Toni Xuclà és músic i compositor de fusió entre el jazz i el folk contemporani. Juntament amb Gemma Humet presenten en concert La rosa al fusell, un recull de cançons de Nova Cançó Catalana. Serà el proper dissabte dia 7 a la nit, al Fresc Festival. Parlem amb ell uns dies abans del concert.
La setmana que ve veniu a presentar l’espectacle que feu amb la Gemma Humet titulat La rosa al fusell. El títol és provocatiu, ja és una mica una declaració d’intencions.
La rosa al fusell fa referència a una imatge que és més o menys coetània amb les cançons que estem fent, del mateix temps. És la revolució dels clavells, de les roses a Portugal, on la gent va fer una revolta molt pacífica i una de les imatges va ser quan una persona va començar a posar roses a dins dels fusells dels soldats que estaven al carrer, i ells, que eren soldats del poble, es van quedar molt emocionats de que la gent ho fes d’una manera tan pacífica. Aquesta revolta pacífica va funcionar, va acabar amb la dictadura d’aquell moment i és una mica com un símbol. Per què hem triat aquest símbol? Perquè el que fem nosaltres, amb la Gemma, és un recull de cançons de la Nova Cançó, que és el final d’etapa del franquisme, però no hem agafat aquelles cançons que eren el símbol més revolucionari i es cridaven a les manifestacions, sinó la cara poètica. Tots els cantautors d’aquell moment, a banda de les cançons que després van esdevenir símbols de lluita, van fer la seva cançó més poètica, on ells posaven la part “més artística”. Hem fet un recull d’aquestes cançons i hem fet aquest concert i per això té aquesta simbologia de la rosa el fusell, d’expressió artística dins d’un ambient de reivindicació, de canvi polític i social.
Què és el que voleu transmetre amb aquestes cançons i durant el concert?
El que volem transmetre és que, tot i que hi hagi una part de la cançó que tothom ha viscut en la seva part reivindicativa, ells tenien com a artistes una part més poètica. Volem transmetre això, com dins de la part de canvi, de lluita, de voler canviar les coses, hi ha una part artística amb la que et pots expressar, amb la que la gent es comunica de manera molt pacífica, i això dins dels concerts d’estiu és una manera d’estar junts i de sentir aquestes cançons d’una manera diferent. Nosaltres per què hem triat per això ara? El que hem fet ha estat fer la nostra versió. Alguns ja ens coneixeu a la Gemma i a mi i hem fet molta poesia, molta feina d’agafar la poesia i donar-li un llenguatge actual, fer aquesta poesia amb un llenguatge que s’entén com a més propera, i això és el que hem volgut fer amb aquest espectacle, agafar cançons de Paco Ibáñez o Quico Pi de la Serra, de tot aquest moviment que hi va haver en molts països que reclamaven llibertat, i les hem fet en una versió nostra i la Gemma els hi ha posat la veu. Ella té una veu molt expressiva i això fa que tu les sentis i les recordis però que a la vegada les percebis com a noves i tinguis una nova lectura, i això és el que ens ha impulsat aquest espectacle.
Com és el procés d’arranjar algunes de les cançons més emblemàtiques de la Nova Cançó?
El procés és curiós i és molt personal; cada artista faria la seva versió, ho faria a la seva manera. Per mi, des del meu punt de vista, es tracta de mirar de remenar moltes cançons i veure amb quines d’elles et pots identificar i portar-les al teu terreny. D’alguna manera és com “si fossin teves”, com si fos una cançó que l’haguessis fet tu. Si aconsegueixes aquest punt en què tocada “així” o canviant el ritme “d’aquesta manera”, jo l’estic sentint com molt meva i em sento a l’escenari com si jo fos l’autor i s’identifica amb la meva manera d’entendre la música. Com tot procés creatiu té una gran part de subjectivitat, d’investigació, de dubtes, d’assaig i error fins que trobes el punt. El procés ha estat aquest.
Tu sí que vas viure la Nova Cançó però la Gemma no. És amb aquest procés d’arranjament i adaptació amb què aconseguir transmetre l’essència de la cançó?
