- Andrés Salado dirigeix un concert amb la percussió com a protagonista.
- Gran actuació del contrabaixista veneçolà Edicson Ruiz. Fins a 47 alumnes de l’ESMUC han tocat amb la Simfònica.
Quan encara no s’ha acabat el ressò per l’èxit del Festival de Valsos i Danses, l’Orquestra Simfònica del Vallès ha tornat a la Faràndula amb un concert on, tot i que el més destacat podia ser el conegudíssim Bolero de Maurice Ravel, el cert que no han passat inadvertides les altres composicions interpretades, totes elles amb la percussió com a referent. El contrabaixista Edicson Ruiz ha aixecat els més forts aplaudiments d’un públic que ha gaudit d’una música espectacular. Plena de sonoritat i de ritme, i on també cal destacar la incorporació a l’orquestra de 47 alumnes de l’ESMUC.
No han passat ni dues setmanes des que l’Orquestra Simfònica del Vallès va regalar-nos amb la música de danses i valsos, el ja tradicional concert de Nadal que aconsegueix sempre un gran èxit de públic. I vet aquí que els músics tornen amb una proposta musical potent, d’aquelles que impacten, per la seva sonoritat, per la seva actualitat, per la seva intensitat; per què no es tracta d’una música clàssica en els termes que ja coneixem, sinó que dibuixa un escenari de melodies folklòriques i, al mateix temps, modernes. Així es pot resumir el concert de divendres, dirigit per un Andrés Salado, director titular de la Orquesta de Extremadura, reconegut pel seu vessant divulgador d’obres de compositors de totes les èpoques. La seva batuta ha estrenat partitures en multitud d’orquestres de tot el món. Guanyador del premi Princesa de Girona 2016 de les Arts i de les Lletres, Andrés Salado ha deixat empremta novament a Sabadell portant la Simfònica a un nou espectacle, a un nou èxit, amb una simpatia desbordant. Ell mateix ha estat l’encarregat de presentar el concert, cada tema un per un, destacant-ne la dificultat pels músics de Sensemayá, una obra plena d’hipnotisme, “de una intensidad sobrecogedora”, ha afirmat en castellà.
El concert ha començat amb les notes del Poema Simfònic Libertadores, del jove compositor alacantí Óscar Navarro, una barreja impressionant de sensacions, amb els músics taral·lejant i palmejant la melodia en alguns moments, on la influència de la fanfàrria, de la música de bandes valencianes és indiscutible. La percussió es barreja amb flautes i trompes en un etern viatge que toca tota mena d’estils. I això és tan patent que certs passatges recorden música de pel·lícules i altres s’acosten més a la música americana de principis de segle XX. De sobte, tot plegat esdevé una marxa, gairebé un himne, una explosió de sons que obliguen l’espectador a estar atent a tots els instruments de l’orquestra. Per què, cal dir-ho, no hi ha ni un moment de pausa per a cap d’ells, fins a arribar a un final realment apoteòsic, amb tres tambors que havien sortit pel darrere i que acaben al davant de l’escenari. Tot plegat, ha aconseguit que el públic assistent aplaudís amb força. S’han sentit també molts bravo, que mostraven aquesta satisfacció. El director, Andrés Salado, ha hagut de sortir dues vegades per agrair les mostres de suport dels espectadors. Caldrà estar atent a Óscar Navarro, a les seves pròximes partitures, esperant que la Simfònica les incorpori al seu repertori.
Sense perdre la grandiositat de la peça anterior, ha arribat el torn del Concert per a contrabaix, d’Efrain Oscher, on també s’ha pogut apreciar aquesta barreja de melodies, bellament interrompuda per la magnífica interpretació d’Edicson Ruiz al contrabaix, que jugava en alguns moments de l’obra amb la percussió, amb tota la secció de vent i amb els violins. I el xilòfon omnipresent, amb aquell característic soroll metàl·lic que contrasta amb el greu del contrabaix; i el clavicèmbal, també amb el seu protagonisme. I tot plegat una música impetuosa, vertiginosa i enèrgica que mostra clarament les influències sud-americanes del seu compositor, un Efrain Oscher que també cal descobrir, amb unes obres que fusionen estils diferents, el jazz, música típica veneçolana amb més clàssics com la música barroca. Edicson Ruiz ha estat generosament aplaudit i ha rebut també els bravo de part dels assistents. Satisfet per les mostres d’afecte, ha cridat el seu company Leo Rondón que ha pujat a l’escenari amb el seu cuatro venezolano, un instrument semblant a l’ukulele, i han interpretat plegats una peça amb una forta sensibilitat, Natalia, un vals veneçolà.
I més sorpreses: Sensemayá, del compositor mexicà Silvestre Revueltas. Sensemayá voldria dir alguna cosa com l’encantament per matar la colobra. De fet, abans de gaudir de la música de Revueltas, s’ha sentit el poema en el qual està basat Sensemayá, recitat pel poeta cubà Nicolás Guillén. Contemporani de George Gershwin, Silvestre Revueltas (va néixer un any abans i va morir tres anys després que el músic i pianista nord-americà), comparteix amb ell, malauradament, la seva mort massa jove, però també, el reconeixement dels amants de la bona música. Revueltas és considerat un dels referents musicals més influents de Mèxic. Alguns estudiosos el consideren el millor compositor llatinoamericà. La seva obra, menyspreada en vida, especialment a conseqüència de la seva filiació política, ha estat recuperada gràcies a la seva germana. Sensemayá és, sense dubte, la més representativa i la més transgressora, recordant en alguns passatges Un americà a París de Gershwin.
Dedicada a una ballarina russa i inspirada en la dansa espanyola del mateix nom, l’èxit del Bolero de Maurice Ravel va sorprendre el mateix compositor francès, pel qual no representava més que un senzill treball d’orquestració. Com no podia ser d’una altra manera, la gran interpretació de la Simfònica ha fet emmudir un públic expectant per sentir aquesta mena de recorregut monòton que va escriure Ravel i que, amb el rerefons del repic constant de la caixa, acompanya una melodia atenuada al principi i que va agafant una embranzida que captiva cada vegada més i més, gràcies a la incorporació pautada de tots els instruments de l’orquestra fins a arribar a la fastuositat del desenllaç. El flautí, les flautes, els oboès, clarinets i fagots inicien un viatge que altres seguiran fins al final. Un tema que, malgrat la seva durada, no cansa; tot el contrari, atrapa i atrapa d’una manera sorprenent, perquè la melodia és sempre la mateixa. Precisament per això. Andrés Salado havia dit al principi del concert que encara ara ens preguntem com és possible que 16 compassos, només 16, esdevinguin tan hipnòtics. Quantes vegades l’haurem escoltat i ens hem enganxat a la seva sonoritat, a aquesta caixa i a aquestes baquetes que ens involucren en tota l’obra? Quantes vegades tornarem a caure en el seu embruix?
En acabar, el director ha volgut abraçar el jove músic de la caixa, un dels protagonistes d’aquesta grandíssima obra de Ravel, en un clar homenatge a tots els components de l’orquestra. Els aplaudiments han estat més forts encara, sentint-se novament algun bravo a la platea. El públic ha abandonat la Faràndula molt content. El mateix Edicson Ruiz s’ha pogut veure entre la gent, que el felicitava per la seva interpretació.
El pròxim concert de la Simfònica, diumenge, 26 de març a les 18 hores, amb l’actuació del pianista Marco Mezquida i obres del mateix Mezquida, de Leonard Bernstein i de Duke Ellington, sota la direcció d’un conegut del públic sabadellenc, Víctor Pablo Pérez.
