Laura Andrés Castells és sabadellenca, músic, pianista professional, concertista i professora. Va néixer a les Termes, però va fer vida des de ben petita a La Creu Alta. Va iniciar els seus estudis musicals al Conservatori de Sabadell i al Conservatori de Barcelona, fins a arribar a ser Diplomada Superior de Metodologia Dalcroze, pedagogia musical relacionada amb el cos i formació que només tenen tres persones a tot l’estat espanyol. Ha acompanyat Shakira, ha tocat amb Dagoll Dagom o la Cubana i es va fer molt coneguda sent professora del concurs Operación Triunfo (OT). I ara treu disc, el seu primer disc, que es titula #blanc, i presentarà en directe en els propers mesos.
#blanc és el resultat d’un esforç immens al darrere. És l’obra que l’entorn de la Laura Andrés l’ha animat a compondre. Després de la pandèmia és, com diu ella, “una experiència de vida”. #blanc s’allunya dels mercats i de les modes. És música que pretén calmar, enfocar-se en el present i impulsar la creativitat de qui l’escolta. És música, en paraules de Laura Andrés, “feta des de l’ànima”.
Què té d’especial aquest treball?
És el meu primer disc. M’he dedicat tota la meva vida a la música: a la docència, a acompanyar a artistes, he tocat al teatre, he fet performances amb ballarins. Però no havia sentit la necessitat de fer un treball propi. Tota la família i els amics sempre em preguntaven: ‘¿per què no fas un disc?’. Aquest any, entre l’edat i la pandèmia, el meu cervell s’ha girat. Vaig dir-me: ‘vaig a jugar’. Primer va començar sent una cosa molt petita, gravar unes cançons i posar-les a un pen drive. Quan fas una cosa pròpia, li poses amor, hores i una part de tu que és inexplicable fins que va agafant una dimensió bestial. Ara puc dir que he tret un disc, que està registrat i que està al mercat. Per mi això és nou, és una experiència de vida, sense cap mena de pretensió, només de voler-lo compartir amb el món.
¿Què et va impulsar a treure el teu propi disc?
Les converses amb persones que m’estimo i el fet que ara estic fent concerts amb repertoris d’autors moderns, com Ludovico Einaudi. La gent propera em diu: ‘estàs tocant autors que tenen un estil similar al de la música que fas, ¿per què no fas el teu propi treball?’. De cop i volta ho vaig valorar. Abans pensava que com hi havia molta gent que feia discos, jo no calia que en fes cap. Ara he sentit una necessitat de fer unes cançons perquè la meva ànima ho vol, és el llenguatge que em surt a mi.
Per tant, ¿no va ser amb voluntat comercial?
Zero. No és comercial, és una música que passa bé. Si te l’escoltes amb atenció, et calma. Jo sóc una persona que va molt ràpida, sóc molt activa i vaig molt a tope. En canvi, la música que faig és tot el contrari. En certa manera el que faig cura la meva impulsivitat. La música em cura i és la meva essència, just el que la meva ànima necessita en cada moment.
¿Què suposa per a tu el piano com a instrument?
Quan era petita i em van apuntar a música a Sabadell hi havia tres instruments per triar: flauta, guitarra i piano. Tot i que ho vaig provar tot, al final em vaig quedar amb el piano. M’encantaria tocar tots instruments, però el piano ha estat la meva eina: per treballar, per fer classes, per fer dansa, pel teatre, per col·laborar… I a més és un instrument que pot ser solista o pot acompanyar un altre instrument. És una gran eina d’expressió. El piano ha estat el meu vehicle. No obstant això, també vaig tenir èpoques, sobretot quan estudiava, en què vaig tancar la tapa i no en volia saber res. Acabes molt fart de tocar coses que no les tries tu, que les fas perquè toca fer-les. Quan comences a triar tu, toques diferent.
¿En quin moment vas decidir fer de la música la teva professió?
La vida em va anar portant sobretot a ser professora. A mi, al final, el que m’agrada és transmetre, poder-me comunicar amb les persones amb una cosa que no sigui el llenguatge verbal. A vegades les paraules es malentenen, en canvi la música no. La música arriba o no arriba, et pot agradar més o menys, però mai es malinterpretarà. Poder arribar a les persones i, si es pot, tocar el seu cor, per mi és la raó de la meva existència. És trobar el sentit de la vida. Si tens més o menys fama, això és igual. L’important és transmetre.
¿Quina ha estat la teva inspiració per crear #blanc?
Sobretot ha estat el moment post pandèmia. L’any passat va ser molt estrany. Quan vam començar el curs escolar ens van tancar de nou. Vaig agafar tot el que havia passat i vaig començar a muntar peces per, en certa manera, crear un món paral·lel. Està bé mirar el passat i pensar en el futur, però al final hem de ser creatius amb tot el que ens ha passat. Les peces pretenen estimular la creativitat de cadascú, que cadascú pensi en el que li agradaria fer. Volia crear l’univers que tots, com a humans, tenim a dins, el creatiu. La primera cançó que vaig compondre, Saudade, és d’enyorament, però bonic. Enyorem perquè estem vius i perquè hem viscut, forma part de la vida. Després vaig compondre Danse, petit, danse, en què m’acompanya el violoncel·lista Guillem Gràcia. En aquesta peça intento explicar que si volem fer quelcom, hem d’anar a buscar-la. Perquè venim d’una pandèmia que ens ha deixat tocats d’estar tant temps tancats a casa. Després està Tempus fugit, que parla de ser amos del nostre moment, del que ens toca viure.
