• La Faràndula aplaudeix la novena de Beethoven.
• Gran interpretació dels solistes i del Cor Lieder Càmera i de la Coral Cantiga.

Últim concert de l’Orquestra Simfònica del Vallès en una temporada marcada novament per les restriccions d’aforament i les mascaretes. Per primera vegada en pandèmia, la Faràndula ha fet goig, gràcies a les noves mesures que des de dilluns permeten l’assistència del públic fins al 70 per cent. Beethoven ha estat el protagonista, amb la seva famosíssima novena simfonia, però la petita peça de Ferran Sor, Hercule et Omphale, no ha passat desapercebuda.

Lluís Cabal, viola de l’OSV, ha volgut agraït al públic assistent la seva presència i el seu suport, remarcant el fet que els músics no són res sense la gent que els escolta. Les seves paraules han estat una barreja de resignació davant la realitat sanitària i d’il·lusió pel fet del retrobament amb el públic sabadellenc, al que ha convidat a deixar-se anar i a “omplir l’esperit amb la música, encara que aquesta no ompli les butxaques”.

El concert ha començat amb les notes d’Hercule et Omphale, de Ferran Sor, un desconegut per al gran públic, però amb una importantíssima trajectòria lluny dels escenaris catalans i espanyols. Abans, però, va passar per l’Escolania de Montserrat, va aprendre a tocar la guitarra de manera autodidàctica, va ser protegit de la Duquessa d’Alba a Madrid, torna a Barcelona on escriu tres simfonies, viatja a Màlaga i, a conseqüència dels conflictes polítics, marxa a França. Allà coneixerà a la que serà la seva dona, la ballarina francesa Félicité Virginie Hullin. El fet més important per a la parella és la presentació del ballet Cendrillon per a la inauguració del Teatre Bolshoi de Moscou l’any 1824, ella com primera ballarina i Sor com compositor. L’any 1826 estrena el seu ballet, Hercule et Omphale amb motiu de la coronació del Tsar Nicolás I. La major part de la seva obra pertany a peces per a guitarra i van estar oblidades durant molt de temps. Lluís Cabal havia volgut ressaltar abans que Hercule et Omphale havia estat desapareguda durant cent anys. La Simfònica l’ha interpretada de manera magistral, destacant-ne un estil clarament clàssic, a vegades romàntic; una obra, en definitiva, clara i senzilla, la qual cosa ha permès una fàcil assimilació per part de l’oient.

El plat fort del concert se l’ha endut la Novena Simfonia de Beethoven. Més enllà del seu grandiloqüent i famós quart moviment, la novena representa el súmmum, segurament l’emblema del compositor alemany. Les anècdotes envolten aquesta peça, declarada patrimoni de la humanitat l’any 2002 i que va ser escrita quan Beethoven ja era sord, una autèntica revolució.

La Simfònica ha comptat amb la participació del Cor Lieder Càmera i de la Coral Cantiga, a més de Núria Vilà com a soprano, Tànit Bono com a mezzosoprano, Roger Padullés com a tenor i Carles Pachón com a baríton, que han col·laborat de manera impressionant en la interpretació d’una obra que es caracteritza per la seva durada, una hora exactament, i que no era el normal a l’època. La seva estructura trenca amb el classicisme imperant a les composicions del moment. La Simfònica ho ha reflectit espectacularment, desenvolupant transformacions rítmiques que són absolutament contrastants i trenquen d’alguna manera amb l’equilibri que s’espera. El dramatisme del primer moviment esdevé vitalitat absoluta en el segon, mentre que el tercer, impregnat d’un esperit líric, podria considerar-se l’antesala del quart, amb aquest Himne a l’alegria, un emotiu cant a la fraternitat humana.

Pel que fa als instruments, cal destacar la introducció que Beethoven va fer de la percussió com a element distintiu, per primera vegada en una simfonia, una decisió que pretenia refermar la potència emocional i contrastar aquest sentiment amb la delicadesa de les cordes, aconseguint efectes realment impactants. Sense oblidar, la més gran de les innovacions de Beethoven, la d’incloure el cor i cantants solistes, que inclou en aquest famosíssim quart moviment, amb el text de Friedrich Schiller, l’Oda a l’alegria, escrit el 1786. D’aquesta manera, Beethoven intentava dotar de la importància que es mereixia a la veu, com a nou instrument de l’orquestra. Alguns estudiosos de l’obra del compositor alemany el consideren el precursor de l’anomenada simfonia coral.

L’espectacle ofert per la Simfònica, les dues corals i els quatre solistes només es pot resumir en una paraula: espectacular. Més de cent persones dalt de l’escenari han aconseguit aquella simbiosi que l’espectador, l’oient, reclama per tal que els conceptes rítmics esdevinguin emocions, poesia, llenguatge commovedor, allunyats de les formes més proporcionades i simètriques de les estructures clàssiques. Aquest és Beethoven; llavors és quan la música es transforma en un espectacle alliberador.

El públic que omplia la sala, ho ha captat així i no ha parat d’aplaudir durant una bona estona, obligant als quatre solistes, al director de la Simfònica, Xavier Puig i als directors de les dues corals, Pep Prats i Josep Vila, a sortir diverses vegades a l’escenari per tal d’agrair les mostres d’afecte. Fins i tot amb els llums encesos del Teatre, que indicaven que el concert havia acabat, gran part dels assistents continuaven aplaudint. La constatació d’un gran concert.

Foto portada: un moment del concert a la Faràndula. Autor: David B.