El sabadellenc Alfons Soler ha mort aquest dimarts, 1 de setembre de 2020, a Sabadell. Soler és un dels pocs supervivents de la Lleva del Biberó, que rebia aquest nom per la curta edat dels efectius que la formaven: pocs superaven els 18 anys. Soler va ser cridat a files l’any 1938 i va viure, de la mà dels seus companys i des de la innocència de la joventut, l’horror de la Guerra Civil Espanyola.
El 28 d’abril de 1938 Alfons Soler va ser cridat i es va incorporar a files per lluitar amb un exèrcit republicà visiblement debilitat. Només feia tres dies que havia fet els 18 anys i no s’imaginava el que hauria de viure. Soler va formar part de la Lleva del Biberó i en va ser un dels pocs supervivents. Ha mort als 100 anys aquest dimecres a Sabadell.
El 22 de maig de 1938 va entrar en combat per primer cop, a Balaguer. Així ho explicava ell mateix en una entrevista que va concedir a la revista La Mira, aquest mateix any. Va ser allà on Soler va disparar per primer cop. Recordava que era diumenge. També que anaven armats amb bombes però que ni tan sols sabien com s’utilitzaven. Tot estava, en paraules de Soler, ple de “ferits i morts”.
El 1939, amb la victòria de l’exèrcit franquista, el jove efectiu és enviat al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos), on s’hi estarà fins al 12 d’abril del mateix any. Recorda que els tractaven “com animals” i que li feien cantar el Cara al sol. Reconeix que no se’l sabia i que això comportava problemes. El 22 d’abril del 1939 el destinen al Regiment de Fortificacions número 5, a Melilla. Allà l’enviaren perquè construís fortificacions pel protectorat espanyol del Marroc.
Però la seva mare va emmalaltir i, gràcies a l’ajut del seu pare, aconsegueix que li concedeixin el conegut com a ‘permís de la mare malalta’. Podrà tornar a Sabadell en dues ocasions fins que, el 10 de juliol de 1942, li concedeixen un permís indefinit. És aleshores quan s’incorpora al Regiment d’Enginyers número 4, a Barcelona. Treballarà més de 13 anys de teixidor i després passarà a ajudant de teòric. Va treballar-hi fins als 68 anys, quan es va jubilar.
“Ja no som persones”
La revista La Traca va tenir accés a la primera carta que Soler escriu a la seva família, amb Sabadell com a destí. “Avui fa un mes just que soc fora del vostre costat i tan poc temps que fa sembla que ja sigui una eternitat”, escrivia el llavors joveníssim Soler. “No tinc absolutament res”, deia. “Envieu-me paper, sobres i segells per escriure”, demanava.
Intentava tranquil·litzar la família. “Sabeu que estic bé”. Reflexionava sobre les paraules del seu cosí: “Em recomana que sigui humà. Si fos aquí no sé com s’ho faria per a ser-ho”. Al text, Soler concloïa: “Ja no som persones, som peces d’una màquina grandiosa que funciona a capritxo”.
El seu fill coneix la seva història als 54 anys
I a través d’un treball que la seva filla, Aina Soler, va fer per la universitat. Era el 2006 i Alfons Soler en tenia 54 quan va conèixer, en profunditat, la història del seu pare. “A la meva filla no li va costar gaire tirar-li del fil, a ell li encantava explicar batalletes”, explica, en declaracions a aquest digital. “No només el meu pare, sinó que jo diria que tots en general, no ho van explicar a ningú”. A casa seva no se’n parlava, de la guerra.
“Era un tema tabú”. Perquè “en el fons tenien una mica de por, pensaven que es podria repetir. I pels records, que no són bons”, recorda Alfons Soler.
Tot i això, sí que ho van explicar als nets. “Potser perquè tenien més complicitat o perquè els néts preguntaven i els fills no”. El seu pare “tenia molt bona memòria”. La guerra, segons conclouen el seu fill i la seva néta, “era per ell una cosa normal”. Els efectius de la lleva del biberó “s’hi van trobar. I no els va agradar l’experiència”. A més, tothom els assegurava “que tornarien a casa aviat”. Però el cert és que va marxar a files el 38 “i no es va deslliurar del tot fins al 44”.
“Va viure tranquil. Com un pollet”
Així ho relata el seu fill. Els darrers anys de la seva vida els va viure “explicant batalletes”, afegeix. Va anar perdent la memòria recent, però els records de la guerra els tenia molt vius. “Era molt sistemàtic. Ho tenia tot arxivat. Era una font d’informació impressionant”, reconeix el fill. “Era un home bo”, el recorda la seva néta.
