ARTICLE D’OPINIÓ
Ernest Espinós, membre del Moviment Veïnal del Sud
Des de principis de la dècada dels 90 el moviment veïnal i diverses entitats socials hem estat reivindicant més infraestructures, recursos i treballadors per la sanitat pública. Fruit d’aquestes pressions al 2005 es va aprovar un pla de xoc amb la Consellera Marina Geli -del primer Tripartit-, un pla que cobria en molts aspectes les necessitats que des de les entitat socials veníem reclamant i reivindicant durant moltes dècades, però com sempre passa una cosa és dir que posarem tants milions per invertir i després dur a terme el compromís.
Durant cinc anys -esgotada la legislatura i amb el segon Tripartit- l’únic què van arribar a fer va ser comprar els terrenys per construir dos hospitals nous a la comarca amb els seu corresponent nom i res més. Com ja sospitàvem a les eleccions del 2008 va guanyar l’Artur Mas -amb la ja desapareguda CiU-, i el 2011 es va carregar completament el pla de xoc i més enllà, amb greus retallades al departament de Salut, que ha trigat tota una dècada en recuperar el pressupost. Davant les polítiques d’uns i altres, ha quedat palès l’urgent necessitat de tornar a recuperar i actualitzar aquest pla de xoc, aprofitant el nou canvi de govern i la presència d’un conseller de Salut prou respectat com Josep Maria Argimon.
I es que durant mols anys he vingut reclamant i denunciant diferents casos que es donaven o bé per altres usuaris que ens feien costat amb les seves denúncies a la nostra entitat, o fins i tot amb visites als diferents CAP i al Taulí, visites que algunes vegades les fèiem sense el permís de les direccions on podíem prendre el pols tant a treballadors com als ciutadans allà presents.
En canvi aquest últim mes de setembre m’ha tocat patir a mi una situació esperpèntica, vagi per endavant que tant els doctors com els infermers que em van atendre ho van fer amb excel·lència i només tinc motius per agrair-ho. Per motius de salut vaig estar a les urgències del Taulí vora cinc hores, però fou suficient per adonar-me de l’estrès què pateixen els treballadors i treballadores, tot el passadís i els box ocupats, moltes d’elles persones d’edat avançada i reclamant l’atenció dels infermers que no donaven l’abast per atendre.
Després d’això, el 22 del mateix mes vaig haver d’anar d’urgència al CAP Sant Oleguer per mal d’orella i em van dictaminar que tenia el timpà de l’orella esquerra foradat, cosa que als dos dies després d’una visita al doctor de capçalera confirma el diagnòstic, fent seguidament una petició a l’especialista d’otorrinolaringologia, la sorpresa és que rebo un missatge del Taulí per visitar-me a Sant Fèlix el 15 de juliol del 2022. Deu mesos d’espera per poder-me atendre. I com aquest cas personal n’hi ha cada vegada més, tenint en compte la suma de factors entre les retallades de la passada dècada i la pandèmia, que ha posat a tot el Departament al límit i on les conseqüències encara les haurem de patir durant anys.
No és cap casualitat que darrerament veiem una campanya mediàtica impulsada per les mútues i la privada per engreixar la seva xarxa en detriment de la pública, malgrat l’utilitzen pel que els convé: només al 2020 se’ls va pagar més de 20 milions per pacients covid, i a l’any vigent es van apujar totes les tarifes relacionades amb pacients de la pandèmia, i no poc, un 22 per cent l’alta mèdica o un 18 per cent l’alta quirúrgica…
Crec que tots i totes hem de fer una reflexió sobre l’estat de la nostra sanitat pública, ara que més que mai hem pogut observar tant la seva importància com la precarietat que pateix. Ja ho vam dir en un article anterior, hem de passar dels aplaudiments de pandèmia, que van estar molt bé, a actuar de veritat, exigir colze a colze amb els seus treballadors majors infraestructures i recursos, com anys enrere, i recuperar aquest Pla de Xoc de 2005 al que hem fet referència com a punt de partida per al nostre entorn. En aquest sentit exigirem una reunió amb l’actual conseller. Ens hi va la vida!
