Laia González Martínez (27 anys) és sabadellenca i graduada en ADE (Administració i Direcció d’Empreses), actualment és controller financera. Una de les seves aficions és l’esport i particularment, el running. Ha format part en diverses curses de la dona nacionals, assolint podis, fet que corri actualment per Oysho. Es va proposar un repte personal, realitzar un circuit benèfic arreu d’Espanya de deu dies (29 novembre – 8 desembre), 21 quilòmetres diaris (una mitja marató) visitant els hospitals oncològics, per recaptar fons per la Fundació AFANOC, una associació que presta ajuda a famílies de nens amb càncer infantil.
En l’entrevista, la sabadellenca ha destacat com va sorgir la idea de realitzar un repte així, com ha sigut la seva preparació al no ser professional i com funciona la recaptació de fons.
Per aquells que no et coneguin, podries fer-nos una breu presentació.
Soc la Laia González, tinc 27 anys i sabadellenca. La meva professió és controller financera, però la meva passió ha estat l’esport. He sigut tennista i aficionada al món del gimnàs. Soc ambiciosa i en recerca de nous objectius, aquí és on vaig començar a córrer fa tot just any i mig. Un dia em va sorgir intentar fer podi a diverses curses per la dona contra el càncer, Ja que la lluita és el símbol de la prova, a més que m’ha tocat aprop. Afortunadament, vaig fer podi a Sevilla dos mesos després i a Barcelona també. Arran d’això corro per Oysho.
Ja has comentat que no et dediques professionalment, quin va ser el moment en el qual et vas decantar per emprendre aquesta experiència?
La meva motivació per participar en aquest repte solidari contra el càncer infantil ve bàsicament de l’empatia cap als infants i les famílies que enfronten aquesta dura realitat. Crec que és molt important recolzar les persones que travessen moments difícils. Preparant la cursa de Festa Major de Sabadell. Sempre entreno amb un noi que em marca el ritme i un dia em va proposar la idea de crear un repte personal. Coneixia AFANOC, una associació de familiars i amics de nens oncològics de Catalunya, impulsors de “La casa dels Xuclis”, uns apartaments on es poden acollir les famílies que s’han de desplaçar pels tractaments dels nens. Llavors vaig decidir organitzar un itinerari pel càncer infantil. Faré un recorregut pels deu centres oncològics infantils més importants d’Espanya.
Quin és l’objectiu de la recaptació i a qui va destinat?
Tots els fons van destinats a la Fundació AFANOC. La seva missió és dur a terme qualsevol missió pensada per millorar la qualitat de vida de les famílies i contribuir al millor coneixement de la malaltia. L’únic requisit que vaig posar va ser que no volia saber res de diners. Jo volia fer el repte, temps, preparació, organització i els hi vaig demanar una plataforma on totes les recaptacions anessin directament a l’associació.
En aquesta línia, com heu preparat la difusió del repte a xarxes socials?
La campanya d’organització i xarxes socials ha estat meva. Ells ajuden a compartir tots els continguts, però he de confessar que és la part que pitjor porto. El que més em costa és trobar temps per gravar els vídeos, publicar les històries… Crec que estic en el bon camí pels resultats que estic veient a les meves xarxes socials. Em sembla que és la millor manera d’arribar a la gent i de crear aquestes “onades de persones” a les ciutats que vull aconseguir. Estic seguint una estratègia de màrqueting de buscar marques i empreses que es vulguin involucrar, vull arribar a més gent. Estar acompanyada i tenir ajuda de marques és millor que fer-ho sola.
Si algun particular o empresa vol realitzar alguna donació, com ho pot fer?
S’ha creat una plataforma (https://www.transperfectmountainchallenge.com/kilometros-por-sonrisas-con-laia-gonzalez) que l’estic compartint per les xarxes socials, allà és on es pot fer el donatiu i ho rep AFANOC direectament. Cada cop que es realitza una donació, l’associació m’ho envia com a prova de transparència.
A nivell de preparació, com t’entrenes al no ser professional?
M’agrada aquest punt, és vital perquè el repte funcioni. De cap manera és només córrer. La preparació implica tots els entrenaments, com també la recuperació i el descans, però també una bona alimentació. No és qüestió de córrer amb música, sinó que també incloure entrenaments complementaris com la força i la musculatura per prevenir lesions. Cada apartat m’ho porta un professional. Actualment entreno hora i mitja – dues hores diàries, però sí el cap de setmana els entrenaments són més llargs. Vull remarcar que tota la preparació l’he de compaginar amb una jornada laboral. Quan les coses es fan amb passió tot és més senzill. Malgrat ser la temporada amb més càrrega, són els dies que em llevo amb més energia i amb ganes de més. Un clar exemple que els límits els posem nosaltres.
El repte consta de 21 quilòmetres diaris durant 10 dies visitant els hospitals oncològics, com es gestiona no només físicament, sinó mentalment i emocionalment?
