• El músic hispanolibanès omple la Faràndula.
• Barreja d’estils en un concert per no oblidar.

Feia exactament nou anys que Ara Malikian no visitava Sabadell. En aquell moment ho va fer com a solista amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, en un concert també memorable. Dissabte va actuar al Teatre La Faràndula ple de gom a gom i que havia exhaurit les entrades feia setmanes. El músic d’arrels armènies, amb doble nacionalitat hispanolibanesa, va barrejar música més potent amb la més íntima, demostrant una vegada més la seva personalitat encisadora.

Què es pot dir ja de l’Ara Malikian després de més de 30 anys damunt dels escenaris de tot el món? Quin adjectiu falta per definir un monstre del violí, una personalitat hipnòtica, que és capaç de fer emmudir un auditori i pocs segons després, posar-lo dret? Què conté aquest violinista vestit de negre, amb la seva immensa cabellera, perquè aconsegueixi una màgia que arriba a totes les parts del nostre cos? Doncs, probablement, una simpatia desbordant, barrejada amb un virtuosisme al violí que no és casual, que mostra l’evidència d’anys d’estudi, també un temperament inusual, gairebé com el d’un geni com n’hi ha pocs. I, malgrat que alguns puguin pensar en una vestimenta poc adient per un artista de la seva categoria, la realitat és que gaudeix d’una elegància en harmonia amb el seu espectacle, una glopada de màgia, un somni on s’entra i és difícil sortir.

Les notes del violí sonen suaus en un escenari fosc. El públic espera amb ansietat la presència de l’Ara Malikian. Per a moltes de les persones presents a la Faràndula és la primera vegada que el veuen en directe. I el violí esdevé de mica en mica una orquestra, amb un inici espectacular, amb un so igualment impressionant, amb una posada en escena fina i original, amb un joc de llums explosiu, a vegades tendre. I després d’aquest ímpetu musical, l’Ara agafa el micròfon i agraeix la presència de la gent que l’acompanya, insistint en la seva alegria per estar a Sabadell, advertint-los que la música és la seva vida, que es corre el risc que el concert “duri 28 hores i 33 minuts”.

Ara Malikian ha tingut presents en cada moment a membres de la seva família. Ha recordat, en primer lloc, als seus avis, originaris d’Armènia, així com a la seva mare, amb una cançó que ella li cantava de petit, Canción que cantaba mi madre, d’Antonín Dvorák, un primer tema amb el pianista cubà Iván ‘Melón’ Lewis. Abans, però, Malikian ha recordat que s’ha passat tota la vida emigrant d’un lloc a un altre del món i ara “havia emigrat a Sabadell”, on ha volgut estrenar una obra anomenada Rapsodia sabadellino. Tot plegat, amb unes notes d’humor, amb unes històries tan plenes d’humilitat i de senzillesa que ell mateix s’ha preguntat si venia a fer un concert o un monòleg.

Per què gran part de l’èxit de Malikian rau en aquesta dualitat, en aquesta simbiosi de la música amb la paraula on el violí també parla, on la seva fina veu, aconsegueix que la música entri pels ulls, on les notes d’aquest instrument que domina a la perfecció siguin capaces d’arribar a tota mena de públic. I després de petites històries explicades amb tota mena de detalls, sembla que el violí formi part de totes elles. I la veritat és que no s’entén la seva vida sense ell. I un viatge a Cuba i una partitura de música contemporània fa trenta-cinc anys, esdevé cabdal per conèixer els músics que ara mateix interactuen amb ell a la Faràndula.

I Malikian torna a la família sempre que pot, amb un tema dedicat a les seves dues germanes, Taline Nanig, on barreja sentiment i passió, amb petites notes clàssiques que el fan únic. I no pot estar-se de parlar del seu fill Kairo, amb un tema pulcre, elegant, amb anècdota inclosa. Com tots els pares, ell esperava que les primeres paraules del seu fill fossin papa o mama; però no, aquestes van ser Ay Tikar Tikar, i així el va titular. Kairo també és el protagonista de Calamar róbotico, un tema escrit durant el confinament, insuperable, barreja de clàssic i rock, típic d’ell. I entremig, el Preludi número 4 de Chopin, pura genialitat, interpretada amb una sensibilitat extraordinària. El mateix Malikian s’ha preguntat en veu alta com era possible tanta ànima, tant de cor, en tan poques notes.

Aquesta proximitat inherent a la personalitat de l’Ara Malikian l’ha fet sincerar amb el públic encara més, explicant el seu pas per l’Alien Office, una oficina d’immigració a Londres on, confessa, va aprendre molt. Ell ha traduït alien per extraterrestre, i ha destacat que en va conèixer molts que anaven d’un lloc a un altre, d’un país a un altre. És en aquest moment quan ha fet una defensa de les persones, de la llibertat de moviment, perquè “el món no pertany a ningú”, amb un clar al·legat humanista. Els aplaudiments han estat intensos, encara més quan ha desitjat als presents molta pau i felicitat. Alien’s Office és un compendi de músiques del món, on en destaquen les de les seves arrels armènies, però amb tocs clàssics, amb una intensitat que va a més, amb una exaltació de la potència, de la força de la música, del violí, increïble, amb pizzicatos inclosos, amb una qualitat i virtuosisme ple d’emocions.

Per si tot això fos poc, encara havia d’arribar el millor, una Nana arrugada que va escriure també durant el confinament i dedicada a les persones vulnerables que van marxar sense poder acomiadar-se dels seus éssers estimats. Amb un fons blau espectacular, el tema ha aixecat el públic dels seus seients que aplaudien sense parar. I tot plegat, el concert ha acabat com ha començat, amb les notes del violí apagant-se alhora que les llums, amb una tímida baixada a platea per part de Malikian.

En definitiva, un recorregut sonor que ha omplert de sensacions i d’emocions úniques cada racó de la Faràndula, amb aquesta barreja també única de cultures amb arrels armènies, àrabs, jueves, gitanes i espanyoles. Un concert on ha abocat tota la seva energia, la seva qualitat, la seva creativitat, també la seva acrobàcia i la seva personalitat positiva, plena d’humor, confessant que algunes de les històries havien estat tunejades. L’Ara Malikian, l’artista que ha estat capaç de treure el violí de les sales de concerts clàssics i convertir-lo en un fenomen que omple grans espais ha passat per Sabadell amb una actuació brillant, on s’ha establert un diàleg amb els instruments jazzístics que l’acompanyen (piano, guitarres, bateria i contrabaix). No ens deixarà mai de sorprendre aquesta capacitat de tocar i ballar alhora, de saltar mentre ens ofereix versions on es filtren tota mena de gèneres; tot plegat, sense perdre la seva essència més personal, aquesta proximitat amb el públic que tant l’estima. Gràcies, Ara.

Foto portada: un moment del concert. Autor: Alba Garcia.