Dani Nel·lo (músic): “intentar estar a la moda és arribar tard, sempre”

Fresc Festival patrocina aquesta secció
Fresc Festival patrocina aquesta secció

Dani Nel·lo és saxofonista i compositor. Va començar la seva carrera musical als 17 anys, dins la banda Los Rebeldes, però actualment forma part de Los Mambo Jambo, ha tret discos en solitari i participa en diversos espectacles. El proper dia 8 actua al Fresc Festival juntament amb la Barcelona Big Blues Band. Parlem amb ell uns dies abans del concert a Sabadell.

Vas començar sent saxofonista en una banda però després has creat tu els teus grups i has publicat en solitari. Tot i això, podríem dir que el saxo no és habitualment un instrument principal, no?
No és molt habitual, especialment fora del jazz. Jo crec que el saxo tenor ha estat un instrument paradigmàtic del jazz, ha estat gairebé com un símbol com a instrument de jazz; fora d’aquí no hi ha gaires altres exponents. Hi ha altres estils com el rhythm and blues, el rock and roll o el soul que sense la presència del saxo tenor no haguessin sigut mai el que són. El rhythm and blues i el rock and roll no es poden concebre sense el saxo i van ser els saxofonistes que sortien de les big bands després de la 2a Guerra Mundial els que van obrir foc; quan les big bands van començar a desaparèixer o passar de moda van començar a aparèixer petits combos amb els solistes de les big bands. També s’estava buscant un altre tipus de so, que volia trencar amb el so del swing, de la guerra; la gent necessitava alguna cosa més dura i aquí van aparèixer una sèrie de saxofonistes que van crear un llenguatge que trencaria motlles a nivell musical i inclús a nivell social i racial, una música que trencaria barreres.

Aquesta tradició de saxofonistes més salvatges és el que porto fent des de fa molts anys, ara precisament amb el projecte de Los saxofonistas salvajes. Això per un costat, però a banda, fa uns anys que vam començar amb la big band. L’Ivan Kovacevic és contrabaixista dels Mambo Jambo i jo el saxofonista, i fora d’aquest grup ell dirigia la Barcelona Big Blues Band, em va convidar a tocar i vam establir una bona relació recuperant aquest esperit de saxofonistes com Sil Austin. Vam gravar el nostre primer disc i un EP, i per mi és increïble tocar amb la Barcelona Big Blues Band. Tradicionalment hi ha hagut moltes big bands aquí a Catalunya, però fora del que era el soul no n’hi havia gaires, pel que participar en una big band de rhythm and blues és increïble i hi ha molt bona entesa amb l’Ivan. Quan l’agenda ho permet fem alguna actuació i per això ho anunciem dient “La Barcelona Big Blues Band amb la col·laboració de Dani Nel·lo”, perquè fem aquest joc.

Què es podrà veure a l’espectacle que feu el dia 8 a Sabadell?
Farem una mica un recull de tots els temes que venim fent; tenim més de 30 o 40 temes i anem canviant el repertori per sorprendre al públic i mantenir viva la tensió, l’alerta. Dos o tres dies abans mirarem el repertori, que sigui ben fresc i ben potent. Intentem tenir una mica de dinàmica, que pugi i baixi, que sigui un viatge auditiu per l’espectador. Ens movem sempre amb aquests paràmetres de bues, rhythm and blues, rock and roll, però el que és interessant és que fem temes originals, arranjaments originals, i que no ens limitem a reproduir, creem noves melodies, nous ritmes per intentar aportar coses a aquest estil que no està tocat fa mil anys, sinó ara i aquí.

La descripció del concert és que intenteu portar el públic a una altra època.
Jo no hi estic gaire d’acord, no estic intentant reproduir o fer un revival de cançó perquè no crec que tingui sentit intentar emular un so de fa 50, 60 o 70 anys. El que a nosaltres com a músics i com a oients ens ha captivat en un moment donat és l’energia d’aquesta música i ho intentem portar als nostres dies, a on estem ara, amb qui som. No té molt de sentit fer una còpia que va perdent la gràcia, no intento reproduir res, intentem produir un so que té unes arrels, això sí. A la música sempre hi ha unes arrels, unes llavors que han estat plantades fa temps.

Dani Nel·lo. Autor: David B.
Un moment del concert a la Cava Urpí. Autor: David B.

Hi ha unes arrels i les músiques que toques tu no són estils molt actuals.
I què és actual? Fa de mal dir que no és actual. Conec d’on mamem i sé que és una música que el seu punt àlgid està a mitjans dels anys cinquanta, però el mercat va com va. Per altra banda, hi ha un munt de banda repartides per tot el món que estan fent aquesta música viva ara i aquí, no només estan reproduint vells clixés. Intentar estar a la moda és arribar tard, sempre. Jo porto fent aquestes variants de música des de que toco el saxo i vas prenent diferents sortides però sempre tot bascula amb aquestes arrels.

Ara parles de quan vas començar a tocar el saxo. Parla’ns una mica dels teus inicis, de què et va enamorar d’aquest instrument.
Per una sèrie de casualitats em va caure un saxo a les mans i des del moment que el vaig tocar vaig veure que la sensació de tenir aquest instrument, que et vibri a les mans, que sigui una extensió de tu mateix i que produeixi aquest so sense necessitat d’electricitat em va captivar. Amb quinze anys em va robar el cor, em sentia identificat amb el so que sentia dels saxofonistes que anava descobrint i poc a poc vaig anar fent-me un llenguatge, primer molt escàs i després vaig anar trobant expressió, com un nen que comença a parlar. Jo soc un músic autodidacta, he tingut algunes nocions però no soc un músic acadèmic, m’he fet tocant amb els discos i amb els saxofonistes que a mi m’agradaven. Vaig estar onze anys en una banda que es deia Los Rebeldes, que va funcionar molt bé durant aquest temps, però em vaig cansar una mica del mercat del pop-rock, on a banda de la música hi ha altres factors que juguen la partida, i paral·lelament vaig descobrir que hi havia una altra realitat musical que em venia de gust seguir. La resta és història, anar fent diferents projectes sabent que no és una música majoritària, no és una música de grans estadis, però m’agrada fer el que faig i jo crec que una persona ha de fer allò que sent que ha de fer i per això ho faig.

Deies que no és una música que omple estadis. Com es pot fer per reivindicar el saxo en uns moments en què la guitarra i la bateria, per exemple, sembla que siguin els únics instruments importants?
Jo crec que expressant-se a través d’ells. El que jo reivindico és un altre tipus de saxofonistes que sembla que siguin de segona fila, que són els saxofonistes de rhythm and bues i que no són grans estrelles que entraran als llibres de la història del jazz, però que a mi m’agrada. Hem d’intentar transmetre emocions a través del saxo i el públic, quan tu toques amb emoció i entregues tot el que tens a través del saxo, hi connecta, i aquesta és la meva manera de reivindicar el que fas.

Tu vols parlar amb la música. Això com es fa?
És una manera de dir, però el que sí que és veritat és que tocant música instrumental ja no fa falta la lletra, la música en sí és el missatge que tu vols donar, la manera en què estàs tocant és el ventall d’emocions i les textures que dones amb el teu instruments són les teves mostres d’allò que vols dir. És una espècie de monòleg amb el saxo en què transmets les teves emocions. Aquí la tècnica o la virtuositat no hi té gaire a veure, no és una ciència exacta, és una mica de màgia. Hi ha gent que són uns virtuosos de la velocitat i de les notes i després no acaben de transmetre, però a lo millor algú amb un llenguatge una mica més escàs té aquest do o aquesta manera de tocar els sentiments del públic.