Foto portada: l'Ignasi, el cambrer del Choco Choquito, estrella inesperada del programa.

Sociologia (des de Sabadell) del derbi vallesà al ‘Joc de cartes’

El derbi Sabadell-Terrassa, ara als fogons del programa Joc de cartes, deixa algunes pinzellades sociològiques sobre la sempiterna rivalitat vallesana. Alguns tòpics, més que partir d’una realitat, es converteixen en una condemna que persegueix sabadellencs i terrassencs per allà on van siguin de l’àmbit que siguin. 

El programa arrenca al parc de Vallparadís (amb el paviment bastant brut per cert), el “Central Park de Terrassa”, diu el terrassenc d’adopció Marc Ribas (qui va viure més d’una dècada a Sabadell però milita al terrassisme i se sent en “territori hostil” quan arriba a Sabadell). El programa no deixa veure gaire de les ciutats però sí algunes pinzellades dels seus caràcters, que curiosament i segurament sense voler encaixen tant en el tòpic que fa pensar.

  1. Els dos restauradors de Sabadell tenen els seus establiments a poc més de 100 metres de distancia. Però ni es coneixien entre ells ni havien dinat als seus restaurants. Tampoc van mostrar cap senyal d’aproximació durant l’hora i escaig del programa. En un programa que busca el derbi entre ciutats, a Sabadell cadascú va per ell. I així, sense fer més spoiler, Terrassa guanya en global per incompareixença del rival.
  2. Tot al contrari a Terrassa: no tan sols es coneixien sinó que un dels dos és poc menys que el president del club de fans de l’altre, a qui no para d’ensabonar i li atorga notes properes a l’excel·lència mentre que el segon, en mostra d’agraïment, el puntua de tan severa com implacable. Amb rivals així, uns que van cadascú pel seu costat i l’altre que baveja amb el seu seu conveí (però competidor), s’imposa el calculador de forma tan clara que al final queda en evidència.
  3. Els homes de Sabadell. Els restauradors sabadellencs són supervivents nats, lluitadors, buscavides. El Gastrobarbes ve de la nit, de la Zona Hermètica, que Sabadell va autoliquidar. Són els amos del mític local La sal reconvertits a l’hostaleria no per voluntat pròpia sinó per obligació. Similar cas el del Choco Choquito: un matrimoni de peixaters que de tant conèixer el producte han muntat el seu negoci. Modèstia, reaprofitament i traves: mentre el Gastrobarbes ha adaptat un local històric com ha pogut per mantenir la llicència antiga, i sota una estètica moderna la cuina és dels anys 70, el Choco Choquito ha una gran inversió a la cuina però no ha pogut salvar els incòmodes esglaons per baixar al seu local de la Rambla (per un altre article quedarien els obstacles municipals que van haver de salvar per obrir el seu local). El programa deixa veure un altre element: un cert caràcter volcànic dels sabadellencs. Ni l’amo del Choco Choquito ni el cuiner i copropietari del Gastrobarbes s’estan per romansos ni tenen ganes que els toquin el vorariu gaire.
  4. Els senyors de Terrassa. Els de Terrassa són diferents. Un dels dos locals fa tapes “ancestrals de tota la vida” presentades a la barra entre velles safates d’alumini. Estètica retro i format tapeta amb verborrea per “fer tapes de primera divisió”. Utilitza el microones sense recança, fent moixama de la truita de patates. Però parla del seu local amb el convenciment de qui defensa les causes més justes. No és cuina; és “filosofia”. L’altre terrassenc, el president del club de fans de l’anterior, només li veu les gràcies i canta les excel·lències mentre que quan canvia de ciutat menja bunyols buscant que estiguin “airejats” i acusa de “falta d’ofici” el local de la Rambla. Aquest segon restaurador també es ven bé fent “tapes divertides”, acusa el Gastrobarbes de ser un “quiero y no puedo” i va de que fa presentacions més ‘elevades’, però té la cuina al mig del local, a tocar els fogons dels clients i es queda estabornit al veure les puntuacions de la resta de restauradors.
  5. La sobrietat sabadellenca es fa palesa a les converses. Mentre els restauradors de Terrassa porten el pes a la taula, i fan volar els ganivets (el que toca al show televisiu) els sabadellencs mostren una seriositat molt propera a la insipidesa, com si els fes mandra o vergonya parlar. Així l’amo del Choco Coquito ni vol vendre el seu restaurant i prefereix estar tancat a la cuina abans que entre competidors: “deixeu-me que us demostri demà el que fem; doneu-me una oportunitat”, arriba a dir. I quan acusen la propietària del Gastrobarbes de tallar la vedella a màquina del seu steak tartar, ella respon que “sort que ho han gravat les càmeres”. L’aportació sabadellenca a la taula és tan amena com anar de festa amb José Montila. El punt més entranyable però és l’Ignasi, el cambrer del Choco Choquito, a qui tot li surt malament durant el seu servei, i podria ser el guanyador moral de la vetllada.
  6. Un detall final: els de Terrassa es venen bé, i els de Sabadell ni bé ni malament. És que ni ho intenten. Però quan els egarencs arriben a la Rambla de Sabadell i veuen l’emplaçament del Choco Choquito (i això que és un semisòtan, el de l’històric Mundial 82, gens senyorial sinó més aviat una mena de tasca) s’hi canviarien. “La Rambla de Terrassa no funciona”. Missatge pels que parlen tant i tant del centre de Terrassa i malparlen tant del de Sabadell.
Foto portada: participants al programa de Jocs de Cartes entre Terrassa i Sabadell | TV3