Amb motiu de la celebració, el 8 d’abril, del Dia Mundial del Poble Gitano, Borja Joy, treballador de Fundación Secretariado Gitano ha escrit aquest interessant article.
Heu sentit parlar del Viatge del Paio? El Viatge del Paio podria definir-se com el camí que transita una persona no gitana, a mesura que es relaciona i interactua amb la cultura romaní, aprenent i, el més important, desaprenent coses pel camí. Si m’ho permeteu, seria un plaer parlar-vos de la meva experiència, no sense abans fer un petit esment al viatge de l’Heroi; concepte del qual beu el Viatge del Paio. El viatge de l’heroi és una estructura narrativa que l’antropòleg Joseph Campbell desglossa en el seu llibre: L’heroi de les mil cares. Una fórmula per a narrar històries que funcionava, fins i tot, abans de les Tragèdies Gregues, i que encara, avui dia, el trobem inclús en els anuncis de Coca-Cola. El principi sempre és el mateix: un protagonista abandona la seva zona de confort per a emprendre un viatge que el portarà a complir un objectiu i, d’aquesta manera, a experimentar una transformació.
En el meu cas, el viatge del Paio va començar com ho fan totes les històries: amb un canvi. Quan em vaig graduar com a Pedagog, ràpidament i, després de la meva primera feina, em vaig adonar que l’educació formal no era per mi. Com pots ajudar a canviar les coses des del lloc (marc educatiu formal) en el qual es reprodueixen les desigualtats? De seguida vaig sentir una atracció per l’educació no formal i per la seva embriagadora falta de recursos (és broma) i després d’un parell d’anys, vaig trobar treball com a tècnic educatiu a la Fundació Secretariado Gitano. Per a ser-vos sincers, no era un gran coneixedor de la cultura gitana, però sabia que el poble gitano era un col·lectiu vulnerat. Quan vaig començar a intervenir a les aules i a treballar amb els meus companys i companyes, a poc a poc, vaig anar posant-li cara i ulls a l’antigitanisme instaurat en la nostra cultura (la paia). Era aquí, subtil, gairebé imperceptible, al treball, a la família, a la televisió. A mesura que transcorria el temps, vaig començar a recordar totes aquelles frases durant la meva infància, del tipus: “vas vestit com un gitano”. Em vaig preguntar a mi mateix: quants amics i amigues romanís has tingut al llarg de la teva vida? El problema era aquí, gairebé podia ensumar-lo, però seguia sense posar-li nom. Quan em reunia amb els agents socials per a abordar problemàtiques com l’absentisme escolar en joves gitanos, m’adonava que cap dels tècnics i referents érem d’ètnia gitana. I les sessions transcorrien sobre la base de suposicions allunyades de la realitat. Va ser aquí quan em vaig topar amb un dels antagonistes més despietats del meu viatge: els estereotips.
Sempre acompanyat pels seus sequaços: la condescendència i el paternalisme. Ja sabeu, el típic: “els gitanos toquen molt bé la guitarra” o el meu preferit: “és que els gitanos tenen molt d’art”. Llavors ho vaig entendre. Paios i gitanos vivim en el mateix lloc, però no convivim. La distància cultural que ens separa dona lloc als prejudicis i al desconeixement. Per què es produeix aquest distanciament?, vaig tornar a qüestionar-me. Segur que per moltes raons enquistades al llarg de la història, però una d’elles, al meu entendre, és la que el poble gitano és un poble sense poble. No hi ha una consideració cap a la seva cultura com a pròpia. En molts casos, han estat, i encara són, percebuts com un grup que es resisteix a acceptar els costums o la moral paia, sense tenir en consideració la seva identitat sobirana i, cosa que és més trista, sense voler acostar-se a conèixer-la.
Benvolguts i benvolgudes paies, el que he après al llarg d’aquest viatge, és que la desigualtat beu del desconeixement. Quan les comunitats interactuen entre si, els estereotips cauen pel seu propi pes i, és per això, que us animo a emprendre el vostre propi Viatge del Paio.
