El primer quan pensem en temes socials com la salut mental, des de la distància, és en quantificar. A quin percentatge de la població afecta i de quina manera? Quants dels nostres veïns estan en aquesta situació?
Segons l’Organització Mundial de la Salut, una de cada quatre persones experimentarà un problema de salut mental al llarg de la seva vida. Si pensem en els habitants que té la nostra ciutat, es tracta de moltes persones susceptibles de veure’s afectades.
Molt a prop, però sovint ocult
Probablement, si el mateix lector fa un repàs mental, s’adonarà que al seu entorn pròxim (familiar o laboral) hi ha persones afectades per trastorns de salut mental. I en el cas que no en tingui coneixement, se’n pot estar segur?
De l’existència d’un trastorn mental no se’n parla igual que de la celiaquia, la diabetis o l’asma. En aquest cas les persones afectades en primera persona o concernits directament són extremadament discrets a l’hora de divulgar l’existència del trastorn.
Cal que no es confongui aquesta discreció amb “posar el cap sota l’ala”, sinó amb una prudència legítima davant la possibilitat que aquella persona afectada sigui inclosa en un grup cap el qual es genera una resposta negativa, de distanciament o paternalisme. És el que es coneix com l’estigma.
Com s’actua en un situació de trastorn mental que afecta a la persona i a l’entorn de manera tan intensa?
La medicina ofereix diverses vies i la principal sol ser la dels fàrmacs, però no pot ser la única. Com en la majoria de patologies els medicaments permeten una regressió i alleujament dels símptomes però en general no sol portar a una curació definitiva. Per aquest motiu, un tractament psicològic un cop s’ha atenuat l’aspecte més cridaner de l’episodi ajudarà molt a l’autonomia de la persona.
Un cop tractada, cal veure com la persona encaixarà de nou a la societat, valorant si podrà tornar a fer el seu paper en l’obra de la vida. Tornar a treballar, estudiar o començar un altre projecte.
Quan una persona surt d’un ingrés a la 7a planta del Taulí (procediment més comú a la ciutat), l’afectat ja haurà fet els primers passos de millora. Si existeix la possibilitat, passarà a una unitat de subaguts on farà una altra estada amb uns horaris més laxes i amb permisos de sortida. Aquesta possibilitat a Sabadell és reduïda. I es complementa amb l’hospital de dia.
Enfocats a la reintegració
Superada aquesta fase la persona es troba que ha d’enfrontar una desconnexió de les rutines anteriors i de vegades no troba alternatives. Per a millorar aquesta situació a la nostra ciutat existeix el recurs d’Antaviana, que promouen l’Hospital Taulí i Salut Mental Sabadell. Salut Mental Sabadell és una entitat constituïda per familiars i afectats, i posa el focus en la reintegració de la persona a la societat, millorant-ne l’autonomia i l’autoestima.
Segons tècnics de Salut Mental Sabadell, “afortunadament i potser d’una manera improvisada” als anys 80 es van tancar els centres on la gent amb trastorn mental estava confinada. “Però això no va ser suficient”.
Per avançar cap a la millora cal que funcionin moltes coses. Els grups d’ajuda mútua d’afectats i familiars, per exemple, són recursos que no costen diners, només l’esforç dels voluntaris que els mantenen. A nivell comunicatiu, l’objectiu és clar: millorar el coneixement i fer difusió de que són i com es tracten els trastorns mentals.
Finalment una reflexió: una persona amb trastorn mental no veu afectada la seva intel·ligència. Per tant, evitant segregar a una persona afectada l’ajudarem a que torni a ser útil a la societat. Segons els tècnics de Salut Mental Sabadell, “Les persones afectades poden arribar a patir més per sentir-se rebutjades per la societat, que no pas per les conseqüències directes de la seva malaltia”.
