Salomó com el Marwan ho intenten mantenir amb discreció i naturalitat, però amb la societat en contra. Si es descobrís, seria inacceptable.

El Marwan té origen musulmà i el fet de venir de l’exterior, afegeix un agreujant a la seva homosexualitat i relació amb el Salomó, un de palau.
Sí, de fet, la història filosòfica que he volgut plasmar en el llibre i en el títol, és la resiliència que mostra el Marwan en el punt de màxim perill. D’estar a punt de perdre la vida per tot el que fa, era més intel·lectual que guerrer, després a la guerra cristiana… sempre està en aquest punt de perill. El títol Quan s’allunyi la tempesta, el Marwan sempre està allà i sobreviu, aquest és el missatge que he volgut transmetre, com una flor que sorteja totes les onades del mar. El Marwan, tot i tenir molts condicionants en contra, sobreviu i supera tots els obstacles.

Un dels vincles que ja s’ha esmentat és el vincle entre Guifré i el mateix Marwan. Una relació difícil i de desconfiança que amb el temps va anar millorant. Parla’ns de l’evolució d’aquest lligam, tenint en compte que és un musulmà ensenyant un príncep de l’imperi franc.
Comença sent una relació de desconfiança del Guifré cap a un estrany, musulmà, però també de Marwan a Guifré amb recel, ja que ell mai havia sigut preceptor, i no havia ensenyat mai. Una relació de desconfiança, però per poc que es van coneixent, es va construint la confiança, fins que arriba al seu màxim quan el salva a mans de Salomé al mercat de Nadal. Aquesta relació es va reforçant fins que Marwan confessa que el passadís secret a la platja. A mesura que passa el temps va millorant i mantenen les classes.

Canviant de bàndol, tenim a Bernat de Septimània i el seu fill Guillem, fes-nos un retrat de la tirania de Bernat i com Guillem perquè va prendre aquest caràcter, amb la ràbia cap a Sunifred per l’assassinat del seu pare.
Tots dos són personatges històrics. Segons la historiografia, s’explica que es dibuixa a Bernat molt ambiciós, amb ànsies de riquesa i territoris. Era una persona que volia més territoris possibles, un dels instigadors de la rebel·lió d’Aquitània per aconseguir més quota de poder. En aquesta rebel·lió no li segueixen les altres famílies, sent fidels als reis de França, llavors neix aquesta rivalitat entre ambdós bàndols. La família de Bernat, clan franc i la família de Sunifred.

La historiografia indica que Bernat és assassinat al setge de Tolosa, vaig fer que fos Sunifred el seu assassí per temes de la història. Uns anys més tard, Guillem va prendre Barcelona, terra de Sunifred. S’especula que en aquella presa de la ciutat, Sunifred va morir, però no està documentat fefaentment. El personatge de Guillem no està tan documentat com el del seu pare. Guillem no se’l pinta de la mateixa manera, però jo en el llibre he volgut plasmar aquesta evolució, començant sent un senyoret que viu a palau amb tots els luxes, ignorant de la guerra. Però amb la mort del seu pare, acaba convertint-se en el seu pare, sense escrúpols i ambiciós, posant fi a la vida de Sunifred.

Un altre dels perfils amb ganes de poder és Sunifred, que hi ha documentat de la seva història i que has introduït de ficció i realitat sobre ell?
De Sunifred hi ha molt poca cosa, els documents són escassos i poc definits. D’ell se sabia que era un comte nascut al sud de França, i que va obtenir els comtats d’Urgell i Cerdanya en mans dels reis francs, i que estava casat amb Ermessenda, però no se sap la seva descendència.

“El llibre de Ramon de Badal indica que hi ha diverses teories sobre els pares de Guifré. Una que són Ermessenda i Sunifred, la teoria que ell creu i he utilitzat. L’altra seria que era fill d’un comte osonenc, però aquesta línia era la menys seguida, la majoria aposten per Sunifred i Ermessenda, però no hi ha proves”, Prunera sobre la teoria de l’origen de Sunifred.

Llevat d’això, no se sap res més de la seva història, i que podria haver mort en la incursió de Guillem a Barcelona, tota la resta és ficció per donar dramatisme a l’obra. Les dates de govern de Sunifred són molt imprecisos, escassos i agafats amb fil.

Sobre Sunifred i el seu caràcter, no sembla paradoxal que en el moment que entra en pànic, l’únic en qui confiï de la casa sigui en Marwan, l’únic exterior en comptes dels guàrdies i la gent de confiança de palau?
Justament per això, perquè al ser de fora, no té res a guanyar ni perdre. A més, li ha demostrat que pot confiar en ell, ja que salva Guifré de la mort a mans de Salomé. És un personatge de fora a qui li deu el favor de ser preceptor per ordres d’ell. Marwan no té cap ambició de poder i des del punt de vista de Sunifred, seria absurd que el pogués traure, ja que no té res a guanyar. Va demostrar la seva fidelitat a la fidelitat, s’estima a Guifré i té aquest agraïment a la família per donar-li el paper que té com a musulmà.

