Per Josep Farrés i Quesada, membre de l’executiva de Sabadell del PSC.
Tomàs Borràs Castaño
Sabadell, 1953-2022
El dijous 10 de febrer ens va deixar una persona com n’hi ha poques. La mort posa el focus en allò que és essencial i ens destaca del Tomàs la seva bonhomia i intel·ligència.
El Tomàs deixa un profund i estimadíssim record en la seva família, amics i militants i simpatitzants del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), a mi personalment, em representa la pèrdua d’un germà no biològic, trobat i triat conjuntament, tanmateix però, aquest no és el motiu de l’escrit que esteu llegint. El motiu és l’excepcionalitat de la persona, de la seva vida i l’impacte que la seva activitat i trajectòria vital va deixar a Sabadell, i arreu per la construcció i aprofundiment de la democràcia; i com que la seva humilitat i modèstia era molt gran, aquesta trajectòria és relativament desconeguda, més enllà dels que l’havíem tractat i dels cercles més polititzats i coneixedors de la vida política i social. Per tant és una obligació explicar-ho, fer-ne difusió, compartir-ho amb els lectors tot rendint-li homenatge.
Es va iniciar en l’activisme polític en la seva adolescència, quan va participar molt activament en les mobilitzacions que els batxillers vàrem fer en protesta del consell de guerra de Burgos (1970), que la dictadura havia plantejat com escarment amb la condemna a mort d’uns joves del País Basc (bascos) acusats de pertànyer a l’ETA. En aquest moment, malgrat estudiàvem en centres diferents, les nostres vides van coincidir i vàrem iniciar un camí plegat. Anàvem “per lliure” però la fina intel·ligència d’en Josep Maria Riera (més endavant secretari general de les Joventuts Comunistes de Catalunya i diputat al Congrés en les dues primeres legislatures de la nascuda democràcia) i en Pep Benaul van ajudar a posar una mica d’ordre en aquell entusiàstica i rebel energia adolescent.
Posteriorment vàrem participar en una organització, òbviament clandestina, anomenada “GS “(Grup Socialista) en la que diversos estudiants, a més dels anomenats l’Anton Maria Brunet, la Viqui Izquierdo, l’Eduard Duran, l’Assumpció Masclans, en David Ros, la Montse Colomer, Jordi Ferrer i molts altres, combinàvem l’activisme pràctic, accions de carrer, manifestacions, propaganda il·legal, etc amb un procés teòric de reflexió i estudi de la teoria marxista leninista i d’anàlisi dels diversos partits polítics per plantejar-sen l’afiliació, sobretot el PSUC i Bandera Roja. Junt amb el Toni Ramoneda, l’Eduard Duran, el Lluís Monforte, la Montserrat Colomer (futura parella del Tomàs), l’Isabel Nájera i la Soledat Rovira fórem detinguts, jutjats i condemnats pel Tribunal de Orden Público (TOP) franquista, en motiu de les mobilitzacions, manifestacions i accions de propaganda,”promovidas por entidades políticas clandestinas”, segons la sentència del TOP, amb motiu de la mort a trets per la policia d’en Manuel Fernández Márquez, treballador de la tèrmica del Besos l’abril del 1973.
Posteriorment, la gran majoria vàrem optar per demanar l’afiliació al PSUC clandestí, en el que en Tomás va ocupar llocs de responsabilitat en l’organització local de Sabadell i comarcal del Vallés occidental i tenint per tant un protagonisme molt actiu en les lluites del final de la dictadura i la construcció de la democràcia. Ja en aquells temps defensava amb fermesa i discreció la generositat, l’actitud de servei altruista, com elements fonamentals de la pràctica d’una política d’esquerres i de progrés, amb els ideals de la llibertat, igualtat, la cohesió social, la fraternitat, (del llatí fratres, germà, tant de bo el món estes format de germans triats), el respecte, el diàleg, la negociació i l’acord com instruments per “canviar el món” i construir societats més justes, equitatives i lliures.
