La periodista catalana Mònica Bernabé s’ha convertit en una de les veus més expertes sobre Afganistan del periodisme occidental. Lluny del periodisme espectacle i de la piulada promocional, va residir més d’un lustre a Kabul treballant pel diari El Mundo o l’Ara i va publicar Afganistan, crònica de una ficción, on alertava de la manca d’avenços al país asiàtic malgrat 20 anys de presència de la comunitat internacional. El passat estiu televisions i ràdios de tota Espanya la trucaven per opinar sobre el retorn dels talibans.

Aquest dimecres Bernabé ha estat a Sabadell, acompanyada pel fotògraf Gervasio Sánchez, presentant l’exposició Dones. Mujeres. Afganistan, on expliquen les duríssimes condicions de vida de les dones afganeses durant l’ocupació occidental. Ara encara és pitjor. La mostra es pot visitar fins el 30 de març al casal Pere Quart.

A l’agost tothom parlava d’Agfanistan. Sis mesos després ja no se’n parla tant. Com està la situació ara mateix al país? Hi ha tornat des del retorn dels talibans?
Vaig estar-hi al setembre, quan feia un mes del retorn dels talibans. En aquell moment la situació era impactant. Els talibans controlaven totes les institucions. Tenien l’armament modern que els Estats Units havien facilitat a l’exèrcit. Patrullaven amb els vehicles que havien estat de la policia afganesa. I fins i tot els talibans vigilaven els edificis que ells mateixos havien atacat durant anys, com hotels de Kabul de cinc estrelles. Al setembre, ja es veia el que vindria.

Els talibans han prohibit a les dones treballar excepte en sectors com la sanitat o l’educació si donen classes a nenes. Les nenes no poden a classe si tenen més de 12 anys. Els nens sí. Les universitats públiques estaven tancades. A nivell econòmic, cal afegir-hi una mena de corralito. Només podien treure 200 euros a la setmana. Era un país a punt del col·lapse econòmic. Ara la debacle econòmica ja és total. El govern afganès depenia al 100 per cent de l’ajuda internacional, que es va tallar. Els fons internacionals es van congelar. El règim dels talibans no té diners per fer funcionar l’administració. Cap funcionari està cobrant el seu sou. Cap metge està cobrant.

Cap a on evoluciona la situació?
Ja és una situació dramàtica. La gent no té diners per comprar menjar. La malnutrició infantil ha augmentat moltíssim. A Kabul es pot arribar a 15 graus sota zero a l’hivern. La gent no té com escalfar-se. No tenen diners ni per comprar llenya. Malgrat els 20 anys de presència internacional, l’electricitat segueix tallant-se de forma constant fins i tot a la capital. Aquests últims mesos la situació a l’Afganistan ha estat dramàtica malgrat que no surti a les notícies.

En la seva pràctica professional, com combat aquests modes informatives que es produeixen de forma cíclica? Que Afganistan estigui de moda, i Mònica Bernabé surti a tertúlies o tingui diversos articles en cua, i que després d’uns mesos ja no ‘interessi’.
Ho combato en la mesura de les meves possibilitats. Hi vaig viure entre 2006 fins finals de l’any 2014 i hi vaig tornar l’any 2016, 2017, 2019 i l’any passat. Però ara ens hem tornat a oblidar d’Afganistan. No ens enrecordem fins que ‘peta’. Fins la propera: veurem que ens depara al futur. Quan dic ‘petar’ dic que el que passi a Agfanistan ens afecti a nosaltres. Mentre no ens afecti a nosaltres, ens oblidem d’aquest país.

Hi ha contestació interna als talibans?
La gent el que va intentar és fugir. Tots recordem les imatges de gent intentar arribar a l’aeroport per ser evacuada. Ha marxat la gent amb més formació. Però no m’atreviria a dir que hi ha passivitat sense tenir en compte dos factors. Per una banda, que porten més de 40 anys en guerra. La guerra va començar l’any 79. En segon lloc, que és una societat poc formada. El 50 per cent de la població és analfabeta. A més hi ha problemes de comunicació que repercuteixen en l’accés a internet o veure la televisió. Tot això dificulta l’organització de la societat civil. Alguns intents de manifestació es van reprimir de forma violenta. Manifestacions de dones o de dissidents han acabat amb detencions o agressions. Fins i tot periodistes estrangers van ser detinguts al setembre per cobrir manifestacions contra els talibans.

El panorama no és gaire alentador tenint en compte que tots els estrangers, totes les ambaixades, tota la comunitat internacional ha marxat mentre que aquestes personatges completament armats controlen el poder. S’ha de ser molt valent ara mateix per sortir al carrer i oposar-se als talibans després de 40 anys de guerra en aquesta situació.

