L’escola Joso celebra els seus 30 anys al llarg d’aquest 2023. Han fet activitats internes i també d’altres. Dissabte van inaugurar una exposició de l’alumnat d’Art Gràfic a la Wild TETE de la plaça del Gas.
El centre de còmic i arts visuals compleix tres dècades a Sabadell. Román parla de l’evolució de l’escola, de l’alumnat i del sector en aquesta entrevista. L’escola, ubicada al Passeig Manresa, té uns 120 alumnes i una trentena de professors.
Fa 30 anys potser era una idea més esbojarrada que avui obrir un centre de còmic a Sabadell. No obstant ha estat un projecte reeixit i no només l’escola sinó que de fet a Sabadell també hi ha llibreries especialitzades i tot un ecosistema d’arts visuals. Per què ha quallat tant el còmic a Sabadell?
En aquell moment jo era una peça més de l’equip i no vaig prendre la decisió de venir. Ells necessitaven expandir, eren joves, tenien energia i volien repetir l’èxit que estaven tenint a Barcelona. No conec bé les raons però el que sí hem descobert després de 30 anys és que, a banda del teixit comercial, hi ha molta gent que dibuixa i que il·lustra. Hi ha una concentració bèstia. Per fer els 30 anys vam fer un recull d’exalumnes i el nucli dur és sabadellenc.
Quines són les causes d’aquesta concentració?
No ho sé però m’aventuro a veure un vincle amb un cert esperit emprenedor i industrial, de fer projectes. És una ciutat molt activa.
Com arribeu de salut als 30 anys?
Bé. El gran pas el vam fer el 2007 implantant un curs professionalitzador. Fins aquell moment ens centràvem més a la dedicació extraprofessional o extraacadèmica. Però des del 2007 vam implantar el curs d’Art Gràfic per passar al món professional.
La societat ha canviat en els darrers 30 anys. Com ho ha fet l’alumnat en aquest temps?
Quan explico els principis de l’escola Joso dic que si hi havia 100 alumnes, entre dos i tres podien ser noies. El mercat del còmic i del dibuix es dirigia molt poc a les dones, o de forma poc seriosa. Això s’ha obert gràcies al manga i a l’anime. Actualment el 65 per cent són noies i el 35 per cent són nois.
Segur que la professió també ha evolucionat molt en aquest temps: l’entrada del manga, la digitalització…
Nosaltres vam créixer com una escola de dibuixants de còmic. La gent volia seqüenciar, i tenia ganes. Explicar històries. Inventar-les. De fer vinyetes. Això ha anat mutant mica en mica. Ara molta gent vol simplement dibuixar i som nosaltres els que els hem de fer entendre que hi ha un procés creatiu al darrera: narració, seqüenciació. Ara mateix hi ha dibuixants que volen només tractar concept art i diuen que volen dibuixar entorns, personatges. Nosaltres els hem de fer saber la importància de la narració.
Quin és el perfil de l’alumne de Joso?
La gran majoria ve per la influència cultural pop manga anime. Tenen una primera fase autodidacta. Dibuixen pel seu compte. Però arriben a un sostre de vidre. ‘Jo dibuixo això i queda bé però quan surto d’aquest motiu que em surt bé i vull ficar altres personatges o objectes no me’n surto’. Tenim una gran xarxa de gent boca – orella que recomana Joso a través de la seva pròpia experiència.
Quina és la principal característica del centre?
L’ambient és distès i amable però també exigent. Un curs de còmic manga no requereix un treball a casa. Però l’alumnat ha de ser conseqüent amb la decisió de venir a aprendre. Estem aquí per fer feina. Els programes funcionen si hi ha implicació. El curs d’Art Gràfic és diferent perquè va dirigit a la professionalització.
Per aquí han passat bons noms. Em diu alguns?
Ricard Efa, Marina Vidal, Cesc Dalmases, Pam López, Álex López. I molts han estat formats dins la dinàmica de Joso. Són professionals, es guanyen la vida i en molts casos són molt reconeguts.
Quina és la situació dels professionals del còmic i el manga a Catalunya i Espanya ara mateix?
Treballar a nivell nacional és viable i possible. No és fàcil i gairebé tothom comença com a freelance. Però les condicions de feina no són òptimes. Treballar per fora està millor tractat: terminis, condicions, facilitats, comunicació… Quan la gent ho descobreix tothom que pot s’escapa a treballar per fora malauradament.
Quina seria la meca d’aquest món?
Si és de còmic/manga a Europa és França. El mercat franco-belga. Hi ha Estats Units, però l’autor allà és la baula d’una cadena. Si ets el dibuixant només dibuixes. Ni entintes ni coloreges. Al Japó el nombre de professionals que hi poden treballar des d’aquí és anecdòtic. A Europa es treballa molt, a nivell de novel·la gràfica, còmic underground… Hi ha altres vessants: audiovisual, o il·lustració editorial de llibres de text. O la indústria de videojocs. Aquí al Vallès hi ha una bona implantació dels social games. També és important la docència, impartir classes.
Hi ha gent que va estar aquí i està treballant fora. Iban Coello treballa pels Estats Units. Miki Montlló treballa al mercat franco-belga. Conrad Roset va desenvolupar un videojoc molt premiat. Meritxell Bosch va estar nominada als premis Eisner, que són els Òscar del còmic. En Ricard Efa té una obra superextensa… la gent que conec i que s’ha ficat dins del mercat està treballant en el que li feia il·lusió.
És una feina vocacional?
Així ho entenem nosaltres.
I a nivell de públic, de lectors, de producció editorial, com és la situació? Hi ha hagut un cert creixement de novel·les il·lustrades, per exemple.
Hi ha una cosa curiosa: els nens que venen ara són molt avançats tecnològicament però a vegades no tenen referents narratius i els has de fer conèixer. Volen millorar la seva tècnica però els hem de fer anar a fonts fiables per fer-los ampliar el seu imaginari.
Si la meca d’aquest món a Europa és el mercat franco-belga, què ens falta per acostar-nos-hi?
El talent segur que no. El talent gràfic no. El talent narratiu no. Què falta? És un peix que es mossega la cua. Hi ha sempre grans discussions sobre això. Per què no es llegeix? Perquè no hi ha producte. Per què no hi ha producte? Per què no hi ha indústria. Per què no hi ha indústria? Perquè no es llegeix. Per què no es llegeix? Per què no hi ha producte. És un bucle infinit.
Jo prefereixo centrar-me en la nostra part de responsabilitat i en el que podem fer. Som formadors. La gent ve, se’ls ensenya i surten ben formats. És la nostra part i la complim.
Foto portada: el director de l’escola Joso Sabadell. Autor: J.d.A.
