Una mirada diferent a la justícia social

Sóc el Pedro Ortega, actualment treballo a Fundació Main com a educador de reforç educatiu. Aquesta és la part actual d’una història de vida diferent i peculiar. Als 14 anys vaig anar a un recurs educatiu per alumnes amb trastorns de salut mental (MAPA) de Fundació Main. En el meu cas em van diagnosticar d’Asperger. Després de dos cursos allà vaig poder tenir el graduat i seguir els meus estudis fent cicles formatius fins que vaig anar  a la Universitat. He estudiat Filosofia i tinc el Màster de formació de professorat. Ara em trobo amb la realitat d’haver fet el camí correcte però amb la dificultat de l’entrada al món laboral i de conviure amb la meva peculiar mirada sobre les relacions humanes.

Quan se’m va proposar escriure el present article, vaig pensar que era primordial fer un petit anàlisi sobre què és la justícia. Ja Plató, a La República va establir que la justícia te el seu origen en la raó tant en societat com en l’individu. De fet, no dista molt de la percepció actual de justícia, com pot ser en la pròpia declaració dels drets humans, la qual, també té el seu origen en la raó si pensem que estableix uns drets universals, estant la universalitat de l’ètica molt lluny de la irracionalitat dels moralismes que provenen d’una tradició i prejudicis sense un fonament empíric.

Però aquesta racionalitat, és totalment contrària a la raó instrumental, és, per tant, una raó intrínsecament humana com a animal social. Una raó que no discrimina per sexe, ètnia, identitat de gènere, edat o diversitat física, psíquica o social (com en el cas actual de persones amb Asperger). Al contrari, el veritable esperit humà, ens mostra com ja al seu origen estava destinat a estimar. Sense anar més lluny, l’homo sapiens actual té vestigis en el seu ADN de Neandertal, que demostra que més que conflictes, vam tenir intercanvis socials i culturals amb altres espècies del gènere homo.

L’essència de la nostra espècie és fascinar-se i estimar allò desconegut, per això des de sempre hem tingut els peus en la terra, però la mirada cap a les estrelles, una pulsió per conèixer nous mons. Llavors per què negar la nostra naturalesa ancestral que ens impulsa a voler descobrir i estimar allò desconegut? No és potser l’individualisme de la societat actual un atemptat contra el que som?

I és just aquí on entra allò realment important, per què desplaçar o no sentir aquesta fascinació cap a persones amb diferent percepció del món? És cert que la dificultat per a relacionar-se és un hàndicap important, però aquesta dificultat, no és a causa de no voler relacionar-se, al contrari. No puc parlar ni de cada persona ni de cada cas, però sí del meu. De l’infinit dolor que provoca la solitud, com si milers de ganivets travessessin el meu cor. Simplement voler ser una persona estimada i reconeguda per la seva singularitat. Ni l’oceà ni l’espai ens ha frenat mai per la fascinació del que és desconegut i bell, al contrari, llavors per què les dificultats d’una persona per a relacionar-se són un impediment per a conèixer a aquesta persona, quan el que ens espera al seu interior és igual de gran i bell que el cosmos.

Dins la singularitat de cada persona resideix el valor de la nostra espècie, cadascú és un món per explorar, una ànima limitada per la seva temporalitat com ésser mortal, però alhora il·limitada per tot el seu horitzó de possibilitats totalment diferent al de qualsevol altre humà.

En definitiva, que a ningú li freni el voler descobrir a persones diferents a elles mateixes, al contrari, que sigui fascinant, i qui té dificultats per a relacionar-se, que siguin un món per descobrir per la resta, perquè la comprensió i amor que atorguen aquelles persones que saben què és la solitud, omplen l’ànima dels qui decideixen acompanyar-los en el camí de la vida.

Comments are closed.