Miguel Reche Lizarte va néixer a Oria (Almeria) el 1954. Va estudiar el Batxillerat a Almeria i es va llicenciar en Ciències Biològiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, sent funcionari de carrera des de l’any 1991. Ha treballat com a professor de Biologia i Geologia durant 37 a diversos instituts de la comarca, pertanyent al Cos de Catedràtics d’Ensenyament Secundari. Ha col·laborat amb l’ICE de la UAB i amb el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, concretament als grups de formació d’equips directius i als equips d’experimentació de la reforma educativa (LOGSE). Actualment està jubilat.
El mes de gener passat va publicar la novel·la Quisieron enterrarlo de noche, on es barregen els records, els conflictes familiars, les enveges i fins i tot la violència vicària. El presenta dijous, 6 de juny a les 18.30 a la Biblioteca Vapor Badia.
En quin moment decideixes escriure Quisieron enterrarlo de noche?
Jo tenia la intenció d’escriure alguna novel·la, a més de les meves memòries. Un dia vaig sentir una història d’un tertulià de barra de bar que comentava que al seu poble, a un home van voler enterrar-lo de nit. Vaig agafar aquesta idea i vaig començar a construir aquesta novel·la que, per cert, està tenint una acceptació molt per sobre de les expectatives.
Es tractaria més d’un drama rural o d’una novel·la més o menys autobiogràfica?
És un llibre que, a partir d’aquesta narrativa, conté una sèrie d’objectius que es podrien dividir en dos grups. En primer lloc, un homenatge a tots aquells emprenedors que van tenir la gosadia d’obrir-se camí en els negocis i empreses familiars fora del poble i que, posteriorment, van invertir al lloc on tenien les seves arrels. Van ser molt valents, perquè, a més del risc econòmic, hi havia el social. Si fracassaven i tornaven amb el cap cot, el menyspreu dels seus compatriotes hauria estat despiatat.
D’altra banda, es pretén recollir una sèrie de problemes familiars que es donen força, i per això moltes persones se senten identificades amb algun protagonista en haver patit algun fet similar. També cal destacar el tractament que faig del funcionament de les empreses familiars on el treball no es fa igual entre els seus membres, però que a l’hora d’heretar són legalment partícips en la proporció que marqui el testament. Els que més han treballat són reticents al repartiment legal establert.
Sense oblidar l’error que de bona fe cometen els pares fent un testament a parts iguals. Pensen que això és el més just, però, sobretot, a les empreses familiars que han anat creixent a poc a poc, hi ha una heterogeneïtat de propietats que és difícilment calculable per a un repartiment equitatiu.
Finalment, de manera intrínsica, parlo d’una varietat de la violència vicària, en què més o menys inconscientment, es manipulen les ments dels fills per fer mal a un altre cònjuge, quan en realitat se’ls inculquen uns sentiments que els causaran un trauma del qual difícilment podran guarir-ne.
En la novel·la també toco el tema de la deixadesa de l’autoritat paterna en els conflictes entre germans; els deixen que ells s’arreglin, es matin, diria jo. A més, cal reconèixer que he aprofitat per incloure algun element autobiogràfic.
Violència verbal, psicològica, camp, família… Fins a quin punt l’ambient influeix en la caracterització dels personatges?
A la societat rural d’abans, hi havia interioritzat un masclisme que comportava una violència de tota mena, que era més o menys vista com a normal, i que l’únic rebuig per part del veïnat era la compassió reprimida i de vegades culpabilitzant la víctima.
A simple vista, podria semblar que la vida al camp, en un poble petit, pogués estar exempt de les ‘maldats’ d’una gran ciutat. A Quisieron enterrarlo de noche es demostra que això no és del tot cert. Què provoca l’odi als teus personatges?
No, aquesta maldat també existeix a la vida rural amb l’agreujant que allà és coneguda per tots. Però tothom es posa de perfil; pensen que són conflictes que només afecten la família. Jo crec que aquest odi es desferma en un element molt comú en diverses històries que s’han ajuntat per establir el relat: la creença per part de la segona generació que els pares fundadors de l’empresa han quedat obsolets. I que les ampliacions d’un negoci que funcionava no sempre prosperarà amb canvis massa dràstics. També es percep una visió masclista de la societat, “el fill és el més capacitat per tirar endavant l’empresa”.
Un altre dels detalls de la teva novel·la és la indiferència del poble en general en vista dels atacs al personatge de Pedro Antonio. És veritat que també hi ha personatges solidaris. Por? Acceptació d’una realitat que desconeixen o no volen conèixer?