La veritat és que fins que no arribi el moment, no podré saber amb certesa com ho gestionaré. Ara mateix, estic plena d’energia i amb una gran il·lusió. Físicament, crec que si continuo així arribaré bé, però sé que la part més difícil serà la emocional. És increïble imaginar-me com els nens somriuen gràcies a mi, però estar allà amb ells dia rere dia sé que serà molt dur, perquè sóc molt conscient del que estan passant. Quan empatitzes amb ells, sobretot aquells que hem viscut situacions similars, adonar-se de viure moments semblants de prop no és fàcil. Ja vaig estar dies tocada després visitar l’associació (va ser només una matí, imagina’t). Però bueno, al final em clouré a la idea que gràcies a això, ells podran oblidar, encara que sigui per un moment, el que estan vivint i estic contribuint perquè puguin tenir una vida millor.
Explica’ns el teu cas i la teva història familiar.
A pesar de tenir 27 anys he viscut moments molt durs que m’han marcat. Per exemple, la meva mare va ser diagnosticada amb càncer de mama als 40 anys. Es va recuperar però va recaure. El meu avi també va ser diagnosticat amb càncer, un cosí llunyà meu també. El cúmul de circumstàncies personals em van dur a desenvolupar un trastorn de conducta alimentària, ortorèxia, obsessió pel menjar sa. Pensava que qualsevol aliment que no fos sa em portaria una malaltia. Em considero afortunada de tenir una família increïble i de rodejar-me de gent meravellosa. També em sento privilegiada d’haver pogut estudiar un grau i dos màsters, així com de poder viatjar. No em puc queixar. Aquestes experiències m’han ajudat a ser perseverant, ambiciós, tenaç…
Reprenent el que serà el repte, com ho has organitzat?
En general, ha estat un procés fluid. Organitzar el recorregut per Espanya ha estat senzill gràcies a la claredat de l’objectiu: visitar els centres oncològics infantils més destacats del país. Tot i que el projecte està creixent en magnitud, i ara faré el viatge acompanyada d’algunes persones, he començat a pensar en llogar un vehicle per facilitar els desplaçaments durant els dies, anticipar en poder dormir tots junts i tenir un bon descans. El veritable repte, però, està associat a la cerca de col·laboracions ara per dur endavant tota aquesta part. M’agradaria trobar empreses disposades a sumar-se al projecte i aportar el seu granet de sorra.
Què els hi diries a les empreses i marques per involucrar-los a la causa?
Els hi diria que involucrant-se en aquest projecte estan vinculant-se amb una causa benèfica, ja que el projecte no només és un repte personal, sinó que es tradueix en suport directe a una causa que ajuda milers de persones, la qual cosa generarà un impacte positiu en la comunitat. Seguidament estan ajudant a visualitzar molts altres valor com pot ser la il·lusió, l’equilibri entre treball i passió, ja que demostraré que és possible equilibrar una vida laboral exigent amb la preparació per a un repte significatiu. Un punt important també que no pot passar desapercebut és Incentiu a l’esport femení: Com a dona que s’embarca en aquest repte, puc ser un exemple motivador per a altres dones.
Quines lliçons suposen preparar un repte així?
Preparar un repte solidari per al càncer infantil no només ajuda a recaptar fons i conscienciar sobre aquesta causa, sinó que també aporta lliçons valuoses sobre la vida, la solidaritat i el compromís social. Ajuda a entendre molt millor l’iImpacte del càncer infantil. A través de la preparació i la investigació, un pot entendre la gravetat i l’impacte del càncer infantil en els infants i les famílies, igual que la necessitat urgent de suport i recursos. Un altre punt, també mencionaria la realitat de la recaptació: tot i els esforços, pot ser un desafiament recaptar la quantitat de diners esperats, cosa que pot ser un “bany de realitat” sobre el compromís dels altres i la necessitat d’estratègies de comunicació efectives. I per últim, les limitacions físiques: Tot i que el repte pot inspirar, també pot posar de manifest les limitacions físiques pròpies.
Després del recorregut, tens plans benèfics a futur plantejats?
La veritat és que aquesta pregunta em resulta complicada, ja que sóc una persona amb una gran inquietud. Mai hauria pensat que faria els primers 40 km sense adonar-me’n ni haver-ho planejat. Gràcies a aquesta experiència m’estan sorgint oportunitats meravelloses, com fer de llebre de 40′ en una cursa solidària per la leucèmia d’aquí dues setmanes. Són coses que no tenia en ment, però que considero molt boniques, especialment si impliquen ajudar a altres, així que hi participo amb totes les ganes. Estic oberta a qualsevol aventura que impliqui esports, viatges, bones experiències i, encara més, si ajuda a algú.
Foto de portada: Laia González, durant una cursa. @laiagonzalezmartinez, via Instagram