Les ànsies de poder que no té Marwan, són aquelles que tenen els bisbes Florenci i Guillem per trair-lo? Recordo l’escena d’intent d’assassinat a Sunifred en el sopar que enverinen la sopa.
Correcte, els bisbes serien també poders terrenals, el seu benestar també depenia de la possessió de terres i relació amb els governants. Ells també formaven part d’aquesta trama d’intrigues i de traïcions entre nobles i reis, ells tenien també molt a guanyar. Tenien moltes terres i segons quin noble o rei li donés més, formaven part d’aquest joc.

I casualment el Marwan era l’únic qui desconfiava d’ells, també per l’efecte de ser de fora.
Quan ell comença a sembrar dubtes sobre el bisbe, la resposta de Salomó qui era el més proper ell, li deia que com podia desconfiar del bisbe. El Marwan no està contaminat per la visió que tenia la societat cristiana, a un bisbe es té respecte. Ell no veu Marwan al bisbe com a algú a tenir devoció, només veu algú igual de traïdor que els altres.

Però no només els bisbes de Sunifred el volen trair, sinó que Bernat també pateix la traïció del seu bisbe.
Sí, però la de Frèdol és una cosa diferent, ja que ve instigada per la seva mare. Frèdol vol mantenir la seva fidelitat a Bernat de Septimània, però la mare de Frèdol és qui li diu que el traeixi, dient-li que ell ha de ser el comte. Aquest verí li entra a Frèdol i es pensa que possiblement seria millor per ell i merescut ser comte, veient que la fugida de Bernat de Tolosa no és molt digne a ulls de Frèdol.

El llibre parles de dos espies que també persegueixen la seva finalitat d’assassinar Sunifred, Teodoric i Ansemund, què història hi ha d’ells o són obra teva?
Són personatges 100 per cent ficticis, el que volia simbolitzar amb ells són els comerciants que s’havien enriquit durant l’edat mitjana. La seva quota de poder i riquesa a base del comerç la volen convertir en poder. Com amb Bernat de Septimània sí tenien independència i llibertat, Sunifred els hi talla les ales, fan el pas a la traició.

Hem parlat de venjança, ràbia, poder. El llibre tracta dels altres bàndols com a bàrbars, animals, tendint a fer ús de termes de deshumanització, creus que aquesta obra trenca prejudicis sobretot quan coneixen a algú de fora com el Marwan, exterior, a qui catalogaven de forma pejorativa per ser aliena les seves creences?
En aquesta línia sí que he volgut trencar estereotips de la novel·la històrica en aquest aspecte i època. Un aspecte com l’homosexualitat sense que sigui decisiva en l’obra, també m’ha interessat donar importància al paper de la dona, volia uns personatges femenins forts, com Salomé.

La mitologia hebrea explica que Lilit va ser la primera dona creada amb Adam, però quan li va demanar submissió a l’home, ella va marxar, llavors van crear Eva, aquí vaig crear el seu personatge. Una persona que es rebel·la per tal d’aconseguir el que vol. Així com la Duoda, que tinguessin un paper important. D’altra banda, també el paper musulmà que comentes, del musulmà que arriba a terres cristianes, que al final hi ha un ambient de germanor com el Salomó-Marwan, que tenen una relació homosexual.

Ara tancant el llibre, en l’àmbit personal, què ha significat per a tu guanyar el Premi Néstor Luján?
Doncs una alegria immensa i absoluta. Jo he trigat cinc anys a escriure el llibre, entre investigació, esborrany, escriptura, soc un escriptor completament desconegut en el sector, tenia els dubtes que això no acabarà.

“És la satisfacció de tots els anys de feina, ha tingut premi. L’alegria és absoluta i la felicitat és plena”, subratllava l’Ernest sobre la impressió en guanyar el premi.

Són hores que trec d’oci i família i no sabia com acabaria, si en un calaix o en editorials. Llavors quan el vaig acabar vaig veure la convocatòria al Néstor Luján i el vaig presentar sense esperança. Si sona la flauta bé, però si no picaré la porta a editorials. Però em van trucar i em van dir que vaig guanyar i l’alegria és absoluta, la felicitat és plena.

Com ha sigut ara el contacte amb editorials?
La vida no m’ha canviat gaire, continuo treballant. Em truquen a entrevistes i començo a tenir contactes: escriptors, gent del sector… estic posant els peus en un sector que començo a ser reconegut, que ja m’hagués agradat estar-hi fa temps, però m’ha arribat ara i el gaudeixo al màxim. Encara no sé com van les vendes, però em surten presentacions, propostes… vull gaudir tot el que vingui i continuar treballant en un llibre que em consolidi en el sector que més m’agrada.

T’ha despertat l’espurna alguna nova etapa històrica o tema?
Sí, alguna n’hi ha. Estem treballant a veure, l’etapa seria la Guerra del Francès. Però la idea s’ha de treballar. Soc periodista, escric sobre història, però no soc historiador, quan feia el llibre, l’objectiu principal que llegeixi un llibre és que s’ho passi bé.

Foto portada: Ernest Prunera, en una imatge promocional.