Weimar em dicta el text és una novel·la multidisciplinària que relata el viatge (en sentit literal i figurat) d’un escriptor que pateix una crisi creativa. Per recuperar la inspiració, marxa de Sabadell i visita algunes ciutats que el fan canviar el xip. Com si fos una Matrioixca, una nina russa, la novel·la narra una segona història: la que finalment escriu el seu protagonista. Aquest llibre de vora 200 pàgines es va publicar al març i la seva autora el tornarà a presentar a Sabadell aquest dimarts; ho va fer una primera vegada al Museu d’Història i ara ho farà en un escenari on es desenvolupa una part dels fets, al barri de Sant Oleguer.

Maria Rosa Aragay és una sabadellenca enamorada de la literatura; li agrada escoltar i també crear històries de tota mena. Ha escrit molts relats curts i nombroses columnes d’opinió al El nou 9, però la darrera obra que ha publicat es titula Weimar em dicta el text (2022, autopublicada). En aquesta entrevista n’explica alguns detalls i exposa el feedback rebut per part dels lectors que ja l’han llegit.

Per què Weimar? M’ha cridat l’atenció.
Bé, la idea del llibre sorgeix a partir d’unes classes de literatura universal que feia a l’Institut Pau Vila. Fa quatre anys que em vaig jubilar, però jo abans era professora allà i tenia un grupet d’alumnes que tenien molt interès i sempre preguntaven molt (una cosa que passa molt poques vegades). Un dia vam llegir Werther, de Goethe, qui va estar 50 anys de la seva vida a Weimar, i, a part de fer les classes i explicar-lo, jo també llegia els meus llibres de complementació. Després vam llegir La mort a Venècia, de Tomas Mann, i un altre cop em vaig trobar amb una biografia d’un autor que em portava a Weimar.

Aleshores vaig començar a pensar: què passa en aquesta ciutat que és tan important? Perquè una amiga meva també me n’havia parlat per un altre costat. Aleshores vaig decidir anar-me’n a Weimar. I, si jo ja me n’havia enamorat a través dels llibres, aleshores me’n vaig enamorar encara més i d’una manera més física: olorant-lo, trepitjant-lo, coneixent-lo…

I va ser a partir d’aquí que vaig anar construint aquesta història. Se’m va acudir crear un escriptor, que era d’aquí, de Sabadell, que tenia una crisi creativa. Un escriptor que no sabia sobre què escriure i a qui un amic li recomana anar a Weimar. Ell se n’hi va i allà coneix un noi (que és català, per cert), en Pablo, que li diu que ha tingut una relació amb una noia d’allà (que es diu Lota, igual que la protagonista del Werther de Goethe) digna de ser explicada. L’escriptor és tot orelles, l’escolta i aleshores escriu aquesta altra història.

Per tant, podríem dir que la llavor de Weimar em dicta el text germina a Sabadell?
Sí, sí, i tant! A més, una part de l’acció també passa a Sabadell. El protagonista, l’Enric Malet (personatge fictici), viu a Sabadell, però figura que nascut a un poble que està a 40 km d’aquí, a Castellterçol. Per tant, la història passa a Weimar, però també a Sabadell, a Barcelona, a Jena [Alemanya]… però Sabadell té molta presència en aquesta novel·la.

El protagonista viu a Sabadell i aquest amic que li recomana anar a Weimar es diu Claudi. En Claudi viu a ‘Les casetes del Garcia’ [com es denominava popularment Sant Oleguer] i, més endavant, també parlo d’una noia que es diu Eleonor, amb qui l’Enric va a prendre un mojito. És un petit espòiler: no diré res més. Però sí, hi ha diferents moments a Sabadell.