Desert té d’especial que inclou un Hang, tocat per Ravid Goldschmidt, un instrument absolutament hipnòtic. A Nocturna, tema inspirat l’estiu passat al Pirineu, hi apareix un contrabaix, de la mà de Cristina Membrive. En darrer lloc està Tu, peça dedicada als meus pares, el Pere i la Francina, també de Sabadell, com tota la meva família, que es van esforçar moltíssim perquè pogués estudiar música. Ells m’han regalat la vida i tot l’amor. Que menys que oferir-los una cançó.
¿Per què blanc, i no un altre color?
Vaig descobrir que realment no és un color, és un to. Blanc agrupa tots els colors, simbolitza la llum i és el blanc sobre el qual es pot escriure, dibuixar, començar de nou. És un blanc positiu, representa les ganes que la humanitat faci un gir i estigui en un món molt més creatiu, i més de cor, i no tant en un món productiu, en què sembla que se’ns escapa el tren tots els dies. A més, jugo amb el haixtag, perquè musicalment és una alteració, és un símbol que representa una nota alterada, i la ‘b’ de ‘blanc’ és una altra alteració. El haixtag seria el sostingut i la ‘b’ el bemoll. Tot és simbòlic: venim d’un moment alterat, d’un moment pandèmic, i el blanc és un to, com dels que parlem en la música, que agrupa tots els colors.
El disc ve a reivindicar que, tot i que és cert que venim de moments turbulents, hem de seguir endavant i amb un somriure.
De #blanc a El Dorado, àlbum en què vas col·laborar amb Shakira pel seu tema Toneladas i a qui has acompanyat de gira per Miami i Barcelona. ¿Com ha estat treballar amb l’artista colombiana?
Va ser la sensació de jugar que he tingut amb #blanc. No m’ho esperava. Va ser una experiència molt bonica que em va canviar la vida.
¿És més difícil treballar amb Shakira, una artista consolidada, o amb els joves d’OT que s’estan iniciant en la música?
És molt diferent. Amb Shakira tu proposes i ella decideix i té moltes idees. Amb els joves d’OT els has de guiar, però també escoltar. Aquest per a mi és el meu principi, acotar-los sense privar-los de llibertat.
A més de ser mestre de piano i coach vocal, a l’acadèmia hem vist moments en què els alumnes s’han obert emocionalment amb tu. ¿Quines qualitats creus que s’han de tenir per ser professora de música?
Per mi és una cosa com molt natural. M’escolto als alumnes com a persona, i sempre tenen moltes coses a dir-me a nivell musical i personal. Aleshores els has d’abraçar i escoltar amb tot el que venen, perquè si intenten avançar, però hi ha un nus emocional, és molt complicat. I més amb la veu, que és un instrument molt sensible. Això passa a OT i als conservatoris de música. Els alumnes es passen la vida sentint la paraula ‘no’. Sempre els hi diuen ‘així no’. S’ha de positivitzar sempre i ajudar a treure la por a tothom que s’exposa en un escenari. La part emocional s’ha de cuidar sempre.
¿Creus que gràcies als talents musicals, com pot ser OT, hi ha més gent interessada en la música?
A mi m’ha escrit moltíssima gent dient que té ganes de tornar a tocar. Als concerts que faig hi ha gent que em diu: ‘jo tocava el piano i ara m’has transmès ganes de tornar a tocar’. Quan passa això vol dir que enganxes a la gent. Programes com aquest poden fer que la gent s’enganxi. Però alerta: també hi pot haver gent que es pensi que fent un curset de dos mesos podrà cantar com els àngels i que la contractaran. I no, la vida no va així, has de currar molt. La gent es pensa que com tothom pot cantar, si cantes bé ja està. Però això no va així, cantar és una carrera, que es pot treballar, i és un procés d’anys i anys. Els bons cantants porten tota la vida fent tècnica. Quan més cantes, més te n’adonés que, amb unes bones classes de cant, més millores. És important formar-te, primer perquè aprens a no fer-te mal, i després perquè, quan més treballes, més varietat de coses pots fer amb l’instrument.
¿Creus que la gent està menys interessada en la música clàssica perquè no és prou comercial?
És un tema cultural. La joventut escolta la música del seu grup de gent jove. Han de poder triar. Jo he estudiat clàssic, però he escoltat de tot, des de heavy metal fins a bossa nova, passant per la música electrònica.
Jo he anat a Paladium a ballar, no té res a veure estudiar música clàssica amb no estar en aquest món, al contrari. Si visquéssim en una societat culturalment una mica més formada, tindríem accés a altres coses. Jo ho veig als concerts que faig de Candlelight (a la llum de les espelmes) de música clàssica moderna. Molta gent que ve em diu: ‘és el primer concert que veig, i m’ha encantat’.
Hi ha gent que mai ha tingut l’oportunitat d’assistir a un concert. Sempre estem fregits amb la ràdio, o ara amb l’aplicació Tik Tok, que sembla que ens ha de dir què escoltar. Estem súper teledirigits i no tenim ni el temps ni la paciència de posar-nos a Beethoven i escoltar-lo. No hi ha temps, sembla que les cançons han de durar tres minuts. Això és una pena, perquè ens estem perdent una part important de la música i del llenguatge artístic.
#blanc ja està disponible a la web de la Laura Andrés, on també posa a disposició de la gent les partitures dels temes, així com a les plataformes digitals Spotify i Youtube, on també hi són els videoclips. A partir del 22 de juny inicia una gira de concerts que passarà per Barcelona, Alella, Tossa de Mar o Cambrils. Explica que està intentant tancar dates per actuar a la seva ciutat, Sabadell.
