Han passat 50 anys, però ningú no ho diria. Endinsar-se al Griffin continua sent una experiència insondable i atemporal. Un pub genuïnament britànic en un barri de Sabadell, i a més amb mig segle de vida? Doncs és així.
I no va ser un anglès el seu creador. Ni de bon tros. Va haver de ser un noi de Ca nOriac, Ramón Baró, l’encarregat de traslladar aquest concepte british de bar nocturn a una via sense asfaltar de la perifèria de la capital del Vallès, el carrer Segarra. I segueix, igual que el setembre del 1975, quan va obrir les seves portes elegants i opaques, encara que el carrer hagi canviat el fang per asfalt.
Baró, home cultivat i viatjat com pocs, va conèixer els pubs de Londres des de la seva primera joventut, i sempre tornava a Sabadell carregat de discos, trastos diversos i, sobretot, d’idees. La idea més boja -que passat el temps no ho ha estat tant- es va dir Griffin Pub. El va obrir a les acaballes del franquisme, i des d’un primer moment va apostar per coses que aquí no s’estilaven, com una llarga barra assortida de cerveses amb un boteller ple de güisquis escocesos, discos import amb el millor del pop psico, música en directe. Però no amb músics a l’ús.
Tal com explica al documental Ca nOriac, crònica històrica del barri, Ramón Baró agafava el cotxe i se n’anava a la Costa Brava a buscar grups anglesos de jazz i blues que tocaven en bars de guiris i els portava a Sabadell amb tots els instruments. Mai no s’havia vist res igual per aquí.
Satisfaction per la mort de Franco
En aquest mateix documental va revelar, així mateix, el que va passar el 20 de novembre del 1975, el dia que va morir Franco. El pub va obrir, com cada dia, però es va decretar dol nacional i no es podia posar música. Però la prohibició finalitzava a les 12 de la nit, hora en què, davant la gresca de la penya, va tronar el tema Satisfaction dels Rolling Stones.
El pas dels anys no va suposar cap canvi de filosofia al local, ni tampoc de decoració. De fet, el Griffin conserva la barra i el mobiliari original, amb els mateixos elements decoratius que van inspirar Baró a Anglaterra: còmodes sofàs semicirculars entapissats en verd, taules i cadires de fusta llaurada, il·luminació tènue, escenari amb piano i diana de dards -de veritat, no d’aquelles electròniques-, així com figures i quadres.
Tete Montoliu i músics de proximitat
50 anys donen per a molt, i la llista de músics i bandes que han passat pel Griffin -la majoria de l’àmbit del jazz i el blues- seria interminable. Cert que noms il·lustres com Tete Montoliu, Peter King o Andrea Motis poden sonar més, però el mèrit és haver donat l’oportunitat a grups i solistes que han tingut aquí el banc de proves abans de consagrar-se professionalment. Alguns d’ells, veterans de guerra als circuits musicals de proximitat, van estar aquest 10 de setembre a la festa commemorativa del 50è aniversari del Griffin que, com no podia ser d’una altra manera, va finalitzar amb una memorable “jam session”.
L’escenari va ser un no parar. Instruments i músics anaven pujant i baixant de la tarima, cadascun oferint el millor del seu repertori, en una vetllada única i irrepetible pel factor nostàlgic i solemne que comporta estar celebrant unes noces d’or. Entre els assistents hi havia el regidor de Cultura, Carles de la Rosa, que va prendre bona nota de les bandes que salternaven a lescenari.
Tant de bo serveixi perquè, com va passar en mandats pretèrits, la música en viu tingui algun tipus d’ajuda municipal en aquest tipus de locals. Perquè se suposa que la música és cultura, almenys aquí. En qualsevol cas, el millor del Griffin, com ha quedat demostrat en aquesta cita festiva, ha estat i és la seva irreductible clientela, refractària de músiques buides i ambients toscos, i que ha sabut donar caràcter i arrelament a un pub sense comparació a Catalunya, no només per la seva longevitat, sinó també per la seva autenticitat.
El Griffin, en bones mans
L’esperit viatger i inquiet de Ramón Baró el va portar a obrir altres sales, com el cèlebre Mackintosh, i en diferents etapes va cedir a altres persones el rumb del Griffin, però no per això el pub va perdre la seva essència. Sempre a bones mans.
I a l’etapa actual, més que mai. Des de fa gairebé un parell d’anys, Tomàs Montserrat, pioner de l’oci nocturn amb salsa i pedigrí, està portant el negoci amb tot el respecte i la litúrgia que mereix el pub de Ca n’Oriac. I no només pel fet de conèixer el sector com pocs –a mitjans dels 80 va obrir l’inclassificable Mediterrani a prop del Club Natació Sabadell, només per a fondistes de la nit-, sinó també per haver nascut i viscut al mateix barri.
El Griffin sempre havia estat la nena dels seus ulls, i pensava que el somni que seria seu algun dia es faria realitat. Molts anys abans va haver de conformar-se a regentar un local de menys presència, lEspatec, al mateix barri, però res a veure.
Van haver de passar quatre dècades, però per fi, el 14 de desembre del 2024, va rebre de les mans de Ramón Baró les claus del seu palau nocturn somiat. Era seu, per fi. Tomàs li va rendir pleitesia des del primer dia, programant música en viu els dijous i diumenges, i des de fa poc jam session els divendres.
Res de nou per a ell, doncs a lIndi, el pub que regenta a Esparraguera des de fa 20 anys, la música en viu és habitual. Ara li toca compaginar tots dos negocis. Però ho porta bé, acostumat com està a bregar amb tribus de diferents calanyes (durant un temps va portar la discoteca Barro de Sabadell, on anava el millor de cada casa), amb el valor afegit que, ahir i avui, dir Tomàs Montserrat a Sabadell és de per si mateix un esquer, una complicitat entre noctàmbuls, solera. Se’l coneix i reconeix. És el que ha de ser un dinosaure de la nit.
Text: Xavi Rosell
Foto portada: Tomàs Montserrat i Ramon Baró, a les portes del Griffin, aquest dimecres. Autor: X.R.
