Definir en José Sag Ortiz amb només una paraula és difícil per la gran quantitat de coses que fa. Solidari, hiperactiu, treballador, responsable, ‘futbolero’ són alguns dels adjectius adients. Tècnic de prevenció de riscos laborals, dedica el seu temps lliure a tota una sèrie d’activitats. Entre elles, la seva tasca al futbol inclusiu i la 6ª edició del torneig per recaptar fons pel Dylan, un noi de la zona sud de Sabadell que pateix una malaltia minoritària.

Com el puc definir?
Soc José Sag Ortiz, Tinc 45 anys. Soc tècnic de prevenció de riscos laborals. Des de l’any 2007 vam crear Forimte, una empresa de formació a Terrassa amb Eloi Duran. El meu hobby sempre ha estat el futbol i la Sabadellenca (des de la fusió). He pogut fer coses solidàries a través del futbol com el Torneig per recaptar fons contra malalties minoritàries (2015) o el futbol inclusiu (2018). I també m’ha agradat investigar sobre l’amiant de la Uralita a Cerdanyola. Vaig posar el meu granet de sorra en l’homenatge al meu avi, assassinat durant la Guerra Civil.

El millor gol de la temporada, dissabte 1 de juliol a la Sabadellenca, oi?
Així és, ja és la 6ª edició del torneig solidari per recaptar fons ajudant famílies que tenen persones amb una malaltia minoritària. És el cas del Dylan, un nen que té una malaltia amb un tractament molt costós. És un veí del barri i és una causa que mereix molt la pena ajudar. Des de les 9 del matí fins a la nit hi haurà partits de veterans, amateurs, futbol base, mares, inclusiu i també rifes solidàries. Tot el que es recapti al bar va per a la causa.

Com es pot ajudar al Dylan en aquest cas?
Hi ha diverses maneres. Es pot anar el mateix 1 de juliol al camp i col·laborar des d’allà mateix. També hi ha una fila zero i fins al final de juliol es pot participar en una subhasta que cada any és un èxit. Hi ha articles com una samarreta de Mac Gasol. Des de 2015, que va ser el primer any, hem vist de tot i la participació ha estat mundial. Hem enviat samarretes a la Xina o els EEUU.

Hi ha molt treball darrere, des de l’inici el 2015. Com va començar tot?
La veritat és que cada any costa posar-ho en marxa, és complicat, però les causes com aquesta mouen el món. He viscut de prop històries de persones que han patit i que necessiten una ajuda. Vam poder fer el primer torneig el 2015 i malgrat la pandèmia pel mig hem pogut tornar. La gent col·labora, un cop arriba el torneig. És un enigma saber d’on i de quina manera arriben tots els productes per la subhasta per exemple

Com recorda els inicis del futbol inclusiu?
El projecte de l’inclusiu va començar el gener de 2017 al CE Sabadell impulsat durant 18 mesos per la Fundació Itinerarium i finançat per l’ajuntament. L’any 2018, quan van marxar, em van preguntar si ho volia gestionar jo. Vaig dir que si, però amb el meu equip. Victor Luarna, Salva Vílchez, Eric Martín, Sergio Pellicer, Javi Raya, Joan Portolés, Toni Torner. Toni Rivera, Javi Sallán…  Llavors era tot molt precari. Només hi havia un camp de futbol 7 i entrenaven cada 15 dies. No hi havia un contacte clar per trucar a CIPO, ADELLS, Taina, Andi Down, etc.

I llavors va arribar la pandèmia…
Quan ho recordo penso que va ser increïble el que vam fer. I em sento molt orgullós de tot el que vam viure. Els jugadors no van deixar de venir. Per exemple els nois amb síndrome de Down, que van ser els primers a ser vacunats perquè eren persones d’alt risc, vam venir sempre. En aquella època no es podia fer res i nosaltres érem com la taula de salvació. Fa 3 anys i penso que tots vam ser molt valents.

Què és el millor que ha viscut amb el futbol inclusiu?
Les persones que són al futbol inclusiu són felices. No només parlo dels que juguen a futbol, sinó les que venen a l’Estadi. Abans venien al camp, sols, i ara ho fan amb una colla d’amics. És un projecte que ha permès trobar amics. Parlo de persones que tenen una discapacitat intel·lectual o que tenen autisme, Asperger etc. Les veus pel carrer i la gent no sap que tenen aquests problemes. Abans eren persones aïllades i les seves famílies estaven desesperades. Hem rebut trucades de gent desesperada i l’agraïment per com s’ho passen ara a l’inclusiu.