En la novel·la tots són adults i el problema que pateix el protagonista, el bloqueig artístic, afecta persones que no són ni infants ni adolescents. Està pensada per una franja d’edat concreta?
No. Jo crec que la pot llegir tota mena de persona. De fet, la novel·la va sortir el 31 de març i, des d’aleshores, he rebut molt retorn. L’ha llegida des de persones de més de 90 anys fins a persones molt joves i a tothom li ha agradat. Per què? Perquè hi ha dues històries: l’una dins de l’altra. Trobem la història de l’escriptor, que es diu Enric, i la història que escriu l’Enric, que és una novel·leta de sis capítols i tracta sobre dos jovenets de 23 i 24 anys, el Pablo i la Lota. Per tant, hi ha un espectre molt ampli i pot agradar a tota mena de persona.

L’Enric, el protagonista, necessita canviar d’aires per trencar la crisi creativa que pateix. Però cada persona és un món. Vostè, que també és escriptora, que recomanaria als artistes que es puguin trobar en aquesta situació?
La veritat és que viatjar sempre inspira. Això es nota en la novel·la: als meus escrits, a les meves novel·les, gairebé sempre apareixen els viatges perquè és una cosa que em motiva i em fa conèixer cultures noves. En un viatge tot és una novetat i això et sacseja per dins i fa que trobis motius per escriure. El viatge també pot ser aquí Catalunya, eh! No cal anar a 10.000 km. Però clar, si sempre et mous de la feina a casa tens una vida molt limitada.

La pandèmia i també l’ús cada vegada més abusiu de les noves tecnologies i xarxes socials pot haver potenciat aquest tipus de crisis que pateixen els artistes?
No ho crec. Aquest bloqueig ha passat sempre. Et diré una cosa; que no la dic jo només, sinó que l’han dit molts escriptors: primer s’ha de viure i després escriure. Això de voler escriure i publicar tan jove, a 20 i pocs anys, a vegades és un error perquè són coses que tenen molt poca substància. Primer cal tenir experiències i, després, escriure-les. Això li va dir Josep Pla a Mercè Rodoreda.

A quina edat va començar a escriure vostè?
Jo vaig començar als 36 anys amb relats curts. Em vaig anar presentant a premis, els vaig anar guanyant, després vaig escriure una columna setmanal a El nou 9 durant sis anys seguits i ara fa nou anys que vaig publicar la meva primera novel·la. Jo tota la vida que he portat aquest germen a dins. Sempre he tingut ganes d’escriure, però el que passa és que en el moment que vaig acabar la carrera, no hi havia ni escoles d’escriptura ni res. M’he hagut de formar jo i la meva feina com a professora és el que m’ha format. He hagut de llegir molt, per obligació i per devoció.

Vostè ha viscut això que li passa a l’Enric?
A vegades, sí. A vegades tens ganes d’escriure, però no saps ben bé sobre què. En canvi, n’hi ha d’altres que ho tens molt clar i aleshores és una meravella. Flueix molt i apareixen moltes coses teves internes que no sabies.

Aquesta és la segona novel·la que publica i, a diferència de l’anterior, Les raons de l’Àgata (2013, Hakabooks) aquesta vegada ha optat per l’autopublicació. Què l’ha impulsat a fer aquest canvi?
La necessitat. Vaig enviar aquesta novel·la a dues o tres editorials i, algunes, no m’han ni contestat i, altres, m’han dit que no els interessava. I jo, com que no tinc temps per perdre, vaig tirar pel dret. Vaig dir: doncs molt bé, me la publico jo i s’ha acabat el bròquil.

I està satisfeta amb com ha funcionat?
Molt. La veritat és que he tingut una rebuda molt maca.

De fet, el 6 d’abril va presentar Weimar em dicta el text al Museu d’Història i demà ho tornarà a fer a justament el barri on es desenvolupa part de la història: a l’Àgora del Centre Cívic de Sant Oleguer i Sol i Padrís. Què n’espera?
Doncs, mira, el que espero, sobretot, és trobar-me gent que fa temps que no veig: companyes meves de quan anava a l’escola, a l’institut, professors del Pau Vila, amics, coneguts… més aviat serà una trobada o una celebració per haver publicat aquest llibre.

Foto portada: Maria Rosa Aragay. Autor: David B.