Falten poques hores perquè a la localitat nipona de Fukuoka, situada a l’extrem nord de l’illa de Kyushu, comencin els campionats del Món de natació, waterpolo, salts, natació artística i aigües obertes. La gran competició del mon natatori que arriba en un clima completament normalitzat després dels anys de la pandèmia. Són uns Mundials amb projecció, perquè l’any que ve és olímpic i ni més ni menys que els nostres veïns del nord, França, organitzen l’esdeveniment a Paria, la ciutat que no va poder amb Barcelona 92, malgrat totes els tripijocs que es van teixir.
A l’espera que Fukuoka iniciï els seus campionats em vénen a la memòria els que es van celebrar l’any 2001 en aquesta mateixa localitat i que van suposar un èxit rotund per al nostre waterpolo que va vèncer ni més ni menys que Iugoslàvia per 4-2 en una final difícil però sobretot jugada a les tres de la tarda sota un sol gens misericordiós en una piscina instal·lada en una pista central de tennis al complex Hakata No Mori. Tan insuportable era la calor que els periodistes que cobríem la final entràvem a la sala de premsa per refrescar-nos després de cada quart. Va ser un gran èxit del nostre waterpolo masculí, que abans d’arribar a la final havia guanyat Itàlia pel mateix resultat 4-2.
Però a més de la victòria espanyola, la notícia que va obrir telenotícies i noticiaris radiofònics va ser que, al país de la tecnologia, va fallar el lector de dvd que havia d’interpretar l’himne espanyol en honor dels vencedors.
“Senyores i senyors, sonarà l’himne nacional d’Espanya en honor a l’equip campió del món” va llegir el locutor. Després d’uns minuts de silenci la megafonia anuncia. “Per problemes tècnics no és possible escoltar l’himne espanyol, convidem els jugadors que el cantin”. Rialla sorollosa a les grades i al podi. ‘Però si no té lletra!’, intervindrà algú de l’equip. No era qüestió de deixar passar l’oportunitat, així que tota la delegació espanyola el va taral·lejar amb el consegüent ambient d’alegria que regnava. Hi va haver un instant, en que un entrenador de l’equip de natació va suggerir cantar el Que viva España, potser més popular a terres japoneses però menys respectuós que la Marxa reial, encara que fos tararejada aixó sí amb el més gran dels entusiames pels components de l’equip de waterpolo i la resta de la delegació entre els membres dels quals es trobaven representants de la ciutat de Barcelona, organitzadora dels següents mundials, el 2003, entre ells, Albert Batlle, llavors diputat i regidor d’Esports, que continua formant part de l’actual govern de la ciutat a altres àrees.
És una simple anècdota del meu bloc de campionats del món. Però la vigència de la qual relato ara que els esports aqüatics espanyols copmeteixen de nou a Fukuoka. Epsero que aquesta vegada sí sonin les notes de l’himne espanyol, perquè estic convençut de la victòria.
La veritat és que amb els anys m’he convertit en un seguidor fanàtic, cosa que no casa bé amb la tasca equànime d’un periodista però espero que, als meus anys, els lectors em disculpin.