Vostè té una llarguíssima relació amb Agfanistan. D’on prové el seu interès per aquest país?
Treballava en periodisme local, m’agradava molt el periodisme internacional i per vacances intentava fer algun viatge i algun reportatge pel mitjà pel qual treballava. L’any 2000 vaig entrevistar una activista afganesa a Barcelona i em va convidar a anar als camps de refugiats afganesos al Pakistan. Des d’allà vaig entrar al llavors Afganistan dels talibans, que era encara més bèstia que l’actual. Al tornar vam fer una roda de premsa a Madrid, que va tenir un gran impacte mediàtic. Vam explicar la situació de les dones i arran d’això ens vam convertir, sense pretendre-ho, en gairebé les portaveus de les dones afganeses. Tothom ens volia donar diners per enviar-los al país i ajudar les dones. Llavors vam decidir crear una ONG d’ajuda a les dones afganeses, que es va professionalitzar després. Això és el que em va mantenir vinculada a l’Afganistan i em va fer viatjar-hi gairebé cada any.

Durant molts anys hi va residir i va explicar els clarobscurs de l’ocupació occidental. Com les condicions de vida de les dones i les condicions de vida en general van millorar una mica a les ciutats i van quedar igual a les zones agràries. Què creu que va fallar durant 20 anys en l’ocupació occidental?
El principal error va ser promoure la cultura de la impunitat a l’inici. Quan els Estats units van intervenir l’any 2001 després dels atemptats a les torres bessones no tenien previst quedar-se a Afganistan sinó per acabar amb el cervell dels atemptats, que estava asilat al país. I es van aliar amb faccions fonamentalistes, els anomenats senyors de la guerra. Gent que havia arrasat el país als anys 90. Quan el règim dels talibans va caure, els Estats Units i la comunitat internacional van catapultar al poder criminals de guerra. Què va passar? La gent no es va creure les institucions afganeses i no entenien l’ocupació. Hi havia una aliança amb els protagonistes de la guerra civil dels anys anteriors, tan dolents o gairebé com els talibans. No entenien res. I la corrupció cada cop va ser més important. Si qui dirigeix un ministeri ja és un criminal de guerra, tota l’estructura ja està corrompuda. Quan les tropes nord-americanes van marxar del país el passat mes d’agost, la majoria de l’exèrcit i la policia afganesa van desertar perquè no estaven disposats a morir per aquesta gent que estava a les institucions de poder. Era un estat fictici que no s’aguantava per enlloc.

Presenten ara a Sabadell aquesta exposició, Dones. Mujeres. Afganistan, protagonitzada per dones afganeses en el marc dels actes del 8-M. Com va sorgir la idea? De què va servir?
L’exposició és del 2014 i hi mostrem la situació de la dona afganesa durant la presència internacional. Una situació de violència dins de les cases molt forta. Una violència de la que no es parla i que les pròpies dones afganeses no fan pública. El visitant es pot fer una idea dels nivells de violència que actualment estaran patint a l’Afganistan perquè aquesta violència brutal dins les cases que ja patien abans malgrat la presència internacional ara serà més forta perquè s’hi afegeix una violència en la vida pública amb les restriccions del règim dels talibans. Abans les víctimes de violència tenien poques opcions de sortida. Ara ja no hi ha res. Un exemple: amb els talibans totes les cases d’acollida per dones maltractades es van clausurar. L’exposició ajuda a entendre els nivells de violència que pateixen ara mateix.

Matrimonis concertats. Analfabetisme generalitzat. Impossibilitat de treballar, de tenir cap tipus d’autonomia. Quins serien els principals problemes de les dones afganeses?
La violència familiar, de portes endins, és un mal endèmic. Tots els matrimonis són concertats. És molt habitual que ni el noi ni la noia es coneguin fins el casament. I la primera nit la parella ha de mantenir relacions sexuals per comprovar que la noia és verge. Per tant, la primera nit la noia és violada per un desconegut amb qui s’ha casat en contra de la seva voluntat. Això d’entrada.

A més a més, hi ha la tradició de la dot per la dona. Podem parlar de 6.000 o 7.000 euros en un país on el sou mitjà d’un funcionari abans era de 150 euros al mes. Això vol dir que l’home s’ha d’endeutar i que un cop es casa i paga la dot al pare de la noia és com si adquirís una propietat. La dona és seva i ha de fer el que ell vulgui i decideixi.

Les dones mai no han tingut llibertat en realitat. Podien treballar, si el seu marit les deixava, o si el pare les deixava, o si el germà les deixava. Però sempre estaven supeditades a la decisió d’una figura masculina. Això ja passava abans però ara tenim un règim que encara alimenta més això. La situació encara és més bèstia.

Després de l’entrevista, Bernabé repassa les imatges de l’exposició per iSabadell. S’hi alternen dones molt joves casades amb sexagenaris o septuagenaris a la força, els molts intents de suicidi de les dones afganeses amb algunes lleus avenços, com una periodista o diputades. Bona part de les protagonistes s’han exiliat o han fugit d’Afganistan per salvar la pell des de l’arribada dels talibans. Dones. Mujeres. Afganistan es pot visitar fins el 30 de març al Casal Pere Quart.

Foto portada: Bernabé, aquest dimecres al casal Pere Quart. Autor: David B.