ARTICLE D’OPINiÓ
Francisco Morales, Manel Ramírez, Ramón Álvarez, José Luis Rodríguez i Josep López (membres de l’equip de govern del PSUC que encapçalava en Toni Farrés)
Aquest any, es compleixen 40 anys de la celebració de les primeres eleccions municipals democràtiques. Tots els que hi érem, recordem com s’arribava a aquell moment amb la consciència de que no es podien obtenir canvis radicals i ràpids, però que si que podíem millorar l’organització, l’agilitat i l’eficàcia de l’administració municipal.
L’Ajuntament que hi havia en aquell moment, era l’herència de molts anys de domini d’unes minories. Ens vam trobar una administració municipal excessivament desorganitzada, com a resultat de la depauperació municipal -provocada per una administració excessivament centralista i gestionada per uns pocs privilegiats-.
El 3 d’abril de 1979 es van celebrar les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura. Amb un 66 per cent de participació (85.152 persones van votar), els resultats van ser els següents:
- PSUC (37.367 vots i 13 regidors/ores );
- PSC (17.645 vots i 6 regidors/ores);
- CiU (16.796 vots i 6 regidors/ores)
- CC-UCD (7.322 vots i 2 regidors).
Les persones que ocupaven els tretze primers llocs de la candidatura del PSUC eren les següents:
- Antoni Farrés
- Francisco Morales
- Josep Maria Plans
- Ginés Fernández
- Manuel Ramírez
- Francisco Aguilar
- Joaquim Clusa
- Joan Moles
- Assumpta Sánchez
- Ramón Álvarez
- Manel Larrosa
- Antonio Trives
- José Luis Rodríguez
Durant els dos primers anys, Joaquim Clusa, Assumpta Sánchez i Francisco Aguilar foren substituïts per Josep Moix, Ramona Sagués i Josep López.
La candidatura del PSUC, comptava amb persones de tots els barris de Sabadell. Persones amb formació universitària i persones treballadores manuals. Gent autòctona i gent vinguda de fora de Sabadell i de Catalunya. Era una expressió molt fidel del que Gramsci anomenava “l’aliança de les forces del treball i de la cultura”.
Malgrat els temps difícils que va viure el PSUC, (trencament i aparició d’un nou partit, el PCC), el grup municipal va mantenir la unitat i la cohesió. Veient el panorama actual, sembla una bona lliçó. Cohesió i unitat. Però també molta, molta feina per transformar la ciutat i afavorir unes millors condicions materials. Bona part de l’èxit va ser que l’equip municipal va entendre que havia de governar per tots els ciutadans de Sabadell, no només per als que els havien votat.
Tota la feina feta va permetre dir, sense cap risc d’equivocació, que “en quatre anys s’havia fet més que en 40”. Però alhora, que es desenvolupava feina, també es feia partícip a la ciutadania de les raons de l’activitat municipal o del que no es feia. Més de 30.000 persones van participar en assemblees ciutadanes fetes a diferents punts de la ciutat, on l’alcalde i altres persones de l’equip de govern explicaven programes, rebien crítiques, aprovacions, opinions i suggeriments.
“Els fets canten”, va ser una de les expressions que es van popularitzar com a reconeixement a la labor municipal. L’ocupació comunitària, la construcció de tres noves escoles (dos d’elles, Font Rosella i Sant Bernat, que el ministeri creia que eren fetes des del 1973). Ampliació de la clínica La Salut, nous serveis de planificació familiar, toxicomanies, construcció de la instal·lació poliesportiva Olímpia; 33 nous autobusos; adquisició de sòl municipal (3 metres quadrats per habitant, pel municipi equivalent a 50 camps de futbol), més de 35.000 arbres plantats; habilitació de 22 places públiques i espais per a tothom; dos nous mercats (Torreromeu i Campoamor); Casa Brutau per escola de música; Casa Ponsà per arxiu; més de 35 kilòmetres de noves voreres; passar de dos nous menjadors escolars, amb 120 alumnes a 11 amb més de 1000 alumnes, etc. Aquestes van ser algunes de les actuacions que més es recorden, entre d’altres moltes coses.
Entusiasme, compromís, dedicació i relació amb la ciutadania i les principals entitats organitzades (associacions de veïns) van ser claus en la manera d’actuar de les persones que tenien responsabilitats polítiques en aquella època. Els criteris, l’establiment de prioritats, la planificació, l’acció decidida i la humilitat eren claus. Sense tonteries, sense utilitzar el victimisme, sense simbolismes, es va fer molt per a la ciutat. Pot ser una altre petita lliçó.
El 8 de maig de 1983, es van celebrar les segones eleccions municipals democràtiques. El PSUC va passar de 37.367 vots a 48.416 vots i de 13 a 15 regidors/ores.
Moltes de les coses que veiem actualment a la ciutat i que considerem normals, van ser fruit del treball d’aquella època. Una feina que va fer confluir els objectius de moltes persones del moviment obrer, del moviment veïnal dels barris i de l’ajuntament democràtic -on el PSUC va jugar un paper fonamental. Tota aquesta feina va fer que la gent es tornés a sentir orgullosa de dir que eren sabadellencs.
Veient el panorama actual, desitgem que els grans reptes de futur d’aquesta ciutat, puguin ser impulsats i liderats per la candidatura de Sabadell en Comú, encapçalada per en Joan Berlanga. Apostem per Sabadell en Comú, perquè no hi ha cap altre candidatura que sigui hereva de tota la feina del PSUC i dels moviments socials de la ciutat. No hi ha cap altre candidatura que sigui un mirall de la ciutat, com ho era en el seu moment la del PSUC, i com ho és avui en dia la de Sabadell en Comú. En Joan Berlanga i les persones que conformen l’equip de Sabadell en Comú han seguit al peu de la lletra les lliçons d’aquells anys: entusiasme, compromís, humilitat, dedicació i relació amb la ciutadania. Sense victimisme, sense simbolismes, amb el cap i els peus a Sabadell.
