’60 anys d’habitatge públic municipal a Sabadell: una dimensió força gran (1)’, per Manel Larrosa

ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista.

Sabadell compta amb uns 81.000 habitatges, dels quals 8.022, pràcticament un 10%, tenen el seu origen en promocions públiques municipals. És una xifra considerable en el nostre entorn i supera la ciutat de Barcelona en proporció.

Font: VIMUSA, elaboració pròpia.

Els períodes de la construcció d’aquesta habitatges coincideixen amb alcaldies i a cada època hi ha una lògica diferent. Entre cada conjunt, que s’allarguen diversos anys, hi ha alguns anys morts en que no se’n fa cap, però són minoria. El primer període correspon al Patronat municipal de l’habitatge, en l’època d’Antoni Llonch i déu n’hi do del volum: 711 unitats en set anys. La ciutat comptava llavors amb la meitat d’habitants que ara, per la qual cosa si voleu comparar dupliqueu aquest valor. I cal comptar que l’alcalde, a més, presidia VISASA immobiliària amb finalitats socials (obres a Les Termes, Concòrdia…), la seva gestió es important.

El segon gran capítol ja es correspon amb la transformació del Patronat en immobiliària municipal, VIMUSA. La gestió és més tardana i es concentra sobre tot al final del període, quan destaca la punta entre el 1972 i el 1975, amb els blocs de la Roureda, a la carretera de Matadepera i del barri de Can Deu. El conjunt és impressionant: 3.655 habitatges, llistó mai més assolit. Aquestes edificacions partien de sòls a preu ínfim i perifèric (sobre zones rústiques o verdes, requalificades i simplement edificades) i amb crèdits hipotecaris de la Caixa de Sabadell. Era possible i senzill de fer, però es va realitzar a una escala important.

Just abans de la democràcia, el 1978, hi ha un bloc solt que va estar a punt d’enfonsar VIMUSA en la dificultat de la seva venda, per la crisi, ja arribada la democràcia municipal (1979). Passat aquest interregne, el període democràtic compta amb dos alcaldes, Farrés i Bustos, pràcticament empatats en nombre (amb 24 més per part del segon).

El període Farrés es pot dividir en dues etapes, amb un breu parèntesi intermedi. El primer es correspon amb la Plaça Espanya i els segon amb operacions més repartides. A diferència dels anys setanta, ja no era possible el crèdit barat i es va fer amb públic (el privat era al 14 per cent!) acordat amb Generalitat un cop rebudes les transferències d’habitatge.

El darrer període de l’alcalde Bustos destaca també una acció també significativa, en la qual es consoliden fortament les promocions en lloguer que s’havien iniciat a la segona etapa Farrés.

La crisi tanca l’edificació d’habitatge públic a Sabadell, de forma que des del 2010 no se’n inicia cap més. I fins ara, gairebé una dècada més tard, arribem al moment en el qual el govern municipal acaba d’anunciar 326 habitatge del 2019 al 2024, dels qual només 53 s’iniciaran el 2019. El buit de nou anys sense actuacions és el més llarg mai existit des de fa 60 anys.

La visió del conjunt dels seixanta anys ajuda a valorar el moment present i les seves necessitats., del qual panorama podem destacar diverses conclusions, la primera, la magnitud de l’obra feta i la seva continuïtat. En segon lloc, que el programa anunciat recentment pel govern municipal és dèbil a la vista del balanç històric, i més quan portem nou anys sense actuació. La tercera conclusió és que podem aprendre de la historia passada i així podríem replicar avui el que foren els anys setantes: sobre sòl barat construir amb crèdit, si cal privat. És per això que fem la demanda de 5000 habitatges, els quals no deixarien de ser l’actualització dels més de 3000 llavors fets, només que en una ciutat més gran i en la qual caldria repartir les operacions no en un punt de la perifèria, com llavors, sinó sobre tota la ciutat.

En el passat trobem grans voluntats d’intervenció urbana amb operacions significatives i potents, que avui semblen del tot descartades. Llàstima, perquè desconèixer la història porta a  justificacions sense context.