La llengua de signes a Sabadell. Entrevista al professor Juan Valenzuela

Avui al Racó de Vàlua, parlem de la llengua de signes, la discapacitat invisible de les persones sordes i la seva història a Sabadell. Ens acostem a l’Associació de Persones Sordes de Sabadell per parlar amb en Juan Valenzuela: soci de l’associació des de 1986 i dels primers professors de llengua de signes de Catalunya.

Quan vas començar a donar cursos de llengua de signes?
El 1992. Al principi era un grup petit de gent. Ens vam apuntar amb molt d’orgull. Ja fa 27 anys. En aquell moment era l’única oferta del Vallès. Ara n’hi ha a Terrassa, Sant Cugat… com els bolets, es van escampant les espores (bromeja).

A qui es dirigeixen aquests cursos?
Són oberts a tothom. La majoria de persones que s’apunten són estudiants universitaris, logopedes, pedagogs, lingüistes, psicòlegs… i també se solen animar familiars de persones sordes. Es fan intensius de 30 sessions de juny a juliol. Normalment cada any hi ha uns 30-35 alumnes. Uns 5 o 6 grups cada any. Són grups reduïts 7 a 12 persones.

Amb quina noció acaben el curs els alumnes?
Doncs un exemple molt il·lustratiu va ser l’any passat. Al principi d’un curs intensiu un alumne em va preguntar si amb un mes podria començar a comunicar-se amb una persona sorda. Jo li vaig dir que sí, però no em creia. Vam començar les sessions i en dues setmanes ja començaven a comunicar-se. Amb els cursos ordinaris el procés és una mica més lent perquè no hi ha la mateixa concentració d’hores, però acaben adquirint un nivell bàsic molt interessant en ambdues modalitats.

A l’Associació ensenyeu fins a 4 nivells: de l’A1 al B2. I després del B2?
A les associacions ens agradaria poder ensenyar fins el C2, però la situació econòmica de l’associació és complicada. Ara per exemple, estem en procés de venda de l’edifici del Carrer Escola Pia, i la idea és que a l’edifici nou s’hi puguin habilitar aules per poder donar cursos de nivells més alts. Per ara només tenim 3 aules.

A Espanya hi conviuen la LSE (espanyola) i la LSC (catalana). Com es relacionen?
Hi ha persones sordes que barregen les dues, igual que fan els oients. Els professors se centren amb la LSC, però a l’hora de la veritat es fa servir una barreja. Les xarxes socials, el Facebook, fa que hi hagi una llengua col·loquial, on es barregen.

S’ha apropat alguna persona migrant? Com ha estat la seva adaptació al parlar una llengua de signes diferent?
No hi ha cap problema. Gràcies a que fem servir expressions gestuals i facials. A la nostra comunitat no hi ha aquesta barrera comunicativa entre persones sordes de diferents països. De fet, una persona sorda que vingui d’un altre país, en una setmana té l’habilitat per a poder-nos entendre. Jo mateix, viatjant, he estat en aquesta situació i amb aquest temps n’he tingut prou. L’estructura és la mateixa, només canvien els signes.

Un dels sectors on heu donat cursos a més d’Hisenda ha estat a l’hospital. En quin punt esteu en aquest sentit?
A l’hospital jo mateix hi he anat a donar cursos algunes vegades. Són cursos de 30 hores i els perfils són diferents. No és suficient. Estem estudiant la possibilitat d’ampliar aquestes hores perquè els agrada la metodologia. Per ara han anat dirigits a administratius de la sanitat i volem començar a adaptar-los a infermeria del Taulí. És molt important anar avançant en aquest aspecte. Hauria de ser un servei més de l’hospital.

Quines diferències perceps amb d’altres països?
A Amèrica hi ha molt de respecte cap a la llengua de signes anglesa: la parlen alguns cambrers, molts metges, apareix de forma més freqüent a les televisions… hi ha una integració pràcticament plena. El problema que hi ha aquí és polític, de filosofia. És totalment diferent. Aquí a Espanya sembla que les persones sordes siguin invisibles. El fet que la discapacitat no sigui visible en una primera instància, com són les persones cegues, o les que han d’anar amb cadira de rodes, converteix la sordesa amb una discapacitat invisible. Hi ha 30.000 persones amb problemes auditius a Catalunya. Però quan camines per la Rambla, si no estan parlant la llengua de signes, no les veus i per tant no ets conscient del problema.

Entrevista i fotografia: Pere Tres