Exacte. En aquest procés jo tinc la sort que ho vaig viure de primera mà, vaig viure els concerts amb l’Ovidi Montllor, la Marina Rossell… Tot aquest moviment de la Nova Cançó, vam viure tot el procés amb l’Ovidi i tots els concerts que vam fer per treure gent de la presó, de suport a CCOO, tot aquell immens moviment de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” on anaves a concerts i algun d’ells estaven prohibits. Tot allò ho vaig viure i tinc l’emoció d’aquells moments i el valor que li puc donar d’haver-ho viscut, però la Gemma li dóna també igualment i té l’avantatge de què la distància li pot donar un punt de vista més fresc. Fem una combinació brutal perquè jo li ensenyo moltes cançons de les que ella potser no havia sentit a parlar mai i hem anat treballant d’aquesta manera i hem fet una combinació que als dos ens emociona molt i estem molt contents.
Deies que les cançons que vosaltres toqueu són molt poètiques. S’ha perdut aquesta manera de fer a l’hora de crear noves cançons?
Jo crec que se segueixen fent igual. Evidentment que la manera de comunicar-se, d’imaginar-se les cançons és diferent, perquè la situació és diferent. El context en el que està ficada una cançó és diferent; per exemple, nosaltres cantem A Margalida, que era la companya de Puig Antich, un dels darrers executats a mort pel franquisme. Avui no hi ha execucions, sí que hi ha injustícies i presons injustificables, i potser encara necessitem un temps perquè surtin cançons parlant d’una manera colpidora de tota aquesta situació. No és fàcil fer una cançó així, perquè si ho fas molt evident potser és una cançó que potser té més valor com un testimoni, però no artísticament. Avui en dia vivim la part més poètica de recitar poesia i coses que ja estan escrites, i potser als cantautors d’avui en dia encara els hi falta trobar aquest llenguatge poètic amb la problemàtica que estem vivint, que ja estan sortint cançons que tracten tots aquests temes, com l’1 d’octubre. Es tarda una mica en què surti tot això, que es faci popular, i que la gent les faci seves. Potser falta aquest punt una mica més poètic o reivindicatiu, però sense criticar ni culpabilitzar ningú, perquè tot requereix el seu temps; no és fàcil fer-ho, tenir la idea, trobar qui te la produeixi, qui te la promocioni, tenir espai als mitjans, que agradi la gent… no és fàcil, això requereix el seu temps, però sense dubte que sortiran.
Vosaltres vau començar a treballar plegats amb la Gemma en un espectacle de poesia. Com va sorgir aquest duet que segueix avui en dia amb un altre espectacle?
Va ser tota una sorpresa. Vaig fer el disc de l’any Espriu, que va ser un disc que semblava que no seria gaire popular, però la discogràfica va arriscar i ho vam tirar endavant. Va ser un projecte molt ambiciós, amb molts cantants, molts poemes i molta feina, i per sorpresa nostra va funcionar moltíssim. El reconeixement principal va ser la gent, de seguida es va sentir molt, els vídeos es van reproduir moltíssims, van començar a sortir concerts i va funcionar. Vam començar a fer concerts, va acabar l’any Espriu, estàvem molt contents amb la Gemma i vam anar incorporant altres poetes al repertori i completant el repertori, al final Espriu era només el 10%. Això ens va portar a aquest altre espectacle que té una idea totalment el contrari, de cançons que han esdevingut poemes, que tenen unes lletres tan boniques que acaben sent referència. Amb el temps hem vist com alguns cantants han esdevingut poetes i han aconseguit premis literaris com el Raimon, que va ser el primer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que no és un escriptor, que és un cantautor. Al final la cançó és mig música i mig literatura o inclús molt més de literatura, però és aquest terreny que té aquestes dues potes que el fan tant potent.
Tu també tens discs de poemes adaptats. Què suposa la poesia per tu?
La poesia? És una pregunta que podria ser tota l’entrevista. Jo soc bastant consumidor de poesia i de música, però sempre tinc la sensació que la poesia per si sola ja és un llenguatge, no li fa falta música. Però si tu poses la lupa de dir “vaig a buscar poemes que a més a més es puguin cantar”, que no sempre passa perquè hi ha poemes que no tenen una forma musical. Tots percebem que una cançó ja té una estructura de cançó, que funciona molt bé, i transformar un poema en cançó és complicat. L’objectiu de la lletra de la poesia i el de la lletra d’una cançó són l’antítesi; una poesia, normalment, diu moltes coses en poc espai, cada paraula et diu una cosa, de manera que a vegades t’has d’aturar perquè hi ha molta informació per línia. En canvi, la cançó el que vol és dir molt poques coses en molt espai, fer una frase senzilla fins que arriba la paraula que es queda. Quan trobes la poesia que es pot fer cançó, que és una lletra meravellosa a la que arribes a posar-li música i funciona, l’una a l’altra és potencien moltíssim.