I el pitjor?
He vist coses que no m’agraden. Ara s’han creat lligues de futbol inclusiu i he vist alguns partits que no responen a la realitat que és participar, jugar i divertir-se. Ara hi ha gent que vol guanyar de qualsevol manera, perquè quan entra una classificació, a vegades surt el pitjor, com en tot el futbol en general. Em quedo amb el millor que és molt. Ja no hi ha res que aturi el futbol inclusiu. Ha vingut per quedar-se. Ara hi ha equips a la vora, a Terrassa, Cerdanyola, Montcada, etc. Hi ha moltes més opcions que fa 4 anys.

La seva feina és de prevenció de riscos laborals. I també és molt actiu a les xarxes denunciant el problema de l’amiant.
Tinc el màster de prevenció de riscos laborals des del 2000. I vam ser les primeres promocions de tècnics de prevenció fa 20 anys. Assumpta Calleja va ser la primera persona que em va parlar de l’amiant. Recordo quan jo tenia 18-19 anys i anava amb el meu pare que era camioner a prop de la Uralita de Cerdanyola. Em va impactar. Van morir moltes persones que treballaven a aquella fàbrica. Jo parlo a la meva feina dels problemes de l’amiant. Hi ha ciutats com Badia que el pla per treure tot l’amiant té un cost de 4 milions d’euros.

Està informat a consciència d’una lluita que va arribar als tribunals.
El problema és que la justícia és lenta i es triguen fins a 8 anys en assolir un veredicte que, en el cas dels treballadors de la Uralita que van morir, es guanyen. Això sí, és millor que es facin causes col·lectives i no individuals. Un dels problemes són els malalts passius per l’amiant. Les dones i filles que rentaven la roba dels treballadors d’aquells anys 70 i 80. Van patir i no han tingut reconeixement. És un problema molt greu, especialment per a les persones de Cerdanyola.

Se’l nota especialment orgullós de la seva família. Com no pot ser d’una altra manera.
Estic molt content de la família que tinc i òbviament trobo a faltar el meu pare que va morir el 2012. Estic molt orgullós del futbol inclusiu, del torneig solidari, de la Sabadellenca, de la meva feina, però de les coses que he fet, estic més orgullós és de l’homenatge que vam fer l’any 2011 a San Sebastian de Los Ballesteros, en memòria del meu avi i tots els que van assassinar i enterrar a una fossa a la campinya cordobesa a l’inici de la Guerra Civil.

Com va començar la seva lluita?
Al meu avi el van matar l’any 1936 amb la duríssima repressió de Queipo de Llano. El meu avi tenia 35 anys i era una de les poques persones que sabia llegir i escriure al camp andalús en aquella Espanya després de la República. Quan jo era petit, són coses que no es parlaven a casa, però que em quedaven a dintre. L’any 2003 van treure una fossa comuna del Bierzo (Lleó) i vaig anar a una reunió a Barcelona. Va ser l’inici d’una lluita fins al 13 d’agost de 2011 en què la Junta d’Andalusia va retre homenatge a tots els caiguts, entre ells el meu avi, amb un monòlit d’homenatge. El meu pare, que va ser sotspresident de l’Associació de San Sebastián de Los Ballesteros, va ser allà, abans de morir un any després.

Per finalitzar, canviant de tema. ‘Tots no poden ser de la Sabadellenca’.
(Riu). És una frase que m’agrada dir. La Sabadellenca ha viscut un moment crític però hem pogut tirar-ho endavant. Crec que podem recuperar la brillantor d’abans amb tots els equips del Sud (Penya Los Merengues, Comerç Creu, Espronceda o Campoamor) però hem recordat com han sortit jugadors de Primera Divisió com Miguel Angel Lozano o Iván Diaz per exemple.

Acabem per l’inici, el dia 1 de juliol, tots al camp de la Sabadellenca per recaptar fons en favor de Dylan.

Foto portada: José Sag Ortiz, a la redacció d’Isabadell. Autor: Jordi Muñoz