Ja en democràcia, amb la legalització dels partits i sindicats, va dirigir la construcció de l’estructura administrativa del sindicat de Comissions Obreres a Sabadell. Dins del PSUC, va pertànyer a la corrent “eurocomunista”, minoritària a Sabadell i al Vallès occidental, la coherència i la seva noblesa el van portar a deixar el Partit quan la deriva d’aquest l’encaminava cap a posicions que no compartia.
Expert en administració pública, sobretot en els Ajuntaments va guanyar una plaça com funcionari a l’Ajuntament de Mollet. Posteriorment va ser un dels impulsors de l’empresa sabadellenca SPAI, empresa líder en informatització dels processos i organització de les administracions. Aquesta feina el va portar a conèixer i treballar per diverses administracions en tot Espanya, les seves propostes i solucions eren acollides amb respecte ja que era capaç de trobar, des de la seva fina capacitat analítica, i oferir solucions a qualsevol problema que li plantegessin.
En política, com molts altres “ex-psuc”, el partit més nombrós de Catalunya, va ingressar al Partit dels Socialistes de Catalunya el 1989. En el PSC, com sempre militant actiu, disposat a donar un cop de mà en qualsevol tasca que se li demanés. Els militants el proposaren per anar en la candidatura en les eleccions municipals de Sabadell del 1995 i fou escollit regidor en el mandat 1995-1999, el darrer de l’època del Toni Farrés.
D’aquesta època fou actiu membre de l’entitat Fòrum Sabadell, que aplegava a persones de diferents partits i persones independents d’esquerres, convençut de la unitat, la lògica unitària, per trobar els elements comuns que permetessin avançar amb fermesa en la construcció de propostes per assolir societats més justes, fraternals, equitatives i solidàries, valors que des de sempre havien guiat la seva tasca política i ciutadana.
Entenia la política com a servei, fugia i combatia a aquells que la volen per servir-se’n. Va ser un actiu promotor dins del grup per donar suport a la Marta Farrés en les eleccions primàries del PSC, després de l’alcaldia d’en Joan Carles Sánchez. Malgrat la seva malaltia va participar com interventor PSC en les darreres eleccions municipals que van fer alcaldessa a la Marta.
Federalista convençut, d’identitats compartides, com deia no volia renunciar a ser sabadellenc i català i espanyol i europeu. Creia que una Europa federal l’enfortiria com a interlocutora potent en aquest món global i globalitzat.
En el terreny més personal, com dèiem va formar una parella forta i amorosa amb la Montse, gaudia amb i dels fills, nores i nets. Va posar tota la seva energia en donar suport al Xavi, un dels líders del moviment pels drets de les persones amb diversitat funcional. Amb orgull explicava la intervenció del Xavi al Congrés de diputats per permetre el vot a aquestes persones, amb l’Oscar parlaven d’informàtica i de tot, dels èxits en escalada, d’ell i de la Mariona, la seva parella. Es va fer expert en la complicada política irlandesa desprès que la Marta anés a viure a Belfast es casés amb el Steward i conreessin el seu projecte de vida allí, malgrat confinaments i altres dificultats, derivades de la seva precària salut, estava en contacte estret amb ells i els seus fills, l’Emília i el Marçal, catalans i belfans a l’hora, bons exemples d’aquesta Europa federal forta que malgrat Brexits, abans parlàvem.
Bon conversador sorneguer, culte i provocador, informat i curiós de tot en la política, la música, la literatura. No deixava indiferent a ningú dels que el tractaven. Fer conreador de l’amistat, que mantenia amb tota naturalitat amb aquells que poguessin defensar posicions molt allunyades de les seves.
Molt crític i decebut per l’actitud destructiva d’alguns polítics d’avui, més acostumats al postureig i a la cridòria. Amb molts Tomassos la POLITICA, amb majúscules, recuperaria l’espai i l’estima de la ciutadania que avui sembla no tenir.
La seva partida deixa un buit impossible d’omplir.
