Patrícia Berlín, escriptora: “És més fàcil fer-te conèixer si estàs fora de les editorials”

‘Los20másleídos’ és una web on diferents escriptors seleccionen 20 obres literàries cada mes atenent criteris de qualitat i també de proximitat. D’aquesta manera, la plataforma dona a conèixer autors de Km0 i obres que els lectors poden comprar majoritàriament a través d’Amazon, tot i que alguns d’ells també es poden aconseguir en algunes llibreries locals. En el cas de Sabadell, El librerío de la plata, la llibreria Macondo i la Yoli ja han comercialitzat la primera obra sabadellenca de la plataforma: Las chicas decentes no se pintan las uñas.

Patrícia Berlín és el pseudònim que ha utilitzat una periodista sabadellenca per fer el salt cap a la literatura. Igual que la resta d’escriptors de ‘Los20másleídos’ defuig de les editorials i opta per aquesta plataforma on pot autopublicar-se les seves obres. Las chicas decentes no se pintan las uñas és la primera novel·la que publica, però no la primera que escriu; ni tampoc l’última: pròximament hi haurà més històries sota aquesta signatura.

Per posar una mica de context i conèixer millor l’autora, expliqui’ns per què ha optat per un pseudònim i qui és Patrícia Berlín.
Bé, tinc moltes novel·les escrites, però aquesta és la primera que publico. He estat tan ocupada escrivint que m’havia oblidat de publicar. Amb un grup d’escriptors hem creat aquesta plataforma, que es diu ‘Los20más leídos’, i que expressament vol donar a conèixer la literatura autopublicada. Aquest grup d’escriptors, que també són amics, em va animar a publicar.

Aquest va ser el motiu pel qual vaig publicar Las chicas decentes no se pintan las uñas. Aleshores, quan la vaig publicar, vaig pensar que naixia com a escriptora i que podria estrenar un nom diferent del meu com a periodista.

Berlín és en honor a Lucia Berlin, que és una escriptora que m’agrada moltíssim, i em va semblar que podia ser una bona mare literària. I el Patrícia era un nom que quedava bé amb Berlín (i no fos Lucia). Però va ser aquest nom com podria haver estat qualsevol altre.

D’on li ve aquesta vocació?
Sempre he escrit. De fet, vaig estudiar periodisme perquè m’agradava molt escriure i realment em guanyo la vida escrivint; però escric coses que no tenen res a veure amb la ficció. Sempre havia tingut moltes ganes d’escriure ficció i era un tema pendent que tenia. Fa uns anys em vaig canviar de feina i vaig tenir una mica més de temps lliure per dedicar-me a escriure unes horetes cada dia. A partir d’aquí han sorgit moltes històries. En aquest cas concret que he publicat, la vaig escriure pensant en els meus fills adolescents; en canvi, la resta de novel·les que he escrit són per a adults.

Em feia il·lusió escriure’n una que ells poguessin llegir. La vaig escriure pensant expressament en el meu fill petit, que té 14 anys, i buscant una història i uns protagonistes que poguessin ser semblants a les coses que a ell li passen ara. D’aquí el perquè d’aquesta història.

Havia de buscar una història que tingués una mica de trama i una mica d’intriga perquè fos interessant pels nens d’aquesta edat. Aleshores el que vaig fer va ser a partir d’un fet real, que vaig cobrir com a periodista l’any 1997, escriure aquesta història perquè pensava que donava joc.

I com ha adaptat aquest fet real a la literatura?
Vaig fer això que només es pot fer a la ficció: canviar el final. En la realitat, la noia va aparèixer morta: es va suïcidar el primer dia de la desaparició i es va tardar molt temps a trobar el cos. En la novel·la vaig decidir que en lloc de ser una noia que apareix morta, seria una noia que apareix viva al cap de quatre mesos desapareguda.

La nit que apareix aquesta noia és el punt de partida de la novel·la i, a partir d’aquí, hi ha una trama que no té res a veure amb la realitat: és tot ficció, no hi ha cap punt de connexió. L’única connexió que hi ha és la reflexió sobre el paper del periodisme, la fina línia que separa la informació de l’espectacle, com això afecta les persones que són protagonistes… un dels fils argumentals és el sentiment de culpa que experimenta la periodista que cobreix aquest cas perquè converteix a la nena en una estrella mediàtica i sobretot la preocupació dels pares per una filla desapareguda.

En el fons de tota aquesta trama, el que volia era fer una novel·la que parlés sobre el moment de fer el pas de nen a adolescent. És un trànsit que passa molt de pressa; els que tenim fills veiem que en molt poc temps passen de ser uns nens a ser uns adolescents amb tots els canvis que això suposa en tots els nivells: com veuen la vida, quines coses passen a ser les importants que fins aleshores no ho eren, que els amics passen a ser el centre d’atenció, tot aquest canvi.

