La Fundació Bosch i Cardellach és una entitat que organitza cursos, conferències i exposicions de diferents temàtiques cada any. Aquest dijous estrena temporada amb una conferència de l’escriptor Pau Vidal, Els covards no sobreviuen. Del català esporuguit al parlant empoderat, i aquest aprofita per reivindicar l’ús del català en tots els contextos, des del carrer fins a dins les escoles i institucions.

Pau Vidal és un filòsof, escriptor i traductor català que aquest dijous assistirà a la Fundació Bosch i Cardellach per oferir la primera ponència de la temporada. En aquesta entrevista matisa els principals conceptes d‘Els covards no sobreviuen. Del català esporuguit al parlant empoderat i no fa justament un bon pronòstic de la salut lingüística actual.

Què entén exactament per català esporuguit i per català empoderat?
El català esporuguit és el català espantat i el que sempre té por a tenir problemes pel fet de parlar en català. És el que li passa a una gran majoria dels nostres compatriotes i per això anem parlant castellà pel món. La por al conflicte ens va en contra perquè fa que amaguem la llengua.

I com es fa aquesta transició cap a un ‘català empoderat’?
Es fa espolsant-se la submissió de sobre, empoderant-se. El procés per empoderar-se aquí és el mateix que en la majoria d’altres àmbits ideològics i de conducta:

Cal prendre consciència de la situació general, després prendre consciència de la teva conducta personal i decidir que actuaràs en conseqüència perquè hi vols fer alguna cosa.

Per tant, cal apropiar-se de les armes i instruments que algú que en sap et proporciona.

I cap a quina de les dues bandes es decanta el català ara mateix?
Si la situació fos bona, no caldrien conferències com la d’aquest dijous. Hi ha una cosa que es diu ‘tallers de lleialtat lingüística’ on s’ensenya a la gent precisament això que et deia ara. Estem vivint un procés de substitució lingüística i si volem posar-hi remei, hem de fer alguna cosa. Per això aquesta conferència.

Amb quins indicadors es fixa a l’hora d’avaluar la salut d’una llengua?
Això s’avalua amb l’ús i amb la quantitat. L’ús és una cosa que es mesura a través d’enquestes i de treball de camp, i la qualitat consisteix a veure com està l’estat de la llengua. És a dir, fins a quin punt la llengua que es fa servir es manté de manera genuïna.

A banda de fer conferències per prendre consciència, com comentava abans vostè, què caldria fer garantir la seva supervivència?
Hi ha dues coses essencials: una, que el govern que tenim fes el que la llei l’obliga a fer. Això estaria molt bé perquè ja fa massa anys que no ho fan i, per tant, contribueixen a la degradació de la situació. I una segona seria un canvi d’actitud per part dels parlants: que la majoria de catalans fossin conscients de la gravetat de la situació i decidissin actuar en conseqüència definitivament. Aquestes són les dues potes principals, el govern i els ciutadans.

I ho veu viable això per totes dues bandes?
No, en absolut. Primer perquè tenim un govern tradicionalment covard i res fa pensar que hagi de deixar de ser covard, al contrari. I segon, perquè també tenim una ciutadania molt poruga i molt escarmentada. Precisament, el mal que tenim com a comunitat és que som com un gos apallissat: ja tenim por que les coses vagin a pitjor.

Tot i aquesta actitud que denuncia per part dels catalans, sí que hi ha hagut diverses mobilitzacions i vagues educatives per la sentència d’aplicar un 25 per cent de castellà a les escoles. Què n’opina?
A l’hora de protestar, els catalans som els primers. Però els mateixos ciutadans que s’enfaden, protesten i s’indignen, després són els que parlen castellà amb els forasters. És tot comèdia. Els catalans estan acostumats a fer veure que són d’una manera, però es comporten d’una altra.

La Fundació Bosch i Cardellach enceta la temporada amb la seva conferència. Què significa això per vostè?
(Riu). No ho sé, no conec la Fundació Bosch i Cardellach. Però que et convidin a xerrar sempre agrada perquè, normalment, a casa no t’escolta ningú.

A banda d’escoltar-lo, també podem llegir-lo. Té algun altre llibre en català entre mans?
Sí, estic fent un recull de vocabulari curiós o peculiar de la llengua, que és una de les meves aficions. Segurament, a la gent li agradarà.

Quan sortirà? Ens en pot dir alguna?
Bufa! N’hi ha moltíssimes. Mira, et diré l’última que vaig descobrir ahir, que ni tan sols la coneixia. És palatreca i és un insult que tenen a la Catalunya Nord. És curiós perquè l’insult ‘palatreco’ no surt al diccionari, però sí que hi surt en femení, ‘palatreca’. En el llibre explicaré per què passen aquesta manera de coses i, en principi, sortirà a finals d’any.

Foto portada: l’escriptor Pau Vidal. Autor: cedida.