- La guitarra de Cañizares captiva el públic sabadellenc.
- Dolor, elegància i melodia en un concert únic.
Espectacular podria ser la paraula que resumeix del concert que l’Orquestra Simfònica del Vallès va oferir divendres al Teatre la Faràndula de Sabadell. Una barreja d’emocions i sensibilitats, de tendres melodies i ímpetus diversos que van sortir de la guitarra de Juan Manuel Cañizares i de la ment de Marc Timón. Tot plegat, un espectacle d’una intensitat impressionant comandat per Xavier Puig.
Només l’OSV podia incloure en un mateix concert obres gairebé antagòniques, amb compositors també dispars com Juan Manuel Cañizares i Marc Timón, unint-los amb el Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo. Una barreja que ha esdevingut un èxit per als assistents a la Faràndula, plena de gom a gom. Una de les característiques de la música és precisament la capacitat de crear vincles de tota mena, d’endinsar-se en el cor i en la ment dels que volen participar d’aquesta màgia. I la Simfònica ho ha tornat a fer.
Les Trompetes de la mort, del compositor gironí Marc Timón, obra nascuda a partir de la novel·la d’Irene Solà Canto jo i la muntanya balla, va ser estrenada el 2021 al Palau de la Música de Barcelona. Natura i literatura agermanades en una partitura intensa, polifacètica com el mateix Timón, plena de registres on el dolor i la mort hi són sempre presents. Les Trompetes de la mort no és una obra fàcil d’entendre. Potser cal escoltar-la més d’una vegada per poder arribar a copsar el seu veritable significat, per saber exactament d’on provenen unes notes que aboquen a una melangia i a una pena evidents i on la percussió té un rol preponderant. Al final, l’esperança sorgeix com alliberadora. El Cor de Noies de l’Orfeó Català ha acompanyat aquesta peça que, cal assenyalar-ho, ve impregnada del currículum fílmic de Marc Timón. Ningú no pot negar que John Williams és un dels Beethoven del segle XXI, va dir en una ocasió. Cada composició de Timón, per petita que sigui porta l’empremta del músic nord-americà, un dels seus referents. En acabar, Timón i la directora del Cor de Noies de l’Orfeó Català han pujat a l’escenari, rebent l’aplaudiment del públic.
Abans del plat fort del concert, una petita obra d’un compositor no gaire conegut pel gran públic, Carles Suriñach. La seva obertura, Feria Mágica, ha estat tot un descobriment. Composta el 1956 per a la Louisville Orchestra de Kentucky, representa la Feria de Sevilla amb tota la seva essència espanyola. Un desafiament que va aconseguir amb gran èxit integrant ritmes flamencs als gustos americans i que li donen un aire temperamental i pintoresc.
Juan Manuel Cañizares ha aparegut d’entre els músics de la Simfònica, col·locant-se al davant. Elegant i seriós, amb la seva guitarra, estava a punt d’interpretar una de les joies de la música espanyola, el Concierto de Aranjuez, de Joaquín Rodrigo. Escrit el 1939 a París, ho va ser en honor al Marqués de Bolarque, que era un gran amant de la música, però el més important d’aquesta obra és que és la primera composta per Rodrigo per a guitarra i orquestra. Això ja s’havia intentat fer per part d’altres compositors, però sense gaire èxit, potser per la por que l’orquestra pugui eclipsar l’instrument. No ha estat en cap moment el cas. La guitarra de Juan Manuel Cañizares ha sonat clara, enaltida en tot moment com a instrument solista en els tres moviments de l’obra de Rodrigo. Els seus tres moviments, Allegro con spirito, Adagio i Allegro gentille han estat interpretats amb passió per part dels músics de l’orquestra i per un Cañizares que ha sabut transmetre l’energia del primer i de l’últim moviment, una música que recorda els fandangos i altres peces d’arrels populars com el flamenc. És el segon moviment el més conegut, el que conté una sensibilitat especial, el que és capaç de combinar d’una manera impressionant la guitarra, els instruments de l’orquestra i l’oboè per crear una melodia també imponent, d’una tristesa evident que ens recorda a les saetas i on l’orquestra és una mena de cor. El final és clarament delicat però ple de força a la vegada. Els estudiosos de l’obra de Rodrigo no es posen d’acord en el veritable significat de les melodies del Concierto de Aranjuez. Uns pensen que podria fer referència a l’última vegada que el sultà Boabdil mira cap a Granada abans de marxar cap al Marroc; altres que poden fer pensar a la tragèdia de la Guerra Civil Espanyola. En qualsevol cas, ens ha quedat una obra única, cabdal i interpretada contínuament a tot el món.
La força, la màgia, però també el dolor han continuat a la Faràndula amb el Concierto Al-Andalus, escrit pel mateix Cañizares a la memòria del seu amic -i mestre- Paco de Lucía. Una simbiosi de música clàssica i flamenc, una abraçada que neix de la pena, però que esdevé alegria en recordar les experiències mútues de l’amistat entre els dos compositors i que llueix en el tercer moviment.
El primer camina al compàs de bulerias, el segon esdevé una llastimosa marxa fúnebre que acaba amb aires de taranta, i el tercer culmina amb els compassos de tanguillos de Cadis, la terra de Paco de Lucía, deixant una porta oberta al consol després de la pèrdua del seu amic i on s’endevinen les notes d’Entre dos aguas. Essencials en tota l’obra han estat les palmes d’Ángel Muñoz i Charo Espino que, en acabar, s’han unit a Cañizares en un bis que ha encisat pel zapateao de Muñoz, d’una elegància exquisida, plena de seducció i que ha estat molt aplaudida pel públic de la Faràndula.
A la sortida, els comentaris eren de tota classe. Des de la incomprensió de l’obra de Marc Timón per part d’alguns fins a l’admiració del virtuosisme de Cañizares i la constatació de la manca de partitura en les seves interpretacions. Hi havia unanimitat en la magnífica actuació d’Àngel Muñoz i Charo Espino. Algú, fins i tot, confessava que li hauria agradat acompanyar-los a l’escenari. En definitiva, un altre concert per a recordar sempre.
Foto portada: Cañizares, amb la Simfònica del Vallès. Autora: Dihor.