Aquesta indiferència del poble cap a l’atac al protagonista és molt comuna en tot el compendi d’històries que inspiren aquesta novel·la. En petit comitè tothom ho reconeix, però qui s’enemista amb el poderós? Qui aposta per cavall perdedor? I concretant allò que preguntes, no és por, és comoditat i també que no volen ficar-se en problemes familiars.
A la teva novel·la hi ha un parell d’aspectes que voldria destacar: el vocabulari, els termes clarament dialectals, i les descripcions detallades de llocs, de camins, de muntanyes, d’edificis. Quina importància hi dones a tot això?
Això és l’única cosa real de tota la novel·la, els paisatges enyorats de la infància, el vocabulari subjacent al subconscient i l’enginy dels emprenedors protagonistes per edificar pensant en la doble possibilitat, si fracassa, a casa o per a la família de fora, fer-la servir com a negoci.
Quina part de l’escriptura ha estat la més difícil a Quisieron enterrarlo de noche?
La part en què has de lligar una sèrie d’històries diverses, escoltades a la barra del bar, per donar-li una coherència i estructuració usant un estil propi i que alhora obri boca i que reculli els elements més baixos de la maldat humana que es volen denunciar en aquesta novel·la. El que m’ha fet plorar és aquell relat que vaig sentir i que tant em va impactar, no tenir-ne prou amb treure-li tot, sinó el fet de voler arribar al súmmum de la humiliació, voler enterrar-ho de nit.
Has deixat parts de la història sense explicar?
Sí, moltíssimes, però no cabien a la novel·la perquè s’allunyaven del fil conductor establert. Totes aquestes històries acumulades donen per a molts altres escrits, però haver-ne inclòs més aquí li haurien tret coherència al relat.
La història també és un reflex de l’Espanya d’una època concreta. Explica’ns breument què volies que el lector entengués en aquest punt.
És un reflex d’aquesta Espanya que es modernitza en moltíssims aspectes, però que encara conté elements bàsics per a l’economia com són aquestes empreses familiars amb aportació heterogènia dels diferents membres i que, mentre es manté l’autoritat dels progenitors, funcionen i progressen, però que al moment que pren les regnes el fill home, i vol canviar-ho tot ràpidament, se’n van en orris en un tres i no res.
Tot i la maldat rebuda, Pedro Antonio és un supervivent. És fruit també d’una època, de la necessitat de sobreviure tant sí com no, malgrat retrets continus i humiliacions?
Aquest personatge és un reflex de l’home d’una família molt humil, que va veure com els seus pares van sobreviure durant la postguerra, i treu petroli dels pocs recursos que té per subsistir. Aquesta generació sempre va tirar endavant malgrat les xerrameques, els retrets i les falsedats. Sempre van vilipendiar els considerats rojos, que malgrat les vexacions sofertes, van serrar les dents i van tirar endavant.
Amb la lectura de Quisieron enterrarlo de noche, molta gent ha recordat episodis semblants a les seves famílies. És l’odi i la rancúnia el que produeix situacions d’aquest tipus o ho són més els diners?
Penso que el pitjor és quan s’ajunten el triangle descrit al llibre, l’odi, la gelosia i l’avarícia. L’efecte és demolidor. És difícil trobar una família amb el tipus d’economia esmentat i una herència a parts iguals que no se senti identificada amb certs episodis de la novel·la. Particularment, crec que hi haurà molta gent que veurà reflectit el seu cas en aquest llibre.
M’ha agradat molt el capítol titulat Metáforas para explicar lo inexplicable. Sembla més una contribució humorística al drama que representa la trama. És així?
No, jo crec que aquí, l’ús de les metàfores és una manera d’explicar els temes que han creat la meva marca d’identitat. Com a professor l’he fet servir durant tota la meva carrera i els meus alumnes han gaudit i après amb aquesta manera d’explicar. De fet, un amic periodista, quan jo li vaig dir que la meva novel·la patia de capacitat literària, em va enviar un article que li havien publicat a la seva columna setmanal del diari on escriu que exalçava la metàfora com a element literari de primer ordre.
El final és demolidor. Per què creus que es desenvolupa en l’ésser humà aquest odi, aquesta humiliació tan palesa, tan cruel i per què creus també que no desenvolupa en contra una reacció violenta?
Durant tota la recopilació d’històries que tenen en comú aquests components tan negatius i que quan s’uneixen diversos matisos que fan la vida impossible a una persona, només se m’acut dir que això és producte de la maldat humana. No he pogut trobar cap altra resposta coherent.
La manca de reacció violenta de defensa no es desenvolupa per la falta de força física i el buit dels que, com que no ho creuen, no fan res per ajudar-los. La solució que de vegades verbalitzen, “agafar una escopeta i carregar-me’ls a tots” no es produeix per una única raó, perquè no són assassins.
Foto portada: Miguel Reche. Autor: J.A.