Aquesta història em va deixar un regust molt amarg perquè vaig ser la primera periodista que va donar a conèixer la història i durant aquells nou mesos vaig tenir molt contacte amb la família, vaig veure com s’esforçaven perquè la desaparició de la seva filla no quedés oblidada i totes les fases que això comporta.

I per què ha optat per l’autopublicació a través d’aquesta plataforma en lloc de fer-ho a través d’una editorial?
No estem en contra de les editorials eh; alguns dels escriptors que s’autopubliquen en aquesta web, també ho fan en editorials. Alguns, com en el meu cas, ens hem estrenat aquí i altres són escriptors molt reconeguts. Què ens uneix a tots? Que pensem que podem donar-nos a conèixer més lliurement si estem fora del circuit editorial.

Les editorials són empreses, tenen negocis, i el que fan és fer publicitat a autors molt coneguts. Per això difícilment publiciten autors menys coneguts; independentment de la qualitat de les seves obres.

Nosaltres hem optat pel camí contrari: hi ha una agència literària que analitza la qualitat de les novel·les i és aquesta mateixa agència qui marca quines novel·les estan dins la plataforma i quines no.

Quins criteris segueix?
La idea és “literatura de Km0”. És a dir, llibres amb la mateixa qualitat (o més) de la que podries trobar en un llibre publicat per una editorial, però amb la característica que siguin escriptors de proximitat. Per tant, això vol dir que no hi haurà escriptors de fora d’Espanya i que estarà enfocat a donar a conèixer escriptors al seu àmbit: en la plataforma hi ha escriptors de Múrcia, del País Basc, de Catalunya, d’Andalusia… quin és l’objectiu? Que sobretot les persones del seu àmbit es puguin conèixer.

Per què? Perquè penso que potser a una persona de Sabadell li serà molt propera aquesta història; tot i que no fa referència a Sabadell ni surt la ciutat com a tal. Al final això es nota en la novel·la i és un valor afegit.

I com avalua els resultats de la plataforma després de publicar Las chicas decentes no se pintan las uñas?
L’impacte més important de tots és que ha arribat a moltes persones que són lectores habituals de literatura de qualitat. I això és molt difícil d’aconseguir a través d’una editorial perquè una editorial es dirigeix a un públic molt genèric. En canvi, a través de la plataforma sí que es fa arribar aquest missatge evidentment a tothom, però sobretot a persones que són referents en el món de la literatura.

‘Los20másleídos’ només és una plataforma de visibilització o difusió. Per comprar les novel·les autopublicades que hi apareixen cal fer-ho a través d’Amazon, oi?
Per Amazon i en alguns casos per llibreries de proximitat. En el cas de Sabadell es pot comprar al Librerío de la plata, a la llibreria Yoli i a la Macondo.

I com funciona aquí el tema dels exemplars?
A través d’un sistema que utilitza Amazon: no es fa una tirada, sinó que s’imprimeixen sota demanda. Cada vegada que algú ho demana, s’imprimeix. A més, té el gran avantatge que també es publica en e-book; per tant, el comprador pot escollir entre llegir en paper o en digital. Això és una cosa que les editorials no donen d’entrada: només publiquen en paper i molt pocs exemplars.

En clau local, creu que si firmés les novel·les amb el seu nom autèntic tindria més ressò que amb el pseudònim de Patrícia Berlín?
Va ser una broma, lo del pseudònim. Va ser en el moment que van donar el Premi Planeta a Carmen Mola [pseudònim de tres homes escriptors] i va ser en aquell moment que vaig voler fer una mica la broma. Tots podem tenir un pseudònim, però és important que es correspongui amb una realitat. Per això vaig triar aquest pseudònim literari. Em venia de gust donar-me a conèixer, independentment de la meva feina periodística. Però això no vol dir que torni a publicar amb aquest pseudònim o amb el meu nom.

Té alguna novel·la entre mans?
Sí, en tinc vàries d’acabades. És realment un plaer veure la teva obra en format llibre i poder-la compartir amb persones que no et coneixen. Per tant, sí, tornaré a publicar.

I segueixen la mateixa línia que Las chicas decentes no se pintan las uñas?
Hi ha una mica de tot.

Per acabar, li està resultant difícil donar-se a conèixer com a escriptora?
No! Ha estat un camí molt agradable, que em permet conèixer gent nova, contactar amb gent que feia temps que no veia… ha estat molt agradable. Sobretot perquè t’adones que la literatura no està en crisi; hi ha molta gent interessada en la literatura. Una altra cosa és que el tipus de literatura que s’imprimeix en les editorials estigui en crisi o no. Però la literatura, no.

Foto portada: Patricia Berlín. Autor: David B.